dissabte, 18 de gener del 2020

Rellotges de rellotgeria

Onda
En el món dels rellotges mecànics de butxaca trobem una tipologia de majors dimensions que s'anomena "Goliat" i que sol tenir corda de 8 dies. Les dimensions es troben a meitat de camí entre un despertador de l'època i un rellotge real de butxaca dels que en l'actualitat consideraríem grans.
Més grans encara que els rellotges Goliat eren els enormes rellotges de rellotgeria, un reclam publicitari de les antigues rellotgeries que sovint podíem trobar en les façanes d'aquests comerços especialitzats en la venda i reparació de la màquina del temps. 
Pocs se n'han salvat amb el pas de les hores i els anys. En 2007 vam arribar a fotografiar a Onda un magnífic rellotge "de butxaca" on podíem llegir la inscripció MOMPLET. Estava fet de taulells i suposem que provenia de les fàbriques ceràmiques de la ciutat, de manera que la tradició industrial local s'agermanava amb el món de la rellotgeria.

Xàtiva

Als Quatre Cantons de Xàtiva, cruïlla del carrer de les Botigues i el de la Font d'Alós, s'ha conservat un altre especimen, en aquest cas completament operatiu. Es possible que tinga ja els 100 anys, perquè els ferros retorçuts que el sostenen són encara d'estil modernista. Al segle XX fou el reclam de la rellotgeria-joieria d'Aureli Reig i des d'aleshores ha marcat els dies i les nits dels xativins. Pertany ja a la categoria dels rellotges elèctrics, una tecnologia que començà a implantar-se al segle XIX, especialment en les estacions del ferrocarril. 
En aquesta ciutat hem conegut diversos reclams que feien referència a alguns comerços tradicionals, com la Campana, l'Arruixadora o el "Barco". 

Xàtiva

dimecres, 15 de gener del 2020

Sant Antoni Canals 2020



Fot. F. Tormo

Un plaer haver estat de bell nou a Canals, on he retrobat tanta gent que vaig conèixer quan allí era el bibliotecari municipal (1993-2000). I un goig tornar a veure la foguera un any més, a punt de rebre el "tarongeret" del caramull.

Fot. F. Tormo

 

dilluns, 6 de gener del 2020

Conferència: Sant Antoni Abat en l'Art i en la taulelleria devocional

Segle XVIII

Dimarts 14 de gener de 2020, a les 8:15 de la vesprada, dins de les XII Jornades santantonianes organitzades per l'Ajuntament de Canals, faré la conferència "Sant Antoni Abat en l'Art i la taulelleria devocional". L'acte tindrà lloc en l'església parroquial de Sant Antoni, davant de la foguera.

Obra signada de Francesc Dasí, segle XIX

dissabte, 4 de gener del 2020

La mola del Mestre de Perea


En l'any 2016 la Generalitat va declarar BIC i adquirí en subhasta una taula coneguda en la bibliografia antiga amb el nom de "Mare de Déu de l'Almoina" per la incripció "gòtica" d'un retolet als peus de la imatge. L'obra va pertànyer a la col·lecció de la marquesa vídua de Benicarló, on va ser fotografiada per l'Arxiu Mas al segle passat. Es tractava d'una peça valuosa que amb bon criteri ara s'incorpora, després de la restauració, a les sales del Museu de Belles Arts de València.

 
La "Mare de Déu de l'Almoina" abans de la restauració
Es tractava d'una obra d'autoria valenciana, però molt repintada. La restauració ha tret a la llum els trets originals de la pintura, la qual ha resultat una obra inequívoca de l'anomenat Mestre de Perea. A més, la inscripció dels peus que semblava medieval era un repint molt tardà que ocultava una mola als peus de la Mare de Déu, amb la qual cosa representaria la patrona del Gremi dels Moliners de València.

Mestre de Perea: Mare de Déu de la Llet del Gremi dels Moliners
En realitat, l'advocació que hi trobem és la Mare de Déu de la Llet. I precisament el museu també exposa, no gaire lluny, una taula del pintor dedicada a aquesta devoció.

 
Mestre de Perea: Mare  de Déu de la Llet
El xiquet dels moliners porta al coll un amulet de corall vermell idèntic al del retaule de l'ermita de Santa Anna de Xàtiva, pintat pel mateix mestre. Les mares de l'Edat Mitjana col·locaven aquest amulet a les criatures per tal de protegir-les del mal d'ull (Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI. Fitxa 10, pàg. 106).

