dilluns, 6 de gener del 2020

Conferència: Sant Antoni Abat en l'Art i en la taulelleria devocional

Segle XVIII

Dimarts 14 de gener de 2020, a les 8:15 de la vesprada, dins de les XII Jornades santantonianes organitzades per l'Ajuntament de Canals, faré la conferència "Sant Antoni Abat en l'Art i la taulelleria devocional". L'acte tindrà lloc en l'església parroquial de Sant Antoni, davant de la foguera.

Obra signada de Francesc Dasí, segle XIX

dissabte, 4 de gener del 2020

La mola del Mestre de Perea


En l'any 2016 la Generalitat va declarar BIC i adquirí en subhasta una taula coneguda en la bibliografia antiga amb el nom de "Mare de Déu de l'Almoina" per la incripció "gòtica" d'un retolet als peus de la imatge. L'obra va pertànyer a la col·lecció de la marquesa vídua de Benicarló, on va ser fotografiada per l'Arxiu Mas al segle passat. Es tractava d'una peça valuosa que amb bon criteri ara s'incorpora, després de la restauració, a les sales del Museu de Belles Arts de València.

 
La "Mare de Déu de l'Almoina" abans de la restauració
Es tractava d'una obra d'autoria valenciana, però molt repintada. La restauració ha tret a la llum els trets originals de la pintura, la qual ha resultat una obra inequívoca de l'anomenat Mestre de Perea. A més, la inscripció dels peus que semblava medieval era un repint molt tardà que ocultava una mola als peus de la Mare de Déu, amb la qual cosa representaria la patrona del Gremi dels Moliners de València.

Mestre de Perea: Mare de Déu de la Llet del Gremi dels Moliners
En realitat, l'advocació que hi trobem és la Mare de Déu de la Llet. I precisament el museu també exposa, no gaire lluny, una taula del pintor dedicada a aquesta devoció.

 
Mestre de Perea: Mare  de Déu de la Llet
El xiquet dels moliners porta al coll un amulet de corall vermell idèntic al del retaule de l'ermita de Santa Anna de Xàtiva, pintat pel mateix mestre. Les mares de l'Edat Mitjana col·locaven aquest amulet a les criatures per tal de protegir-les del mal d'ull (Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI. Fitxa 10, pàg. 106).

 

diumenge, 1 de desembre del 2019

Ademús, pomes i patrimoni

Una poma cada dia, la millor medecina

El cap de setmana passat (23 i 24 de novembre) el Racó celebrava la festa anual de la poma. Cada any es fa en una població de la comarca i enguany li tocava a la capital. La festa comportava que tots els monuments d'Ademús estarien oberts i era una bona ocasió per a visitar la localitat.
L'oficina d'atenció als visitants està situada prop de la carretera, en un vell molí hidràulic a la vora del barranc. El paratge, acompanyat d'una font i un llavador, amb les fulles dels plàtans caigudes a terra, convertia el petit edifici en un dels més bells "tourist info" valencians. 
La protagonista de la festa, capaç de mobilitzar tot el poble, és la poma. El Racó té la seua poma pròpia, una varietat anomenada esperiega, d'etimologia difusa, potser provinent d'Hespèrides. I no seria d'estranyar aquest origen literari perquè el jardí del paradís no degué parar molt lluny. El teòleg Vicente Marés situà el paradís terrenal (després de complicats càlculs) a la vila de Xelva en la seu obra "La Fènix Troiana", publicada en 1681. 
Le pomes esperiegues tenen un tacte untós, no són especialment boniques ni tenen un sabor fort. Però compactes com són, proporcionen un conjunt de percepcions sensorials llunyanes que la fan abellidora i mengívola. És com si fos l'àvia de la poma industrial a què estem acostumats.



L'església parroquial de Sant Pere i sant Pau d'Ademús atresora una taula dedicada a la Mare de Déu de la Llet, obra del pintor Bertomeu Baró. Només per visitar-la en una capella lateral paga la pena viatjar fins al Racó, una de les comarques valencianes perifèriques més oblidades del país. El racó és una illa valenciana situada entre Castella-la Manxa i Aragó, comunitats autònomes que cal travessar per tal d'arribar-hi. I té un patrimoni artístic ric i valuós que la Generalitat hauria d'ajudar a recuperar per tal de fer la comarca més atractiva si cap. 


