XVIII Assemblea d'Història de la Ribera

Castelló de la Ribera acollirà els propers dies 9, 10 i 11 de novembre de 2018 la divuitena edició de l'Assemblea d'Història. Hi presentaré la comunicació:

Plafons ceràmics devocionals de Benimodo

(segles XVIII i XIX)

II Beca d'Investigació Històrica 2018

Ajuntament de Benimodo

 

 

Sant Felip Benici. Ajuntament de Benimodo

Informació i inscripció

Verdejo i la Botigueta Nova de Bellreguard

La Botigueta Nova a l'estiu de 2016. Casa fundada en l'any 1874 (La Botigueta Vella)

L'estiu de 2016 vaig treballar de bibliotecari municipal de Bellreguard, fent una substitució. Des de menut l'havia travessat per la carretera Gandia-Dénia, ja que la meua àvia era d'aquesta darrera població. Recordava perfectament, primer, l'estrany campanar que s'albirava en eixir de Gandia, després, el petit mercat als matins, amb el tràfec de gent que entrava i eixia, les façanes dels bars abocats a la carretera i la parada de la Unió de Benissa. Mon pare treballava de conductor en aquesta empresa quan ja s'anomenava UBESA i durant alguns anys passava per ací fent la línia València-Dénia i València-Alacant.

L'estada laboral a Bellreguard, més enllà d'entrar en contacte amb els usuaris de la biblioteca i constatar que el poble era quelcom més que una carretera secular, va induir-me a passejar per la vila i endinsar-me en els carrers, a la recerca del possible patrimoni artístic que s'hi pogués conservar.

Aleshores, en un carrer que abocava a la plaça de l'Església, em van enlluernar els taulells publicitaris que cobrien la façana de la Botigueta Nova. La Botigueta de Bellreguard destaca perquè no han sobreviscut gaires exemples de taulelleria publicitària del segle XX, tan abundant fins que a inicis els anys 70 començaren a desaparèixer i destruir-se. A més, en el cas de l'obra ceràmica de Bellreguard, la seua conservació és molt important perquè son anteriors a la Guerra d'Espanya, ja que han estat datats vers 1925. I, a més a més, encara es conserva la marca de fàbrica que constata l'autoria: Josep Maria Verdejo. Manises - València. De seguida li vaig enviar una fotografia a Beatriu Navarro i publicàrem un article al Butlletí Informatiu de Ceràmica núm. 113 (gener-juny 2016) titulat: "La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo a Manises".

La Llei de Patrimoni Cultural Valencià que data de 1998 es va modificar en 2007 per tal d'incloure també els panells religiosos ceràmics exteriors anteriors a 1940. En 2017 la llei va afegir, amb bon criteri i com és natural, tots els panells ceràmics siguen religiosos o no de manera que la Botigueta Nova resta emparada i protegida per la llei com a BRL com a mínim.

Levante - El Mercantil Valenciano (La Safor). 3 d'octubre de 2018

La setmana passada la periodista Esperança Costa, sempre atenta al patrimoni artístic i històric valencià, va publicar un article al diari Levante-EMV (edició de la Safor, 3-10-2018) dedicat a la botiga, on esmentava el nostre article. Podeu llegir còmodament les dues seccions de l'article ací:

Una fábrica "excelente" de principios del siglo XX

 Bellreguard paraliza las obras que destruían un panel cerámico protegido

El cas és que enguany s'estan realitzant obres en la Botigueta, que és de propietat particular, i no se'ls ha ocorregut una altra cosa que perforar i destruir una part dels taulells per a encabir la capsa del comptador de la llum. Una mica més avall... i destrueixen la marca de fàbrica de Josep Maria Verdejo de Manises, factoria que té en aquesta obra de Bellreguard un dels exemples més valuosos de la seua època d'esplendor, que delimitem en l'àmbit de la producció dels darrers anys de la monarquia alfonsina i els de la II República Espanyola. 

Detall de la Botigueta en la primavera de 2018

L'ermita de Sant Joan de Xàtiva

Ruïnes de l'ermita en l'actualitat. Fot. Joan Quilis

El passat mes d'agost, durant la visita realitzada al Museu de la Llosa de Ranes i l'ermita de Santa Anna de Xàtiva (X Jornades d'Art i Història), l'historiador Joan Quilis me va preguntar sobre la localització de la desapareguda ermita de Sant Joan. Un mes després hem fet una visita a les ruïnes d'aquest edifici oblidat.

L'ermita de Sant Joan és esmentada als llibres de visites pastorals del segle XVII que conserva l'Arxiu de la Seu. Per aquell temps els patrons, la família Rotglà, no tenien molta cura de l'edifici i el visitador eclesiàstic prohibia celebrar misses mentre no l'arreglaren.

 

Ruïnes de l'ermita sobre el monticle, amb la Font de St. Joanet al peu. Anys 80

Jo havia escrit sobre l'ermita de Sant Joan al Llibre d'Estudis de la Llum de les Imatges de Xàtiva 2007 (p. 576-577), i més recentment al llibre Pintura sobre taula a Xàtiva (p. 249-250). Però el cas és que no havia tornat des dels anys 80, moment en el qual vaig realitzar, com sempre, unes poques diapositives. 

