dijous, 31 de desembre del 2020

El molí de vent de la Font de la Figuera

 

Estiu 2020

 

El molí de vent de la Font de la Figuera és un dels monuments de la comarca més desconeguts. A falta de datar-lo documentalment, sembla més antic que els molins de la Marina o el de Puçol, bastits ja tardanament al segle XIX. La tipologia també és molt diferent als molins de la veïna Castella.

Situat en un altet que afavoreix l'aprofitament dels vents, prop del restaurant de l'antiga carretera, encara conserva la porta i uns finestrons, malgrat que ha perdut l'alçada original. Aquest edifici antic, únic en la comarca, mereixeria un futur digne i una alta consideració en el patrimoni arquitectònic de la Costera.  

dimarts, 22 de desembre del 2020

Guia desficiosa de la Costera

Calvari de Montesa

La Mancomunitat de la Costera acaba de pujar a la xarxa el seu nou web turístic turismelacostera on podeu llegir i descarregar-vos en PDF la nostra Guia desficiosa de la Costera, en la secció "et proposem".

El web turístic de la Mancomunitat és un luxe i la maqueta de la Guia desficiosa de la Costera un altre.

Bon Nadal i bones festes!

dimecres, 25 de novembre del 2020

Al vostre abast l'article "Francesc de Paula Bou, autor del paviment del Museu Etnològic de Dénia".

 


Ja podeu descarregar-vos en PDF el nostre article "Francesc de Paula Bou, autor del paviment del Museu Etnològic de Dénia" publicat al núm. 40 de la revista Aguaits (IECMA). Es troba allotjat a racó.cat i acadèmia.edu.

dilluns, 16 de novembre del 2020

La via verda a la mar

Antiga estació de Manuel
Antiga estació de Manuel

Les vies verdes són antigues línies ferroviàries reconvertides en itineraris cicloturistes i senderistes/peatonals. Els itineraris ferroviaris dels segles XIX i XX solien tindre poc desnivell, condició que imposava el tipus de material de tracció, especialment les locomotores a vapor. 

Són ja diverses les vies verdes valencianes (PDF) en funcionament. Entre els projectes més ambiciosos destaca la Via verda a la mar, que connectarà (algun dia) la ciutat de Xàtiva amb la mar (Xàtiva/Carcaixent/Tavernes de Valldigna... Aquesta via verda seria el resultat d'enllaçar dos ramals ferroviaris abandonats. 


El primer (línia RENFE València-Xàtiva) aprofitarà l'itinerari abandonat (la Pobla Llarga/Manuel/Xàtiva) en construir-se fa uns anys el nou traçat de l'AVE. Des de la Pobla Llarga la via enllaçaria amb Carcaixent per Cogullada.

El segon ramal aprofitaria la línia ferroviària abandonada de FEVE (Carcaixent/Dénia/Alacant) de la qual només sobreviu en explotació el trajecte Dénia/Alacant, actualment pertanyent als Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Per tant, aquesta via verda, en arribar a Tavernes de Valldigna i la costa, podria continuar en direcció sud amb un itinerari molt atractiu des del punt de vista cicloturístic. I també els cicloturistes de la costa s'endinsarien en direcció Carcaixent/Xàtiva

En direcció a Xàtiva
Direcció Xàtiva
 

Ens trobem encara al principi de materialitzar la via verda de la mar. Ha estat Manuel qui ha tingut l'honor d'encapçalar l'adequació del traçat pel pas de la població i l'antiga estació de Manuel-L'Ènova.

Alguns dels trams serà convenient que tinguen doble calçada, una per a bicicletes i altra per a peatons, tal i com ha realitzat recentment Puçol en la Via Xurra, la qual conec bé perquè sóc usuari assidu (m'agrada com Meliana ha solucionat el tema dels carrils bici i l'enllaç amb la via Xurra). 


Per tant, convindria doble pista als trams on s'espera un ús intensiu peatonal (Carcaixent/la Pobla Llarga/Manuel). En el cas de Xàtiva seria recomanable la doble pista des de la ciutat fins a l'Hospital Lluís Alcanyís o fins al riu. Des d'allí fins a Manuel una pista única seria suficient. 

