dissabte, 8 d’octubre del 2016

La ITV i les gàrgoles de Jumella

1989

2016


Entre 1985 i 1995 vaig tenir un SEAT 131 supermirafiori. Sí, com el comisari Kostas Jaritos. El movia un motor 1600 amb carburador de doble cos. Aleshores solia baixar a Jumella a passar la ITV. Durant aquestes peregrinacions automobilístiques m’acompanyaren diversos amics. Després del tràmit aprofitàvem per esmorzar o fins i tot dinar per la zona. Els annals del gramàtic Carmona van recollir un cèlebre àpat de creïlles que tingué lloc a Iecla durant aquelles incursions.


Clau de Sta. Anna voltada pels dracs de la volta de creueria. 1989

Aquells viatges de tràmit em van proporcionar un primer acostament al ric i bell patrimoni artístic murcià. De les visites a la ITV de Jumella només resta una caixeta de diapositives amb el rètol Jumella al meu arxiu fotogràfic. El patrimoni artístic de Jumella mereix una visita, especialment a l’església Major de Sant Jaume.

Es tracta d’un edifici gòtic del segle XV amb una portada lateral renaixentista de l’any 1573 i alguns afegits barrocs posteriors, com la sagristia nova. Però l’església gòtica quasi no és perceptible des de l’exterior ja que en època neoclàssica decidiren folrar literalment l’exterior de l’edifici. Aquesta transformació desafortunada obligaria a desmuntar la coberta medieval. Aleshores, l’arquitecte tingué almenys la deferència de recollir la majoria de les gàrgoles gòtiques distribuïdes per les antigues teulades de l’edifici i les va agrupar totes juntes a l’aixopluc del ràfec sobre la portada renaixentista. El neoclassicisme de darreries del segle XVIII i començaments del segle XIX retia d’aquesta manera discreta un homenatge als pedrapiquers medievals... i així s’han conservat fins ara.

L’interior de l’església de Sant Jaume conté també diversos retaules valuosos. Però el que em va restar gravat a la memòria de la visita que vaig realitzar en 1989 eren aquells dracs del sostre, pintats ja al segle XVI, aprofitant les formes de les nervadures de les voltes gòtiques. Molts anys més tard, visitant el convent de Santa Clara de Múrcia vaig trobar uns dracs cosins d’aquests.

Prop de l’església trobareu també l’antiga Casa de la Ciutat, construïda l’any 1558 en estil renaixentista. En 1989 l’edifici edilici estava apuntalat, però ara, ja restaurat, allotja el museu arqueològic municipal, amb un conjunt de peces ibèriques ressenyables. 

1989

2016

L'home i la màquina

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Fumeral de la Paperera Setabense. Xàtiva


Fumeral de la Mercedes en 2007, quan encara no s'havien enderrocat les ruïnes de la fàbrica paperera. Fou construït a meitat del segle XX.

Fumeral de la fàbrica dels xinesos


Fumeral de la fàbrica dels xinesos al carrer d'Abú Massaifa de Xàtiva, construït a meitat del segle XX.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Fumeral núm. 2 de la Paperera de Sant Jordi. Xàtiva


Llanterna del fumeral número 2 de la paperera en un diapositiva que vaig fer en 1991, quan estava emmascarat pel fum.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Ja està en premsa el llibre dels fumerals de Xàtiva

Prova d'impremta
 

La impremta Paper Plegat de Novetlè, que és qui edita els Premis d'assaig i investigació Ciutat de Xàtiva, ja té en màquines el llibre: Els fumerals de rajola de Xàtiva, monuments de la industrialització.
Per a la coberta he escollit una diapositiva de la Paperera de Sant Jordi que vaig fer en 1991, a l'estil del final de "Lo que el viento se llevó".