 

diumenge, 1 de desembre del 2019

Ademús, pomes i patrimoni

Una poma cada dia, la millor medecina

El cap de setmana passat (23 i 24 de novembre) el Racó celebrava la festa anual de la poma. Cada any es fa en una població de la comarca i enguany li tocava a la capital. La festa comportava que tots els monuments d'Ademús estarien oberts i era una bona ocasió per a visitar la localitat.
L'oficina d'atenció als visitants està situada prop de la carretera, en un vell molí hidràulic a la vora del barranc. El paratge, acompanyat d'una font i un llavador, amb les fulles dels plàtans caigudes a terra, convertia el petit edifici en un dels més bells "tourist info" valencians. 
La protagonista de la festa, capaç de mobilitzar tot el poble, és la poma. El Racó té la seua poma pròpia, una varietat anomenada esperiega, d'etimologia difusa, potser provinent d'Hespèrides. I no seria d'estranyar aquest origen literari perquè el jardí del paradís no degué parar molt lluny. El teòleg Vicente Marés situà el paradís terrenal (després de complicats càlculs) a la vila de Xelva en la seu obra "La Fènix Troiana", publicada en 1681. 
Le pomes esperiegues tenen un tacte untós, no són especialment boniques ni tenen un sabor fort. Però compactes com són, proporcionen un conjunt de percepcions sensorials llunyanes que la fan abellidora i mengívola. És com si fos l'àvia de la poma industrial a què estem acostumats.



L'església parroquial de Sant Pere i sant Pau d'Ademús atresora una taula dedicada a la Mare de Déu de la Llet, obra del pintor Bertomeu Baró. Només per visitar-la en una capella lateral paga la pena viatjar fins al Racó, una de les comarques valencianes perifèriques més oblidades del país. El racó és una illa valenciana situada entre Castella-la Manxa i Aragó, comunitats autònomes que cal travessar per tal d'arribar-hi. I té un patrimoni artístic ric i valuós que la Generalitat hauria d'ajudar a recuperar per tal de fer la comarca més atractiva si cap. 


 L'edifici més conegut potser és l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta, antigament als afores de la vila i ara pràcticament inclosa en l'àmbit urbà, vora la carretera. La primera imatge que vaig conèixer d'aquest edifici fou una fotografia antiga, en blanc i negre. Era una visió gairebé idílica, de monument antic i formidable, que la urbanització posterior va llançar a perdre. Les construccions posteriors construïdes excesivament prop, alguna d'elles vergonyosament de l'administració pública, i la replaça de portland van tirar per terra la imatge prèvia que tenia quan vaig visitar Ademús per primera vegada, ja farà uns trenta anys. I tan mateix, l'ermita continua sent un edifici arcaïc i magnífic, amb els pilars que sostenen les arcades i el sostram de fusta. La restauració que mereix el monument de segur oferirà més pintures murals que les que ara mostra i compta amb dues capelles de voltes gòtiques d'algeps, ja tardanes, una a cada costat de la testera.

Magdalena
 
Octubre mort, pomes a l'hort

Després de dinar, el bon oratge ens va permetre apropar-nos a la vila de Castielfabib, amb una església fortificada increïble que també demana a crists una intervenció restauradora. Al presbiteri vaig veure les restes d'una pintura al fresc possiblement dedicada a Sant Miquel, on encara es pot veure Lucifer i els condemnats de l'Infern (segle XVII).
Perquè el dimoni la poma va ponderar, Eva se la va menjar

Poma esperiega o "poma gelada"

diumenge, 17 de novembre del 2019

Xiquets, trompes i monuments

Brancal de la porta del palau ducal de Gandia

Al mur de les façanes de molts monuments valencians trobem incisions verticals que fereixen els carreus de pedra. Aquestes cicatrius pètries que generalment han sobreviscut a les restauracions posteriors foren provocades pels xiquets, que en època dels nostres avis i abans, es dedicaven a esmolar la punta de les trompes en  aquests murs pròxims als seus jocs. Fer ballar la trompa en les places dels nostres pobles i ciutats era una estampa del passat que podíem trobar sovint fa ja més de quaranta anys.
Trobareu aquestes incisions infantils en diversos munuments, com per exemple la porta del palau ducal de Gandia, la façana de l'Hospital de Santa Maria de Xàtiva o la porta principal de l'església de Sant Francesc, també en aquesta darrera ciutat.
Ara les trompes ja no s'esmolen... però porten llumenetes.