La materialització de la Via verda a la mar facilitarà la comunicació directa i humana entre les nostres poblacions, fomentarà les caminades i l'ús de la bicicleta amb tot el que això comportarà per a la salut i el benestar de tots. A més, aquesta via verda obrirà les portes de bat a bat al cicloturisme, allunyat ara per ara d'aquestes terres d'interior. 

divendres, 11 de setembre del 2020

La copona d'Albaida

Despús-ahir a la vesprada passejava pel nucli antic de la ciutat d'Albaida i de sobte, baixant per un carreró em vaig trobar amb una casa antiga, la façana de la qual conserva restes de decoració pictòrica antiga.

Quina alegria! un dels elements decoratius era la copona! El mateix entusiasme que quan era xiquet i jugava a la brisca a casa de l'àvia i apareixia l'as de copes en les cartes. Ni bastos, ni espases, ni ors... la copona inesperada (o potser desitjada) animava de colp el joc.

 

La copona va triomfar en l'art neoclàssic com element decoratiu. És cert que la façana de la casa d'Albaida conté encara decoració tardobarroca com els rocalls, però els trobem ja excessivament acartonats i en companyia d'altres elements decoratius neoclàssics com els medallons. La casa es decoraria passat l'any 1800 i poc. Una veïna es va acostar em veure'm fotografiar-la i em va dir que abans es veien millor els dibuixos.

Em va vindre a la memòria una casa que hi havia a l'Ènova, prop de l'església, que tenia tota la façana amb decoració pictòrica barroca i sants de mig cos. Per desgràcia la van pintar i els dibuixos del segle XVIII romanen ocults. 

La casa d'Albaida està en obres i possiblement la decoració antiga desapareixerà davall d'una bona capa de pintura nova. I serà una llàstima, perquè en terres valencianes ja no queden façanes de cases amb decoració pictòrica barroca o neoclàssica. Tot el que acaba desapareixent es desconeix. I així perdem a cada colp una part de la nostra Història, del nostre Art. 

Prop del llavador està la casa.


dijous, 20 d’agost del 2020

Un altre escut (gòtic) de Xàtiva

Escut de Xàtiva. Fot.: SIAM. Ajuntament de València

Fa una setmana publicàvem en aquest bloc l'entrada sobre un escut de Xàtiva que passava inadvertit, situat en la façana interior del pati de la Casa de la Cultura. Ahir l'arqueòleg Josep Vicent Lerma Alegria ens mostrava aquest taulell heràldic amb les armes de la ciutat, peça ceràmica que podem datar en el primer quart del segle XVI. Publiquem la fotografia gràcies a l'amabilitat de Lerma Alegria.
El disseny heràldic del taulell ens és familiar, ja que és una adaptació pictòrica de l'escut que encara trobem en una clau de volta de l'ermita gòtica del Puig de Xàtiva.

 
Ermita del Puig de Xàtiva

Per altra banda, aquest taulell que custodia la Secció Arqueològica Municipal de l'Ajuntament de València és una adaptació heràldica d'un taulell de mostra de l'època, el disseny del qual es va prendre per tal d'allotjar les armes medievals de la ciutat de Xàtiva. 

diumenge, 9 d’agost del 2020

Un escut (inèdit?) de Xàtiva


Desconec cap publicació on aparega aquest escut de la ciutat de Xàtiva, una mica amagat, perquè no es troba en la via pública. Està situat a la part esquerra de la façana posterior de la Casa de la Cultura, la que s'aboca al pati interior. Segueix un disseny que es va utilitzar al segle XIX, el qual certament no és dels més bells d'entre tots els que disposem des de l'Edat Mitja. 


