diumenge, 1 de desembre del 2019

Ademús, pomes i patrimoni

Una poma cada dia, la millor medecina

El cap de setmana passat (23 i 24 de novembre) el Racó celebrava la festa anual de la poma. Cada any es fa en una població de la comarca i enguany li tocava a la capital. La festa comportava que tots els monuments d'Ademús estarien oberts i era una bona ocasió per a visitar la localitat.
L'oficina d'atenció als visitants està situada prop de la carretera, en un vell molí hidràulic a la vora del barranc. El paratge, acompanyat d'una font i un llavador, amb les fulles dels plàtans caigudes a terra, convertia el petit edifici en un dels més bells "tourist info" valencians. 
La protagonista de la festa, capaç de mobilitzar tot el poble, és la poma. El Racó té la seua poma pròpia, una varietat anomenada esperiega, d'etimologia difusa, potser provinent d'Hespèrides. I no seria d'estranyar aquest origen literari perquè el jardí del paradís no degué parar molt lluny. El teòleg Vicente Marés situà el paradís terrenal (després de complicats càlculs) a la vila de Xelva en la seu obra "La Fènix Troiana", publicada en 1681. 
Le pomes esperiegues tenen un tacte untós, no són especialment boniques ni tenen un sabor fort. Però compactes com són, proporcionen un conjunt de percepcions sensorials llunyanes que la fan abellidora i mengívola. És com si fos l'àvia de la poma industrial a què estem acostumats.



L'església parroquial de Sant Pere i sant Pau d'Ademús atresora una taula dedicada a la Mare de Déu de la Llet, obra del pintor Bertomeu Baró. Només per visitar-la en una capella lateral paga la pena viatjar fins al Racó, una de les comarques valencianes perifèriques més oblidades del país. El racó és una illa valenciana situada entre Castella-la Manxa i Aragó, comunitats autònomes que cal travessar per tal d'arribar-hi. I té un patrimoni artístic ric i valuós que la Generalitat hauria d'ajudar a recuperar per tal de fer la comarca més atractiva si cap. 


 L'edifici més conegut potser és l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta, antigament als afores de la vila i ara pràcticament inclosa en l'àmbit urbà, vora la carretera. La primera imatge que vaig conèixer d'aquest edifici fou una fotografia antiga, en blanc i negre. Era una visió gairebé idílica, de monument antic i formidable, que la urbanització posterior va llançar a perdre. Les construccions posteriors construïdes excesivament prop, alguna d'elles vergonyosament de l'administració pública, i la replaça de portland van tirar per terra la imatge prèvia que tenia quan vaig visitar Ademús per primera vegada, ja farà uns trenta anys. I tan mateix, l'ermita continua sent un edifici arcaïc i magnífic, amb els pilars que sostenen les arcades i el sostram de fusta. La restauració que mereix el monument de segur oferirà més pintures murals que les que ara mostra i compta amb dues capelles de voltes gòtiques d'algeps, ja tardanes, una a cada costat de la testera.

Magdalena
 
Octubre mort, pomes a l'hort

Després de dinar, el bon oratge ens va permetre apropar-nos a la vila de Castielfabib, amb una església fortificada increïble que també demana a crists una intervenció restauradora. Al presbiteri vaig veure les restes d'una pintura al fresc possiblement dedicada a Sant Miquel, on encara es pot veure Lucifer i els condemnats de l'Infern (segle XVII).
Perquè el dimoni la poma va ponderar, Eva se la va menjar

Poma esperiega o "poma gelada"

diumenge, 17 de novembre del 2019

Xiquets, trompes i monuments

Brancal de la porta del palau ducal de Gandia

Al mur de les façanes de molts monuments valencians trobem incisions verticals que fereixen els carreus de pedra. Aquestes cicatrius pètries que generalment han sobreviscut a les restauracions posteriors foren provocades pels xiquets, que en època dels nostres avis i abans, es dedicaven a esmolar la punta de les trompes en  aquests murs pròxims als seus jocs. Fer ballar la trompa en les places dels nostres pobles i ciutats era una estampa del passat que podíem trobar sovint fa ja més de quaranta anys.
Trobareu aquestes incisions infantils en diversos munuments, com per exemple la porta del palau ducal de Gandia, la façana de l'Hospital de Santa Maria de Xàtiva o la porta principal de l'església de Sant Francesc, també en aquesta darrera ciutat.
Ara les trompes ja no s'esmolen... però porten llumenetes.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Dolor i glòria de la Torre de Paterna