Ruïnes de l'ermita als anys 80

Ara hem localitzat aviat l'indret, en la partida de Sant Joanet, no gaire lluny del cementeri de la Llosa. Hi ha la bassa de Sant Joan, alimentada per la Font de Sant Joan que naix al barranquet, ara oculta per la vegetació. Amb aquestes coordenades vos situareu molt prop de la font i per tant, als peus del turonet de l'ermita:

latitud 39º 1.721'N

longitud 0º 31.499'O

Perpetuem així la memòria de l'edifici, perquè des dels anys 80 he vist que en les immediacions s'han realitzat transformacions agrícoles. La bassa actual tampoc no és l'antiga abandonada que vaig vore fa vora trenta anys. La muntanyeta de Sant Joan està delimitada per dos barrancs, a l'esquerra el de Sant Joan i a la dreta un de més modest i curt. Precisament és el barranc de Sant Joan qui delimita en aquest paratge els termes municipals de la Llosa de Ranes i de Xàtiva; més avall és afluent del barranc de Carnissers. Al cim, situat a poca altura, hi ha diversos murs de l'edifici i pels vessants molta ceràmica i rajoles antigues, de les massisses, algunes d'elles fins i tot senceres.

Probablement, igual que la desapareguda ermita de la Mare de Déu de la Seu de la Font Quintana, el santuari tingué un origen medieval.

 

Un plafó de Manuel Garcés a Sevilla

Manuel Garcés. Fot. M. P. Rodríguez

M'escriu des de Sevilla Manuel Pablo Rodríguez per tal de comunicar-me la localització d'un plafó en el recinte d'una congregació religiosa de la capital andalusa. En la meua opinió es tracta d'una obra del pintor Manuel Garcés i cal datar-la al voltant de la meitat del segle XIX. Manuel fou fill del també pintor Valentí Garcés.

El rètol inferior de SALUS INFIRMORUM fa sospitar que en origen podria tractar-se de l'encàrrec d'una comunitat religiosa de caràcter sanitari. 

Publique: "La capella de l'Hospital de Santa Maria de Xàtiva"

"La capella de l'Hospital de Santa Maria de Xàtiva"

P. 1-36 / 27 il·lustracions en blanc i negre 

IX JORNADES D'ART I HISTÒRIA

Xàtiva 2017

Editorial Ulleye, 2018

ISBN 978-84-947138-8-0

M'acaben de lliurar calentet d'impremta un exemplar del llibre d'actes de les IX Jornades d'Art i Història que celebràrem a Xàtiva l'any passat, publicació que es presentarà el proper 2 d'agost de 2018 en la inauguració de les X Jornades a la Casa de la Cultura.

Hi publique un treball d'investigació sobre la capella de l'Hospital (segles XV-XVI) i formule la hipòtesi que el retaule de l'Assumpció del Mestre de Xàtiva conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya podria ser originari d'aquest temple. M'ocupe també del procés constructiu de l'edifici, les escultures interiors i les de la portada, així com de l'epigrafia renaixentista d'aquesta.

El llibre d'actes es pot demanar en:

xativa-llibres.com

Un Sant Cosme del Mestre de Perea

St. Cosme. Fot. Museu Arocena

No fa gaire ens ocupàvem d'un Naixement del Mestre de Perea. Doncs bé, hem trobat que al Museu Arocena de Mèxic s'exposa una taula que, en la nostra opinió, també cal adjudicar a l'anomenat Mestre de Perea. 

El Museu americà el considera un sant Lluc, però és evident que es tracta d'un sant Cosme que ocuparia el carrer lateral esquerre d'un retaule i que tindria com a contrapartida un sant Damià en el carrer de la dreta. El catàleg el considera amb encert obra d'un "anònim valencià: tremp i full d'or sobre fusta, segle XV", apreciació a la qual caldria afegir l'oli.  
També tenen un Calvari valencià del segle XIV, però això donaria per a un altre post.

L'art universal de Pep Gimeno "Botifarra"

Ahir a la nit vaig anar a sopar a la plaça del poble. Encara no són les festes, però com si foren, perquè venia a actuar Botifarra i la Rondalla. L'escenari estava situat en "un marc incomparable", a les portes de la Casa de la Vila i a la vora del palau que construïren els Cruïlles al segle XV. Sempre he pensat que aquesta plaça de l'Horta Nord la podríem trobar a la Toscana, amb l'església de Sant Bertomeu enfrontada a l'Ajuntament. Ací el patró no té la faca rovellada com a Vallada. 

Havia vist actuar a Botifarra per aquestes terres en tres ocasions: fira de Montcada (2010), Mercat Vell de Montcada (2013) i a Alfara el mateix any. L'Horta Nord és una comarca on encara reguen amb aigua cavallera i tenen molta estima pels animals de conreu. No és d'estranyar, doncs, que el cantant tinga un munt de seguidors.

Alfara, 12-8-2013

En acabar l'acte vaig tenir ocassió de saludar-lo. Va estar un plaer. La veu de Botifarra ha fet universal la nostra cultura popular, l'ha dignificada, i l'ha llançada de ple al segle XXI.

En aquest enllaç trobareu l'agenda dels pròxims espectacles:

BOTIFARRA 

BAMBANT PER CASA en À punt mèdia