El trobem sobre un finestral més estret que la resta. Més amunt, coronant aquesta zona de l'edifici presideix l'estructura arquitectònica vertical una acròtera i davall un escudet oval amb les inicials C i S: Casino Setabense.



diumenge, 5 de juliol del 2020

Un Calvari del pintor Yáñez de l'Almedina a la Llosa de Ranes

La premsa diària electrònica publica avui un interessant article sobre la localització en el Museu del Prado d'una taula "perduda" que pertanyia a l'església parroquial de l'Almedina, pàtria de Ferrando Yáñez, el gran pintor renaixentista de la Manxa format a Itàlia. Durant molts anys treballà al Regne de València en companyia del pintor Ferrando Llanos, conformant una societat pictòrica. L'article és molt interessant: "La historia del retablo de Almedina desaparecido y del pintor republicano que lo salvó".
La lectura d'aquest article periodístic m'ha dut a la memòria el cas d'una taula del pintor que la historiografia especialitzada situa a la Llosa de Ranes. La taula va passar de la Llosa, per adquisició, a la col·lecció privada que el marqués de Montortal tenia a la ciutat de València. A hores d'ara es troba a Madrid. Per tant, és una història que res no té a veure amb la Guerra d'Espanya, època en que la taula ja es trobaria a mans privades. Recordem que per aquell temps, els marquesos de Montortal tenien casa a Xàtiva i Carcaixent.

Ferrando Yáñez de l'Almedina: Calvari de la Llosa de Ranes. Fot.: Catàleg "Los Hernandos...", 1998

És possible que el Calvari de la Llosa presidira un petit retaule del pintor. Podria tractar-se d'una obra d'art resultat del mecenatge dels Sanç, senyors de la població en el segle XVI. La taula pertany a la mateixa època que el retaule del Judici Final de la Seu de Xàtiva, aquest sí, desaparegut en 1936.

dissabte, 27 de juny del 2020

Ponència: Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX


Presentaré una comunicació en les XII Jornades d'Art i Història que se celebraran a Xàtiva a primeries d'agost de 2020: "Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX".

Vicent Camarlenc: Mare de Déu dels Desemparats. València, desapareguda

Sobre el pintor Vicent Camarlenc, vegeu en línia:





dijous, 11 de juny del 2020

Publiquem "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".



Acaba d'eixir el número 15 de SCRIPTA. Revista Internacional de Literatura i cultura Medieval i Moderna, publicada per la Universitat de València. Hi publiquem: "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".
Les ciutats començaren a retolar amb taulells els noms dels carrers i dels edificis públics, i a numerar les cases, en compliment de la Cèdula reial de 1769 promulgada per Carles III. En aquest article estudiem l’evolució de la retolació urbana al llarg dels segles XVIII i XIX. A partir de diversos casos documentats –Xàtiva, Sogorb, València, Ciutat de Mallorca– i dels taulells i plaques ceràmiques conservats, analitzem aquesta vessant de la taulelleria valenciana.

Podeu llegir-lo i descarregar-vos-el en PDF punxant sobre el títol.


dimarts, 9 de juny del 2020

Publiquem "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia".


A primeries de març passat es presentava a la Biblioteca Municipal de Dénia el número 40 d'Aguaits, la revista de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Poc després, la pandèmia del coronavirus va detindre tot i no ha estat fins ara que ens ha arribat la revista. Hi publiquem l'article: "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia", una obra ceràmica que havia estat atribuïda a Francesc Dasí.
A través de l'estudi minuciós de dues obres signades hem identificat les característiques de la producció del pintor Francesc de Paula Bou i li atribuïm l'obra exposada a Dénia. 
L'IECMA acaba de penjar en PDF les actes del III Congrés de la Marina Alta (1990), on vaig presentar la ponència: "La catedral de la Marina: una gran església neogòtica a Benissa". Si punxeu al títol vos podeu baixar aquest treball del segle passat, que també tenim disponible en Academia.edu en companyia de moltes de les nostres publicacions al vostre abast.

diumenge, 31 de maig del 2020

Una nova obra de Vicent Macip

Vicent Macip. Fot. Segre

En el catàleg del passat mes de març, una casa de subhastes posava a la venda un Crucificado que situava amb bon criteri en la "escuela valenciana s. XVI" amb una cronologia vers 1510-1520. El preu de sortida era de només 3000 €.
En la meua opinió es tracta sens dubte d'una obra del pintor Vicent Macip, pare de Joan de Joanes, amb la qual cosa el preu de sortida podia haver ascendit considerablement... i a més, ni tan sisquera s'ha venut per aquest preu!
La presència de sant Francesc agenollat a l'esquerra podria indicar un origen franciscà. L'obra és de reduïdes dimensions (66 x 55), cosa que ens porta a la memòria un altre Calvari menut del pintor, de col·lecció privada, que fa pocs anys estigué exposat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Un altre Calvari que s'assembla, molt bonic, és el que es pot admirar al Museu de Santa Clara de Gandia.
La figura del Crist subhastat recorda molt al del Calvari que el pintor realitzà per a l'església de Mançanera, senyoriu del duc de Calàbria a l'Aragó. Al Museu de Belles Arts de València també trobem un altre Calvari del pintor, posterior i de majors dimensions, que fou donació valuosa de Pere Maria Orts i Bosch.