Paterna celebrava el passat divendres el Dia Mundial del Turisme amb una jornada de portes obertes de la torre. Obriren de 12 del migdia a 12 de la nit i se'ns presentà així una oportunitat excel·lent per a conèixer l'interior del monument. A poqueta nit, més que turistes, visitava la torre gent del poble, dels pobles limítrofs i la ciutat de València. Fins i tot uns xiquets s'havien desplaçat amb bicicletes, vehicles que va acollir amablement al peu el venerable edifici. 
Des de la terrassa, enlairada a vora 20 metres d'alçada, s'albira l'altra riba del riu Túria: Quart de Poblet, Manises, Xirivella... però tot és una riuada d'edificis en l'actualitat. En època islàmica el riu era navegable des de la mar fins a Paterna, on les barques carregaven manufactures.  
La torre de Paterna es va restaurar al final del franquisme i després de tants anys sembla que es vol intervindre novament. El cas és que molt sovint, a cada restauració, els edificis antics van perdent tota l'essència. De tos els edificis fortificats que he visitat en els darrers anys, la millor restauració que he constatat és la del Castellet de Perpinyà (Catalunya Nord). Tant l'exterior, com expressament l'interior. 
Però la torre de Paterna no està sola. Corona el conjunt de coves, conservades i habitades,  i no podem destriar un edifici dels altres. Tot conforma un entramat arquitectònic i paisatgístic únic i valuós.
El director de cinema manxec Pedro Almodóvar trià aquest indret com a escenari en la seua darrera pel·lícula Dolor y gloria. En el film, el xiquet protagonista fuig de sa mare perquè no vol ser capellà i puja l'escala de la torre amb la barana de ferro, elements que podrien desaparèixer en la nova intervenció arquitectònica.  


 




dijous, 26 de setembre del 2019

Esquelets, cranis i rellotges


S'acosta l'1 de novembre, data que recorda els difunts i ens porta anualment a primer terme el caràcter efímer de la vida. La mort s'ha representat en l'Art de moltes maneres, però la més directa i efectiva ha estat sempre l'esquelet: el que queda de l'ésser humà després de la mort i la putrefacció. Al post anterior parlàvem de l'antiga Seu de Cavalhon, on hi trobem dues obres relacionades.


Només entrar, a mà dreta, adossat de forma magnífica a un pilar, entre dues capelles, trobem el cenotafi  del bisbe Jean-Baptiste de Sade. Fou esculpit en marbre blanc per Jean-Ange Maucourd de Oppède en 1710. L'obra, d'estil barroc i gran qualitat, atrau la mirada en travessar la porta principal del temple.
En el capitell que corona una altra pilastra, vora el presbiteri, hi ha un relleu policrom que representa la visió de la vall dels ossos secs. El profeta Ezequiel s'adreçà a les despulles abandonades en aquella plana i els digué: OSSA ARIDA AVDITE VERBUM DEI -llegim al retolet-. Ossos secs, escolteu la paraula de Déu. Això vos anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, vos en faré eixir i vos faré tornar a la terra d'Israel (Ez 37:4).


El rellotge, màquina d'invenció humana que intenta mesurar el temps, també és present en la simbologia de la mort. És el missatge de molts rellotges solars. Al tester de la Seu de Cavalhon trobem el déu Cronos barbut i desmelenat que sosté el rellotge solar i ens diu: ORA NE TE FALLAT HORA (resa que no et falte l'hora). Amb l'avanç de la tecnologia arribaran els rellotges mecànics per a indicar l'hora darrera, com veiem en una vanitas pintada per Antonio de Pereda exposada al Museu de Saragossa.



dissabte, 21 de setembre del 2019

El claustre inesperat de Cavalhon

Entre dues nits d'hotel a Cavalhon en la Provença havia pogut encabir un jornada intensa de visita a Avinyó i la Vilanova d'Avinyó. Des de la finestra de l'habitació albirava l'oficina de turisme, que no havia tingut temps de visitar, i un arc romà reconstituït a la plaça amb els carreus trobats en demolir el palau bisbal. Després del desdejuni al jardí de l'hotel vaig fer un colp d'ull a alguns fullets turístics locals que oferien en recepció. La vila tenia monuments interessants, com per exemple, una sinagoga del segle XVIII d'estil rococó, ja que des de l'Edat Mitjana hi havitaven "els jueus del Papa". La regió d'Avinyó va formar part dels Estats Pontificis fins la Revolució Francesa.