 L'edifici més conegut potser és l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta, antigament als afores de la vila i ara pràcticament inclosa en l'àmbit urbà, vora la carretera. La primera imatge que vaig conèixer d'aquest edifici fou una fotografia antiga, en blanc i negre. Era una visió gairebé idílica, de monument antic i formidable, que la urbanització posterior va llançar a perdre. Les construccions posteriors construïdes excesivament prop, alguna d'elles vergonyosament de l'administració pública, i la replaça de portland van tirar per terra la imatge prèvia que tenia quan vaig visitar Ademús per primera vegada, ja farà uns trenta anys. I tan mateix, l'ermita continua sent un edifici arcaïc i magnífic, amb els pilars que sostenen les arcades i el sostram de fusta. La restauració que mereix el monument de segur oferirà més pintures murals que les que ara mostra i compta amb dues capelles de voltes gòtiques d'algeps, ja tardanes, una a cada costat de la testera.

Magdalena
 
Octubre mort, pomes a l'hort

Després de dinar, el bon oratge ens va permetre apropar-nos a la vila de Castielfabib, amb una església fortificada increïble que també demana a crists una intervenció restauradora. Al presbiteri vaig veure les restes d'una pintura al fresc possiblement dedicada a Sant Miquel, on encara es pot veure Lucifer i els condemnats de l'Infern (segle XVII).
Perquè el dimoni la poma va ponderar, Eva se la va menjar

Poma esperiega o "poma gelada"

diumenge, 17 de novembre del 2019

Xiquets, trompes i monuments

Brancal de la porta del palau ducal de Gandia

Al mur de les façanes de molts monuments valencians trobem incisions verticals que fereixen els carreus de pedra. Aquestes cicatrius pètries que generalment han sobreviscut a les restauracions posteriors foren provocades pels xiquets, que en època dels nostres avis i abans, es dedicaven a esmolar la punta de les trompes en  aquests murs pròxims als seus jocs. Fer ballar la trompa en les places dels nostres pobles i ciutats era una estampa del passat que podíem trobar sovint fa ja més de quaranta anys.
Trobareu aquestes incisions infantils en diversos munuments, com per exemple la porta del palau ducal de Gandia, la façana de l'Hospital de Santa Maria de Xàtiva o la porta principal de l'església de Sant Francesc, també en aquesta darrera ciutat.
Ara les trompes ja no s'esmolen... però porten llumenetes.

dilluns, 30 de setembre del 2019

Dolor i glòria de la Torre de Paterna


Paterna celebrava el passat divendres el Dia Mundial del Turisme amb una jornada de portes obertes de la torre. Obriren de 12 del migdia a 12 de la nit i se'ns presentà així una oportunitat excel·lent per a conèixer l'interior del monument. A poqueta nit, més que turistes, visitava la torre gent del poble, dels pobles limítrofs i la ciutat de València. Fins i tot uns xiquets s'havien desplaçat amb bicicletes, vehicles que va acollir amablement al peu el venerable edifici. 
Des de la terrassa, enlairada a vora 20 metres d'alçada, s'albira l'altra riba del riu Túria: Quart de Poblet, Manises, Xirivella... però tot és una riuada d'edificis en l'actualitat. En època islàmica el riu era navegable des de la mar fins a Paterna, on les barques carregaven manufactures.  
La torre de Paterna es va restaurar al final del franquisme i després de tants anys sembla que es vol intervindre novament. El cas és que molt sovint, a cada restauració, els edificis antics van perdent tota l'essència. De tos els edificis fortificats que he visitat en els darrers anys, la millor restauració que he constatat és la del Castellet de Perpinyà (Catalunya Nord). Tant l'exterior, com expressament l'interior. 
Però la torre de Paterna no està sola. Corona el conjunt de coves, conservades i habitades,  i no podem destriar un edifici dels altres. Tot conforma un entramat arquitectònic i paisatgístic únic i valuós.
El director de cinema manxec Pedro Almodóvar trià aquest indret com a escenari en la seua darrera pel·lícula Dolor y gloria. En el film, el xiquet protagonista fuig de sa mare perquè no vol ser capellà i puja l'escala de la torre amb la barana de ferro, elements que podrien desaparèixer en la nova intervenció arquitectònica.  