diumenge, 10 de maig del 2020

La província de Xàtiva passa a la fase 1

Les quatre províncies valencianes

Al segle XIX, durant el Trienni Constitucional (1820-1823) l'estructura territorial de la monarquia borbònica va dividir l'antic Regne de València en quatre províncies, "a saber": Castelló de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. El territori de la província de Xàtiva abastava parcialment o total les actuals comarques de la Canal de Navarrés, la Costera, la Ribera, la Vall d'Albaida, la Safor i la Marina.

Palau de la Diputació Provincial

El mapa de l'antiga província de Xàtiva s'assembla massa al territori meridional que l'11 de maig de 2020 entra en la fase 1 del desescalament de la pandèmia. Potser perquè després de vora 200 anys aquella província sudista s'assentava sobre una sòlida base geogràfica i natural, amb més trellat que qualsevol política territorial de mera sucursal. En fi, que per un moment m'ha semblat veure en el mapa de la fase 1 de desconfinament la província de Xàtiva escindida de la rabasuda i massa grossa província de València. 
Precisament, entre 2022-2023 s'esdevindrà el bicentenari de la difunta província de Xàtiva, cosa que caldria celebrar, si més no, fent-li el funeral o d'alguna altra manera digna. 

Govern Civil de la província

divendres, 1 de maig del 2020

Dos balcons contestans i l'apoteosi de la taulelleria valenciana

Cocentaina, 1787

En aquesta pesta del segle XXI que ara patim hem redescobert un petit espai residual dels habitatges... els balcons. Els balcons romanien abocats al carrer, infrautilitzats, relegats a contenidors de plantes, la botella del butà i la bicicleta oxidada. Només els recordàvem a l'hora d'estendre la bugada, de la cigarreta furtiva dels fumadors i alguna processó ocassional en els privilegiats carrers de volta...
Però el confinament de la covid19 ha revaloritzat aquests petits espais que limiten l'interior de les llars amb el carrer. De forma insospitada, els hem vist convertits en  saletes d'estar, escambells de lectura, solàriums, llotges de teatre farcides d'aplaudiments, torres-vigia, receptacles que per uns mesos s'han vist alleujats en llur solitud i han pres preeminència arquitectònica. 

Mestre de Noguera

D'entre tots els balcons històrics valencians destaquen un parell del segle XVIII que conserva la ciutat de Cocentaina. Els albirem bellament decorats amb taulelleria datada en l'any 1787 amb escenes de la vida de Maria, un apostolat i la Mare de Déu dels Desemparats. Aquesta imatge devota està pintada per un dels grans pintors ceràmics del postbarroc valencià. La resta de la balconada, en canvi, és obra del Mestre de Noguera, aquell gran pintor que ens deixà l'immens retaule ceràmic de la Mare de Déu de la Seu vora el campanar de Xàtiva. 
No cal dir que ens trobem amb una de les obres més valuoses de la taulelleria postbarroca valenciana... i que ara, més que mai, el balcó fa la casa. 

Mestre de Noguera

dimecres, 22 d’abril del 2020

El Collar de la Coloma d'Ibn Hazam

Fot. F. Tormo

Francesc Tormo, director de la Casa de la Cultura de Canals allà pels anys 90, té un dels millors arxius fotogràfics de la comarca de la Costera. Entre els seus fons, destaca la secció etnogràfica i de cultura popular, a més d'haver fotografiat moltíssims actes culturals celebrats en aquella vila. Fa uns dies m'enviava aquesta fotografia del segle passat, que recull una de les presentacions de llibres que vam realitzar quan jo era bibliotecari municipal. Concretament la presentació de la versió valenciana que va realitzar Toni Martínez del clàssic en llengua àrab El collar de la coloma de l'escriptor de Còrdova Ibn Hazam. Un llibre del tot recomanable si encara no l'heu llegit.
En la fotografia, d'esquerra a dreta, l'escriptor Toni Cucarella, l'autor, la regidora de cultura Milagros Barberá i el bibliotecari. 