A Dios pongo por testigo...

dijous, 1 de setembre del 2016

El sòcol de Llucià Calado a Xàtiva


Llucià Calado, detall d'un àngel


El pintor ceràmic del segle XVIII Llucià Calado va pintar el sòcol de taulells de la capella de Sant Pasqual en l’església del l’ex-convent alcantarí de Sant Onofre el Nou de Xàtiva, edifici conegut popularment com la Beneficència.
A primers d’estiu vam publicar a la revista Recerques núm. 25 del Museu d’Alcoi un treball d’investigació sobre l'artista on fem aquesta atribució i moltes més. El podeu llegir ací a text complet: “L’obra del pintor Llucià Calado i l’esplendor de la taulelleria valenciana”. Calado és l’autor de la famosa socolada dels dominics oriolans pintada en 1755. Aleshores Calado treballava per a la Fàbrica valenciana de Vicent Navarro. Es tracta d’un dels pintors ceràmics valencians més importants del segle XVIII, amb un estil fresc i expressiu.
El sòcol de Llucià Calado a Xàtiva conté diverses escenes de miracles de la vida del sant de Vila-real. Al llibre Pintura ceràmica a Xàtiva de 2008 ja vam posar en relació aquests taulells de Xàtiva amb altres obres que aleshores ja en semblaren sens dubte, de la mateixa mà; i que ara segons hem publicat pertanyen a la producció de Llucià Calado.

Llucià Calado, miracle dels ducs de Gandia
 
Lamentablement el conjunt de Xàtiva es va desmuntar i es va tornar a recompondre de forma descurada. A més, falten algunes peces. De les diverses propostes de restitució virtual del conjunt ceràmic que han realitzat alguns alumnes de la UPV, la que més ens agrada és la d’África García: El arrimadero cerámico dedicado a San Pascual Bailón, del exconvento de San Onofre el Nou, en Xàtiva. Reconstrucción virtual de su iconografía. Qualdevol actuació haurà de tenir en compte aquest treball universitari previ i que el sòcol de taulelleria forma part inseparable de la capella de Sant Pasqual i les pintures murals que té a sobre i que també cal restaurar.

Llucià Calado, miracles de sant Pasqual Bailon

dimarts, 30 d’agost del 2016

El plafó de Sant Onofre anacoreta de l'Alcúdia de Crespins

St. Onofre que hi havia al carrer del St. Crist núm. 16 de l'Alcúdia de Crespins

En els primers mesos de l’any 1990 vaig recórrer els carrers de l’Alcúdia per tal de fotografiar els plafons ceràmics devocionals que hi havia. El motiu era disposar d’il·lustracions per a un article sobre el tema que enllestia el meu germà Joan Antoni i que va publicar mesos més tard, en el llibre de festes d’aquell estiu.

Entre els plafons de l’Alcúdia destacaven dos del segle XIX que encara es conserven in situ: un Santíssim Crist del carrer de l’Església núm. 7 (obra del pintor Joan Ortiz) i un Sant Rafael al carrer de la seua advocació. Sobre aquestes dues obres venerables per l’antiguitat ens hem ocupat recentment als llibres de festes de 2009 i 2010.

El tercer plafó vuitcentista que aleshores hi havia al carrer del Sant Crist número 16 era un Sant Onofre anacoreta, actualment desaparegut de la via pública. Es tractava d’una obra de 4 x 3 taulells, dels quals aleshores faltaven el 3, 10 i 12,

Encara no s’ha identificat amb certesa el nom del pintor, el qual treballava durant la segona meitat del segle XIX en l’àmbit laboral de les factories ceràmiques de Manises. La seua producció és un reflex de la decadència artística de la pintura ceràmica valenciana a les acaballes del segle XIX, tot i excloent, això sí, l’excepcional producció dels pintors Francesc Dasí (1833-1892) i Rafael Monleón (1843-1900). 

En 2008 li vam atribuir a l’artista algunes obres que estan datades i permeten situar-lo en una cronologia contrastada. Per exemple, 1865 Sant Tomàs de Manises, 1882 làpida funerària del Museu de ceràmica de Manises, 1883 rellotge del campanar de Xirivella, 1885 Sant Miquel de Xelva, 1887 Sagrada Família de Castellfort o 1892 Sant Bernat d’Alzira. Per les característiques del Sant Onofre de l’Alcúdia podríem perfectament situar la seua creació durant els anys 80 del segle XIX. Coneixem un Sant Onofre del mateix pintor en col·lecció particular. És una obra molt similar i només varia una mica la composició, ja que situa el sant dret en compte d’agenollat. L’escenografia és comuna a la dels sants retirats al desert. Al jardí del Palasiet de Xàtiva hi ha una placa dedicada a San Antoni Abat en la qual trobareu el mateix crani que simbolitza la transitorietat de la vida.

