El pintor Valentí Garcés

Mare de Déu dels Desemparats, 1859. Xàtiva

Valentí Garcés i Tadeo fou un pintor ceràmic valencià que va treballar durant gran part del segle XIX. Encara continuava pintant al final de la seua dilatada carrera, amb més de 80 anys. El seu fill, Manuel Garcés, també pintava. Valentí va realitzar en 1859 la Mare de Déu dels Desemparats que hi ha sobre la porta del Museu de l’Almodí de Xàtiva, ciutat on coneixem, en interiors, tres plafons seus dedicats a la Mare de Déu de la Seu.

Fou un artista prolífic i arreu del país podem trobar multitud de plafons devocionals seus, els quals es poden agrupar en algunes etapes artístiques. Hi ha obra seua als museus de ceràmica de València, el del taulell d’Onda, el museu de Belles Arts de Castelló, l’arqueològic d’Alcoi i el museu de Biar.

Trinitat. Albaida

L'ocàs d'un conreu: la taronja

Llegia els darrers dies a la premsa que els alumnes de l’Escola Agrícola acabaven de rebutjar en votació l’assignatura (optativa?) d’agris. És només el símptoma d’una davallada que arrossega aquest cultiu des de fa anys. Els joves tècnics agricultors no veuen futur en la taronja i potser fins i tot la terra s'ha extenuat per aquest monocultiu que ens acompanya dos segles llargs.

 

Molts camps valencians han vist desaparèixer, arrencats, els tarongers, sovint substituïts per un nou conreu fruiter, els persimons.  Diria que són una mena de caquis endurits per via genètica, que tampoc ho sé. La nova fruita naix en un arbre lleig i sarmentós, de fulla caduca; però és de sabor i color agradable. L’àcid de les taronges ha fet malbé la dentadura dels valencians (dels valencians que no se la rentaven) durant generacions. Però, sobre tot, els tarongers han format part del paisatge valencià i constituïen pràcticament una forma de vida i de treball. Fins a tal punt estava la taronja unida als tòpics valencians que aquesta pèrdua ràpida de protagonisme paisatgístic ens crearà no sols un buit estètic, sinó gairebé moral. És cert que a les nostres terres han desaparegut altres conreus antics com les moreres de la seda, l’arròs a la Costera o les maduixes a Canals... Però la desaparició de la taronja ens convertirà culturalment en una altra cosa del que hem estat fins ara els valencians de regadiu.

La taronja està present en moltes manifestacions artístiques com aquests taulells del primer terç del segle XX, obra del pintor ceràmic Josep Mateu i exposats al pati del Museu Benlliure de València.

Sant Nicolau era un mercat

L’església de Sant Nicolau de València era avui un mercat... i no és dilluns. Tot era gent que entrava i sortia a veure les pintures de la volta després de la recent inauguració oficial. El resultat no és que siga una novetat als ulls, estrictament, perquè s’ha restaurat per trams entre contraforts i amb el temple obert al culte, de manera que només s’ocultava la zona de la volta en la qual s’estava treballant a cada moment. Però és igual, cal anar a Sant Nicolau i veure els frescos de Palomino i Donís Vidal, els quals, sorpresos per l’èxit en diferit, encara repassen des de la cornisa el croquis de la seua obra.

L’església de Sant Nicolau és, encara, un santuari viu que tots els dilluns atrau les gents de l’Horta i més enllà, de la Ribera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre... Però a més, per als devots de l’Art, conserva relíquies valuosíssimes en les capelles, com són un retaule de Rodrigo d’Osona i tres de Joan de Joanes. Cal doncs peregrinar en aquest indret, perquè en pocs “Sants llocs de l’Art valencià” trobareu junts tres retaules del nostre gran pintor del renaixement.

Me n’adone que la restauració s’ha emportant per davant el gran retrat del Papa Borja Calixt III que hi havia al cancell de la porta dels peus del temple. La renovació de la casa ha suposat retirar el vell retrat de l’avi. Alfons de Borja, després Calixt III, va ser rector d’aquesta església de Sant Nicolau. Pobre Papa Borja, com si li hagueren retirat la militància o estigués imputat-investigat! Es tractarà d’una veritable damnatio memoriae, aquella feliç expressió que ens ensenyaven a la facultat en estudiar el cas d’alguns faraons de memòria incòmoda? 