Però marxava de Cavalhon a primera hora del matí amb el rosec de l'historiador de l'Art: haver sojornat en un lloc i no poder visitar els seus monuments. Amb les maletes al cotxe, ens acostàrem a fotografiar l'arc romà. Com havíem de passar per la fruiteria a comprar uns melons típics, petits i carabassats -que havíem tastats als desdejunis- decidírem abans fer un volt i passar per l'església parroquial. En voltar el cantó, les nou tocades, la porta estava oberta mentre el petit camió de la neteja arruixava la placeta. 
Aquest temple, dedicat a Nostra Senyora i Sant Verà el del drac, havia estat Seu bisbal i en efecte, encara conserva el cadiram del capítol dels canonges. Entre altres obres d'art ressenyables, ofereix el petit claustre catedralici, construït en el segle XIII i d'estil romànic. 


El que més em va sorprendre d'aquesta joia artística és que encara es trobava tal qual, sense "restaurar". Però ja ens van dir que van a procedir a restaurar-lo. Poques vegades es té l'oportunitat de visitar un claustre romànic abans d'intervindre'l. Només pel claustre, petit i amagat com en una arquitectura de joguina, ja paga la pena de visitar Cavalhon. 


divendres, 13 de setembre del 2019

Temps de pansa i un ex-vot ceràmic


Diumenge passat tingué lloc a Dénia una visita guiada dins del cicle "Temps de pansa" que organitza el Museu de la ciutat. El recorregut s'inicià al nou Museu de la Mar, situat en l'antic edifici de la Llotgeta on abans se subhastava el peix a la baixa. Després vam visitar els Magazinos, unes cotxeres destinades a allotjar en època dels Àustries les carrosses reials, durant les visites dels monarques. 


El recorregut va finir Baix la Mar, a la plaça de la Creu, on vam explicar el plafó devocional de taulells dedicat al Pare Pere, obra restaurada que està datada el 1858 i que atribuírem ja fa anys al pintor Joan Ortiz. Hi podem llegir la divisa del Pare Pere: "Deixem fer a Déu; i façam lo que ell mana". Es tracta d'un ex-vot ceràmic que encarregaren els mariners d'aquella casa, agraïts al franciscà de Dénia en salvar-se d'un naufragi.
Joan Ortiz, 1858: El Pare Pere. Dénia



dimecres, 4 de setembre del 2019

Riberes al Llenguadoc


Les llàgrimes de St. Pere. Carcassona

L'obra de Josep de Ribera, el gran pintor del barroc napolità, és present en diversos museus d'arreu del món, com ara el cas d'aquestes dues obres que trobem al Llenguadoc. El Museu de Belles Arts de Carcassona exposa "Les llàgrimes de St. Pere", obra que pertany al llegat d'Elisa Chénier en 1892. El Museu de Narbona mostra el llenç de St. Andreu, adquirit en l'any 1873 gràcies als fons del llegat Tournal.

St. Andreu. Narbona
 

divendres, 23 d’agost del 2019

Donació i restauració del Sant Vicent de Benimodo

El propietari de la casa en la façana de la qual es va descobrir el mes passat un plafó de taulells devocionals dedicat a Sant Vicent Ferrer, de mitjans del segle XIX, ha fet donació d'aquesta obra d'art a l'Ajuntament, el qual ha encarregat la restauració a la Universitat Politècnica de València, on el professor Vicent Guerola s'encarregarà de dirigir-la. La notícia la recull aquest matí el diari:
 

divendres, 16 d’agost del 2019

M'entrevisten a la TV: els retaules devocionals de Benimodo



A 38 graus de temperatura, entre les 6 - 7:30 de la vesprada.  

Making of de l'entrevista:


dimarts, 30 de juliol del 2019

Publique "El Mestre d'Onil, pintor dels segles XV-XVI"

Detall de St. Jaume. Onil


Acabe de publicar la ponència "El Mestre d'Onil, pintor dels segles XV-XVI" al llibre d'actes de les X Jornades d'Art i Història que es van celebrar a Xàtiva en agost de 2018. Editorial Ulleye

Pàgines 261-278;
il·lustrat amb 16 fotografies en blanc i negre.


FE D'ERRADES

A la pàgina 276 ha de dir:
Figura 15. St. Antoni Abat. Taula d'Onil.

A la pàgina 277 ha de dir:
Figura 16. Sagrada Família amb St. Joanet. Col. particular.

dijous, 25 de juliol del 2019

Aparició d'un Sant Vicent del Pintor de la Conquesta a Benimodo



Ahir dimarts al voltat de les onze del matí, mentre sanejaven la façana d'una casa antiga de Benimodo, els obrers van descobrir una fornícula tapiada que ocultava un plafó de taulells antic, obra que datem al voltant de 1840-1850 i que atribuïm a l'anomenat Pintor de la Conquesta. De seguida ens ho va comunicar l'arqueòloga Pau Armengol i després el cronista Rafael López. Al cap d'una hora Pau ens enviava fotografies de qualitat d'aquesta interessant troballa.