dilluns, 20 d’abril del 2020

La pesta en el retaule de St. Vicent Ferrer pintat per Vicent Macip



El Museu de la Seu de Sogorb conserva un retaule petit dedicat a Sant Vicent Ferrer i pintat per Vicent Macip, pare de Joan de Joanes; autors del retaule major d'aquella catedral. El primer que crida l'atenció de l'obra és la presència de la Mare de Déu de Montserrat en el frontó superior presidint el conjunt. També, en les pilastres laterals, les figures de sant Sebastià i sant Roc, patrons contra la pesta
Aquesta intenció terapeutica contra la malaltia contagiosa que tenia el retaule es troba reforçada en les taules extremes del banc inferior. Són dues escenes de miracles del sant dominic valencià relacionades amb la pesta.


La primera taula recull simultàniament tres escenes de l'arribada del dominic a un monestir de frares blancs o de Sant Bernat (Cister) durant la pesta de principis del segle XVI, on beneïnt i salpasant els frares malalts els va guarir: 

EN UN MONESTIR DE FRARES DE SANT BERNAT ESTAVEN MOLTS FERIT DE PESTE / I LO GLORIÓS SANT VICENT PASSANT PER ALLÍ ENTRÀ DINS I GUARÍ'LS A TOTS. 

L'altra taula recull un miracle de cos present, en morir el sant:

EN LO DIA QUE MORÍ LO GLORIÓS / SANT VICENT VINGUEREN MOLTS / FERITS DE PESTE I TOTS GUARIREN / ACOSTANT-SE A LA TOMBA ON JAIA.

 

dimarts, 14 d’abril del 2020

Proes de cases cantoneres


En ocassions, en algunes cases cantoneres, trobem que l'extrem de la jàssena angular que sosté la teulada, la biga mestra, es troba esculpit pels mestres fusters amb decoració inesperada en aquelles altures. 
 


El treball de la fusta, tan important en l'estudi de l'arquitectura històrica, és el gran oblidat en la Història de l'Art que tenim, gaudim i patim.


 Resten però aquestes joies en l'aire, mascarons de proa, que tallen la mar de vents, pluges i teulades.

diumenge, 12 d’abril del 2020

L'Alliberador d'Amèrica Simón Bolívar: la biografia



Acabe de llegir la biografia de Simón Bolívar (Debate, 2019) escrita per Marie Arana i traduïda per Mateo Cardona i Marta Cecilia Mesa. L'autora és filla de pare peruà i mare estadounidenca, de manera que l'original s'ha escrit en llengua anglesa. La traducció al castellà és impecable.

El jove Bolívar estudiant amb el seu professor Andrés Bello

L'obra té una mica més de 700 pàgines i enganxa des del principi. És cert que el personatge s'ho val i la seua vida es revetla més interessant que les de Juli Cèsar, Alexandre el Gran i Napoleó junts. A més, Bolívar fou un estadista culte, de formació clàssica i cultura europea, que va visitar Espanya, França, Itàlia i Anglaterra. No fou un militar de carrera, sinó un militar autodidacta que va vèncer els exèrcits professionals de l'Imperi espanyol.
La biografia és un gènere literari que excel·leix especialment en les literatures angloxaxones. En canvi, en les llatines, no solem passar d'aproximacions hagiogràfiques. El llibre de Marie Arana està molt ben escrit i ens situa al costat de Bolívar en tots els episodis de l'alliberament de Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. La gesta de Bolívar en aconseguir la independència d'aquelles repúbliques sudamericanes el convertí en un dels grans personatges de la història universal del segle XIX. Amb mestria cinematogràfica l'autora ens condueix des del naixement de Bolívar fins la seua mort. 