La torre de la Casa de la Ciutat de Xàtiva

Des de l’Edat Mitja fins el segle XIX Xàtiva va tenir un edifici municipal exempt, de caràcter monumental, que estava situat entre els carrers de la Corretgeria, Noguera, la Presó i la plaça de les Corts. Patí una reforma renaixentista al segle XVI i una altra posterior al XVIII. Després vingué la decisió de traslladar l’Ajuntament a l’antic convent de Sant Agustí i enderrocar l’antiga Casa de la Ciutat. Un error de futur, igual que enderrocar les muralles i els portals. I una pèrdua enorme per al patrimoni arquitectònic xativí. De “pelotazos” urbanístics i bombolles immobiliàries hi ha hagut en totes les èpoques.

De l’antiga Casa de la Ciutat xativina s’han conservat uns plànols (planta i alçat de la façana més recent al carrer de la Corretgeria). Només coneixem una fotografia de la façana de darrere, de caràcter secundari, abocada al carrer de Noguera i la plaça del Mercat. En la imatge es veu la major part de la torre medieval de l’edifici, construïda de rajola massissa, la qual s’aprecia al dibuix de 1563 de l’holandès Anthonie van den Wijngaerde. En la cantonada hi havia una font junt a l’escalinata (al mateix indret encara hi ha una font successora) i aquest racó desconegut de la ciutat em porta a la memòria el cantó de la Llotja de València que mira al Mercat Central.

Així com altres ciutats veïnes, com és el cas d’Alzira, van saber conservar les antigues Cases de la Ciutat com a màxim exponent de l’arquitectura històrica civil, l’Ajuntament de Xàtiva, des d’aleshores, ha vagat gratis, arquitectònicament parlant, per diversos edificis. Primer, durant un segle, a l’exconvent dels agustins, un edifici desamortitzat molt allunyat de les necessitats funcionals de l’arquitectura municipal, i sobre tot de les escenogràfiques, tan importants en la posada en escena del teatre polític. Després, el trasllat al Banc d’Espanya de l’Albereda, un bunker bancari franquista cedit pel govern central, d’arquitectura espantosa i distribució interior enforfoguida.

Sí, és cert, trobem a faltar, i molt,  l’antiga Casa de la Ciutat.

Sobre la pintura de l'Ajuntament d'Alcoi que atribuïm a Joan de Joanes

https://www.alcoi.org/ca/portada/noticias/noticia_1165.html

http://www.aramultimedia.com/ca/cultura/descobert_un_joan_de_joanes_a_l_ajuntament_d_alcoi-21292.html

 http://www.elnostreperiodic.com/Descubren-una-obra-de-Juan-de-Juanes-en-la-coleccion

Gossos i gats en la taulelleria valenciana

Museu de ceràmica de València

De gossos i gats hi havia en totes les cases. I així s'esdevenia també en la taulelleria valenciana dels segles XVIII i XIX. No hi havia cuina valenciana de taulells que no tingués el seu gatet atent a les botifarres penjades, la carn o el peix. "Dones més faena que un gat en la matança del porc" deien abans les àvies als néts. 

I sovint també un gos acompanyava el proveïdor galant que venia del mercat i enraonava amb la cuinera. Amics dels humans, companys dels taulells... atrapats entre el fang i el vidre, immortalitzats en la ceràmica valenciana.

 

Josep Sanchis. Cuina del palau dels marquesos de Montortal a Carcaixent

Hem atribuït a Joan de Joanes una pintura de l’Ajuntament d’Alcoi

 

La Universitat de Málaga acaba de traure al carrer el darrer número del seu Boletín de Arte (Núm 36, 2015) on en un article atribuïm una taula de la col·lecció pictòrica de l’Ajuntament d’Alcoi al pintor renaixentista Joan de Joanes.

El 12 d’abril de 2013 Josep Mª Segura, director del Museu d’Alcoi, ens mostrava a Beatriu i a mi, en el Centre Cultural de la ciutat, l’exposició “Col·lecció d’Art Ajuntament d’Alcoi” que havia comissariat. De seguida ens va cridar l’atenció una taula maltractada pel pas del temps, obra que immediatament vérem que era de Joanes.

Uns mesos després, a primeries de 2014, veiem en l’aparador d’un antiquari de València una taula de la Puríssima que sens dubte era del pintor Gaspar Requena. Al temps, el nostre amic, el professor Albert Ferrer que aleshores es trobava treballant a la universitat de Xile, i Estefania, ens comentaven que havien identificat a Santiago un llenç de Jeroni Jacint Espinosa i que hauríem d’escriure alguna cosa junts... Així és que l’article acabat de publicar recull aquestes tres obres.

Podeu llegir l'article en el meu perfil d'Academia.edu:

https://independent.academia.edu/JosepLlu%C3%ADsCebri%C3%A1niMolina
I també a la Universitat de Málaga, en la secció "varia": 
http://www.uma.es/departamento-de-historia-del-arte/info/91603/boletin-de-arte-n-36-2015/