 




dijous, 26 de setembre del 2019

Esquelets, cranis i rellotges


S'acosta l'1 de novembre, data que recorda els difunts i ens porta anualment a primer terme el caràcter efímer de la vida. La mort s'ha representat en l'Art de moltes maneres, però la més directa i efectiva ha estat sempre l'esquelet: el que queda de l'ésser humà després de la mort i la putrefacció. Al post anterior parlàvem de l'antiga Seu de Cavalhon, on hi trobem dues obres relacionades.


Només entrar, a mà dreta, adossat de forma magnífica a un pilar, entre dues capelles, trobem el cenotafi  del bisbe Jean-Baptiste de Sade. Fou esculpit en marbre blanc per Jean-Ange Maucourd de Oppède en 1710. L'obra, d'estil barroc i gran qualitat, atrau la mirada en travessar la porta principal del temple.
En el capitell que corona una altra pilastra, vora el presbiteri, hi ha un relleu policrom que representa la visió de la vall dels ossos secs. El profeta Ezequiel s'adreçà a les despulles abandonades en aquella plana i els digué: OSSA ARIDA AVDITE VERBUM DEI -llegim al retolet-. Ossos secs, escolteu la paraula de Déu. Això vos anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, vos en faré eixir i vos faré tornar a la terra d'Israel (Ez 37:4).


El rellotge, màquina d'invenció humana que intenta mesurar el temps, també és present en la simbologia de la mort. És el missatge de molts rellotges solars. Al tester de la Seu de Cavalhon trobem el déu Cronos barbut i desmelenat que sosté el rellotge solar i ens diu: ORA NE TE FALLAT HORA (resa que no et falte l'hora). Amb l'avanç de la tecnologia arribaran els rellotges mecànics per a indicar l'hora darrera, com veiem en una vanitas pintada per Antonio de Pereda exposada al Museu de Saragossa.



dissabte, 21 de setembre del 2019

El claustre inesperat de Cavalhon

Entre dues nits d'hotel a Cavalhon en la Provença havia pogut encabir un jornada intensa de visita a Avinyó i la Vilanova d'Avinyó. Des de la finestra de l'habitació albirava l'oficina de turisme, que no havia tingut temps de visitar, i un arc romà reconstituït a la plaça amb els carreus trobats en demolir el palau bisbal. Després del desdejuni al jardí de l'hotel vaig fer un colp d'ull a alguns fullets turístics locals que oferien en recepció. La vila tenia monuments interessants, com per exemple, una sinagoga del segle XVIII d'estil rococó, ja que des de l'Edat Mitjana hi havitaven "els jueus del Papa". La regió d'Avinyó va formar part dels Estats Pontificis fins la Revolució Francesa.


Però marxava de Cavalhon a primera hora del matí amb el rosec de l'historiador de l'Art: haver sojornat en un lloc i no poder visitar els seus monuments. Amb les maletes al cotxe, ens acostàrem a fotografiar l'arc romà. Com havíem de passar per la fruiteria a comprar uns melons típics, petits i carabassats -que havíem tastats als desdejunis- decidírem abans fer un volt i passar per l'església parroquial. En voltar el cantó, les nou tocades, la porta estava oberta mentre el petit camió de la neteja arruixava la placeta. 
Aquest temple, dedicat a Nostra Senyora i Sant Verà el del drac, havia estat Seu bisbal i en efecte, encara conserva el cadiram del capítol dels canonges. Entre altres obres d'art ressenyables, ofereix el petit claustre catedralici, construït en el segle XIII i d'estil romànic. 


El que més em va sorprendre d'aquesta joia artística és que encara es trobava tal qual, sense "restaurar". Però ja ens van dir que van a procedir a restaurar-lo. Poques vegades es té l'oportunitat de visitar un claustre romànic abans d'intervindre'l. Només pel claustre, petit i amagat com en una arquitectura de joguina, ja paga la pena de visitar Cavalhon.