dijous, 29 d’abril de 2021

Un artefacte singular del que no queda ni el bancal

 

Quan s'enjunten dos xativins arribats ja en certa edat (passat mig segle, per exemple) i comencen a parlar de llur poble s'entusiasmen recodificant  una ciutat que per a ells existí de forma tangible, però que els anys l'han feta desaparèixer com en un encanteri. A mi em passa sempre quan parle amb Pep Sanchis o Pep Gimeno; crec que és un fenomen ocasional però inevitable, com en un ritual verbal ancestral entre paisans que estimen l'indret on s'han criat. 

L'altre dia parlava del segle passat amb Pep Sanchis i d'un tema passàvem a l'altre i no sé com arribàrem al pas a nivell de Vil·la-Cantó. No cal dir que res no resta en peu d'aquest paratge dels afores on s'esgolava el camí de la Granja més enllà de la via del tren. En la conversa va aparèixer un estrany artefacte que hi havia vora la via, en un bancal. Es tractava d'un pou amb una pica, el qual van modernitzar els antics amb una bomba d'aigua amb manubri i un dipòsit al capdamunt. Com en les pel·lícules de vaquers de l'Oest nord-americà.

Als anys vuitanta vaig fer aquesta fotografia, perquè sempre m'ha agradat fotografiar arquitectures estranyes, periurbanes i marginals. Algun dia hauré de parlar-vos de l'arquitectura de bancal.  

El pas a nivell de Vil·la-Cantó era tan antic com la línia ferroviària d'Almansa i ja el podem veure en un gravat de les guerres carlines, a la segona meitat del segle XIX.