Les característiques de les obres esmentades son les seguents:

Quasi tots els plafons tenen el mateix tipus de llistells que imiten marcs de fusta i inscripció inferior amb el nom del titular. S’hi combina cert regust pictoricista amb un dibuix i perfilat excessivament marcat en algunes parts. Fa servir sovint el color rosa, color que aleshores representava una novetat. En els tèxtils, sobre tot, dibuixa i dona color al mateix temps a base de pinzellades llargues molt visibles de diferents tonalitats. Quan recrea paisatges li agrada pintar joncs i arbres frondosos, les copes dels quals estan fetes amb colps de pinzell. Les anatomies solen ser bastant tosques, amb cossos de vegades massa llengueruts, colls curts, esquenes amples i extremitats un tant fràgils. Però, el tret pel qual és més fàcil reconèixer la mà del pintor és la manera que té de compondre els rostres dels personatges. Pinta unes faccions exageradament esquemàtiques. Am una línia negra resol les celles, les parpelles i els llavis. Els ulls són grans punts negres. El nas de forma rectangular no està pintat sinó aconseguit en obscurir la carn del voltant, igual que els pòmuls estan accentuats amb ombres triangulars. En realitat, pinta sempre la mateixa figura amb diferents vestidures i escenaris.

En la rodalia de l’Alcúdia podem veure altres obres devocionals d’aquest pintor de nom desconegut. En el mur exterior de l’església de Canals, vora la porta lateral meridional, hi ha un Sant Josep (4 x 3). És una advocació que l’artista realitzaria en diverses ocasions com el plafó esmentat de Castellfort de 1887 (4 x 3), el del Molí del Romà d’Alcoi (3 x 3) o el de Marxalenes a València (4 x 3), possiblement la peça més reeixida en aquest tema. A Quatretonda hi ha una Puríssima (4 x 3) amb el rostre picat i en la façana principal del palau de Llutxent un Sant Joaquim (4 x 3).

Sant Onofre és el patró de l’Alcúdia de Crespins i de Quart de Poblet. A l’Edat Mitja hi havia una ermita dedicada al sant a Xàtiva, sobre la qual es va construir a finals del segle XVI el convent de Sant Onofre el Vell, de franciscans alcantarins. 

De tots el artistes ceràmics valencians que han pintat sant Onofre, potser ningú millor que Joan Bru, el qual va treballar a finals del segle XVIII i principis del segle XIX en les Reials Fàbriques de taulells de València, propietat de la família xativina Disdier. En l’interior d’una casa de Quart de Poblet es conserva un plafó magnífic que abans es trobava en l’exterior, al carrer del sant. Bru té un altre que pertanyia al gremi dels espardenyers de València i es pot admirar al carrer de Salvador Giner d’aquella ciutat. Les dues obres estan signades pel pintor: Bru f[eci]t.





BIBLIOGRAFIA

Cebrián i Molina, Joan Antoni: “La imatge de la Fe: els retaules de taulellets a l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 1990, pàg. 49-54.

Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: “El plafó de Sant Rafael de l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 2009, pàg. 96-98.

Cebrián i Molina, Josep Lluís: “Dos plafons del pintor ceràmic Joan Ortiz a l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 2010, pàg. 73-74.

Cebrián i Molina, Josep Lluís: Els santets de Canals. Capelletes i plafons ceràmics de devoció popular. Canals, Ajuntament, 2000, pàg. 171.

Navarro i Buenaventura, Beatriu: “Pintura ceràmica del segle XIX a Alfara”. Alfara del Patriarca festes patronals 2008, pàg. 24-26. 

Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: Pintura ceràmica a Xàtiva. Plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Xàtiva, Ajuntament, 2009, pàg. 83-87 i 179-184.

Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu; Segura i Martí, Josep Maria: “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre núm. 64. Hivern 2014. Alacant, Institut alacantí de cultura Juan Gil-Albert, pàg. 230 i 232.