No es tracta pas d'una hagiografia i el text recull també les ombres del personatge. Si el seu somni de la Gran Colòmbia (un gran estat efímer que podria haver-se convertit en una potència mundial) va fracassar va ser perquè es va entestar a instituir una Gran República unitària quan la sol·lució hagués estat una república federal. Veneçuela i Colòmbia no encabien en un projecte polític tan rígidament jacobí.
L'Amèrica del Sud postBolívar fou similar al que s'esdevingué a la mort d'Alexandre el Gran: les repúbliques repartides entre els seus generals. La mateixa independència de les repúbliques naixia marcada pel protagonisme dels exèrcits nacionals que condicionarien les polítiques dels més de dos-cents anys posteriors. 
Un llibre molt recomanable, no sols a qui li agrade la Història contemporània del segle XIX, sinó sobre tot, als amants de la llibertat. La Història de l'Amèrica llatina és sempre apassionant. 
El llibre està encapçalat per unes paraules del poeta José Martí (president de la República de Cuba en armes i fill de valencians del barri de Campanar):

"En calma no se puede hablar de aquel que no vivió jamás en ella; ¡De Bolívar se puede hablar con una montaña por tribuna, o entre relámpagos y rayos, o con un manojo de pueblos libres en el puño y la tiranía descabezada a los pies...!"

Llegiu, llegiu llegiu!

dijous, 9 d’abril del 2020

El dipòsit de locomotores de l'estació

Dipòsit de locomotores de Xàtiva. Vista general. Fot. A.M.X.

El pas dels combois nocturns trencava el silenci de la nit en la ciutat. Els xiulits de les locomotores corrien des de la via fins estavellar-se en la costa del castell i retornar. Xàtiva tingué un passat ferroviari avui ja quasi oblidat, en el qual moltes famílies visqueren del ferrocarril de forma directa o indirecta. En realitat, l'arribada de la primera locomotora, quasi a meitat del segle XIX, va transformar el paisatge i l'economia de la ciutat. Aquesta agitada vida ferroviària duraria per més de cent anys i declinaria, precisament, amb la desaparició de les locomotores a vapor, ben encetada ja la segona meitat del segle XX. 

Locomotora canviant de sentit a la rotonda del dipòsit. Fot. Marshall

D'entre totes les infraestructures ferroviàries que han desaparegut de les immediacions de l'estació de Xàtiva destacava el dipòsit de les màquines.
Les locomotores de vapor necessitaven manteniment (per exemple la neteja periòdica de la caldera, això és, eliminar la calç adherida) i aquestes tasques es realitzaven al dipòsit, el qual tambe servia de "cotxera" de les màquines. Al segle XIX la "màquina" per excel·lència era la locomotora de vapor. 
El dipòsit de les màquines de l'estació comptava amb sis "cotxeres" i al davant tenia una roda o rotonda que a més d'enfilar la locomotora per a guardar-la permetia el canvi de sentit, un aspecte imprescindible en la tracció a vapor. 
El passat ferroviari de la ciutat, des del punt de vista històric, es troba pràcticament oblidat, però és imprescindible per a comprendre la nostra història dels segles XIX i XX.
 
Treballadors de la Cia. de Ferrocarrils del Nord en la via auxiliar del dipòsit de màquines de Xàtiva. En la línia inferior, el primer per la dreta amb brusa blanca és el meu besavi Luis Cebrián Gabaldón, nascut a Villalgordo del Júcar. Fot. del meu arxiu

dimarts, 31 de març del 2020

Sant Roc patró contra la pesta

St. Roc. Segle XVIII. El Palomar

Fins el segle XIX moltes poblacions van tenir un portal dedicat a sant Roc, protector contra la pesta i les epidèmies. En moltes ocasions apareixia acompanyat de sant Sebastià, devoció que tenia idèntica especialitat profilàctica. En èpoques d'epidèmia solien tancar tots els portals d'accés a la població excepte un, per tal de controlar les entrades i eixides. I en ocasions el portal que restava obert era el de sant Roc i/o sant Sebastià que pensaven que els protegia contra el contagi de la malaltia.
Sant Roc va nàixer a Montpeller, la ciutat nadiua del rei Jaume I. Peregrinant a Roma es va contagiar de la pesta. Un gos li portava un rotllo de pa tots els dies mentre un àngel el va guarir.

St. Roc i St. Sebastià. Segle XVIII. Museu d'Alcoi