Fot. cedida per P. Armengol

Després de dinar me vaig acostar per tal d'admirar de prop aquest plafó que incrementava inesperadament el patrimoni artístic benimodolí. Precisament tinc en premsa (proper llibre d'actes de l'Assemblea d'Història de la Ribera) un treball d'investigació sobre els plafons històrics de la població (segles XVIII i XIX) que va merèixer la II Beca d'Investigació Històrica que atorga l'Ajuntament de Benimodo. 

St. Vicent Ferrer. Pintor de la Conquesta

L'obra d'art apareguda es troba en relatiu bon estat de conservació, excepte alguns trencaments i pèrdues de capa pictòrica a causa de la humitat de l'amagatall, però molt localitzades. A més tres taulells estan trabucats. Hom representa el miracle de Barcelona. En aquella ciutat, durant l'estada de sant Vicent, hi havia carestia de cereals i falta de pa. El sant va profetitzar que aviat arribarien al port vaixells carregats de forment i podrien alimentar-se.

Vaixell del miracle de Barcelona

Per les característiques pictòriques i d'estil, es tracta d'una obra del Pintor de la Conquesta, actiu durant el segon quart del segle XIX a les Fàbriques Reials de la ciutat de València, propietat aleshores dels Sanchis. Els colors, el tipus de cel blanc amb pinzellades blaves superior és característic de la seua producció. El pintor elabora uns rostres molt característics amb ulls grans molt oberts, l'escleròtica ben visible i l'iris totalment redó i negre; i amb ombres fosques i pinzellada solta. 
Trobem aquest plafó  molt similar al de Sant Vicent de Càrcer, obra inèdita de la mateixa mà que hem publicat fa uns mesos al nostre llibre Taulelleria devocional d'Alcoi (segles XVIII i XIX). Als carrers de Benimodo trobem un parell més d'obres del pintor: Santa Bàrbara i Sant Antoni Abat.

St. Vicent de Càrcer. Pintor de la Conquesta

divendres, 14 de juny del 2019

El nostre llibre d'Alcoi en les biblioteques valencianes


El nostre llibre Taulelleria devocional d'Alcoi ja el podeu trobar en diverses biblioteques de la Xarxa de lectura pública valenciana: Alcoi, Cocentaina, Ibi, Muro, Petrer, Gandia, Castalla, Montfort...



I també en algunes biblioteques de museus, com el de Prehistòria i el d'Etnologia de València, o el Museo Arqueológico Nacional i el Museo Nacional del Romanticismo de Madrid.


Índex

1. Introducció, 11
2. Els plafons ceràmics devocionals i les fornícules, 17
3. Localització dels plafons ceràmics, 21
4. Conservació dels taulells, 27
5. Testimonis de la religiositat popular als carrers d’Alcoi, 35
Les pintures dels sants a l’Alcoi del segle XVII
La instal·lació de plafons ceràmics devocionals als segles XIX i XX
6. Ceràmiques, patronatges i devocions populars a Alcoi, 45
7. Pintors dels segles XVIII i XIX, 49
8. Catàleg d’obres, 73
9. Bibliografia, 313

dissabte, 8 de juny del 2019

Benimodo: conferència a la Casa de la Cultura


Presentació de Pau Armengol

Ha estat un plaer haver parlat dels plafons devocionals de la vila (segles XVIII i XIX), en excel·lent companyia, a la Casa de la Cultura de Benimodo.
Gràcies a l'acollida dels benimodolins!
 



Amb l'alcalde Paco Teruel

II BECA D'INVESTIGACIÓ HISTÒRICA DE L'AJUNTAMENT DE BENIMODO

dimecres, 29 de maig del 2019

Conferència a Benimodo sobre taulelleria



El proper divendres 7 de juny de 2019, a les 8 de la vesprada, faré una conferència a la Casa de la Cultura de Benimodo amb el títol "Plafons devocionals de Benimodo (segles XVIII i XIX)".


 

dimecres, 8 de maig del 2019

Reportatge fotogràfic de la presentació del llibre d'Alcoi

El passat 17 d'abril de 2019 presentàvem a l'IVAM el llibre Taulelleria devocional d'Alcoi (segles XVIII-XIX). M'han fet arribar des del Museu d'Alcoi un reportatge fotogràfic del qual fem ací una selecció. 








Josep Lluís Cebrián, Beatriu Navarro, l'alcalde Antonio Francés, el director del Museu Josep Mª Segura i l'arxiver-bibliotecari Josep Lluís Santoja