diumenge, 31 de maig del 2020

Una nova obra de Vicent Macip

Vicent Macip. Fot. Segre

En el catàleg del passat mes de març, una casa de subhastes posava a la venda un Crucificado que situava amb bon criteri en la "escuela valenciana s. XVI" amb una cronologia vers 1510-1520. El preu de sortida era de només 3000 €.
En la meua opinió es tracta sens dubte d'una obra del pintor Vicent Macip, pare de Joan de Joanes, amb la qual cosa el preu de sortida podia haver ascendit considerablement... i a més, ni tan sisquera s'ha venut per aquest preu!
La presència de sant Francesc agenollat a l'esquerra podria indicar un origen franciscà. L'obra és de reduïdes dimensions (66 x 55), cosa que ens porta a la memòria un altre Calvari menut del pintor, de col·lecció privada, que fa pocs anys estigué exposat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Un altre Calvari que s'assembla, molt bonic, és el que es pot admirar al Museu de Santa Clara de Gandia.
La figura del Crist subhastat recorda molt al del Calvari que el pintor realitzà per a l'església de Mançanera, senyoriu del duc de Calàbria a l'Aragó. Al Museu de Belles Arts de València també trobem un altre Calvari del pintor, posterior i de majors dimensions, que fou donació valuosa de Pere Maria Orts i Bosch.

divendres, 1 de maig del 2020

Dos balcons contestans i l'apoteosi de la taulelleria valenciana

Cocentaina, 1787

En aquesta pesta del segle XXI que ara patim hem redescobert un petit espai residual dels habitatges... els balcons. Els balcons romanien abocats al carrer, infrautilitzats, relegats a contenidors de plantes, la botella del butà i la bicicleta oxidada. Només els recordàvem a l'hora d'estendre la bugada, de la cigarreta furtiva dels fumadors i alguna processó ocassional en els privilegiats carrers de volta...
Però el confinament de la covid19 ha revaloritzat aquests petits espais que limiten l'interior de les llars amb el carrer. De forma insospitada, els hem vist convertits en  saletes d'estar, escambells de lectura, solàriums, llotges de teatre farcides d'aplaudiments, torres-vigia, receptacles que per uns mesos s'han vist alleujats en llur solitud i han pres preeminència arquitectònica. 

Mestre de Noguera

D'entre tots els balcons històrics valencians destaquen un parell del segle XVIII que conserva la ciutat de Cocentaina. Els albirem bellament decorats amb taulelleria datada en l'any 1787 amb escenes de la vida de Maria, un apostolat i la Mare de Déu dels Desemparats. Aquesta imatge devota està pintada per un dels grans pintors ceràmics del postbarroc valencià. La resta de la balconada, en canvi, és obra del Mestre de Noguera, aquell gran pintor que ens deixà l'immens retaule ceràmic de la Mare de Déu de la Seu vora el campanar de X. 
No cal dir que ens trobem amb una de les obres més valuoses de la taulelleria postbarroca valenciana... i que ara, més que mai, el balcó fa la casa. 

Mestre de Noguera

dilluns, 20 d’abril del 2020

La pesta en el retaule de St. Vicent Ferrer pintat per Vicent Macip



El Museu de la Seu de Sogorb conserva un retaule petit dedicat a Sant Vicent Ferrer i pintat per Vicent Macip, pare de Joan de Joanes; autors del retaule major d'aquella catedral. El primer que crida l'atenció de l'obra és la presència de la Mare de Déu de Montserrat en el frontó superior presidint el conjunt. També, en les pilastres laterals, les figures de sant Sebastià i sant Roc, patrons contra la pesta
Aquesta intenció terapeutica contra la malaltia contagiosa que tenia el retaule es troba reforçada en les taules extremes del banc inferior. Són dues escenes de miracles del sant dominic valencià relacionades amb la pesta.


La primera taula recull simultàniament tres escenes de l'arribada del dominic a un monestir de frares blancs o de Sant Bernat (Cister) durant la pesta de principis del segle XVI, on beneïnt i salpasant els frares malalts els va guarir: 

EN UN MONESTIR DE FRARES DE SANT BERNAT ESTAVEN MOLTS FERIT DE PESTE / I LO GLORIÓS SANT VICENT PASSANT PER ALLÍ ENTRÀ DINS I GUARÍ'LS A TOTS. 

L'altra taula recull un miracle de cos present, en morir el sant:

EN LO DIA QUE MORÍ LO GLORIÓS / SANT VICENT VINGUEREN MOLTS / FERITS DE PESTE I TOTS GUARIREN / ACOSTANT-SE A LA TOMBA ON JAIA.

 

dimarts, 31 de març del 2020

Sant Roc patró contra la pesta

St. Roc. Segle XVIII. El Palomar

Fins el segle XIX moltes poblacions van tenir un portal dedicat a sant Roc, protector contra la pesta i les epidèmies. En moltes ocasions apareixia acompanyat de sant Sebastià, devoció que tenia idèntica especialitat profilàctica. En èpoques d'epidèmia solien tancar tots els portals d'accés a la població excepte un, per tal de controlar les entrades i eixides. I en ocasions el portal que restava obert era el de sant Roc i/o sant Sebastià que pensaven que els protegia contra el contagi de la malaltia.
Sant Roc va nàixer a Montpeller, la ciutat nadiua del rei Jaume I. Peregrinant a Roma es va contagiar de la pesta. Un gos li portava un rotllo de pa tots els dies mentre un àngel el va guarir.

St. Roc i St. Sebastià. Segle XVIII. Museu d'Alcoi

dimarts, 24 de març del 2020

La dansa de la mort

Dansa de la mort. Aula capitular del convent de St. Francesc. Morella

A Morella, en l'aula capitular del convent dels franciscans, es conserven les restes d'una pintura mural que representa la Dansa de la Mort. Malgrat tractar-se d'una obra d'art maltractada per la desídia dels homes a través dels segles, de tractar-se d'una ombra tènue de les moltes imatges que aquell mur va acumular, és una pintura que encara sorprén la mirada esforçada dels visitants. Com en una sardana macabra els dansaires ballen al voltant d'un cadàver esqueletitzat. Hi trobem papes, reis, bisbes, frares i cortesans...
A l'esquerra, la Mort, amb el carcaix ple de sagetes certeres, dispara l'arc als humans... que ignorants del procés socialitzen refugiats en l'arbre de la vida. Però qui serà ferit per la sageta de la Mort caurà segur d'aquest món enlairat i fràgil, d'aquest arbre del segle plantat en un hort que pertany al domini de la mort.
 
La Mort ataca els refugiats en l'arbre de la vida

La dansa de la mort és un ball del qual ningú ja no recordava la tonada... té un so estrany i alhora familiar... un ritme d'escalfred i un acabament d'espant. El mestre de ball és una dona vella i prima amb la mà inert i freda, que et trau al ball i no saps quina passada cal fer, no saps amb quins peus anar. I surts insegur al ball de la mort, vacil·lant, amb una camallada llarga que et trau de la vida sense saber com, on ni quan.

Museu del Petit Palau. Avinyó

Triomf de la Mort coronada

diumenge, 22 de març del 2020

Quan els dracs regnaren al cel

Convent de Sta. Clara. Múrcia

Hi hagué un temps, allà per la tardor de l'Edat Mitjana que diria Johan Huizinga, en el qual els dracs es van ensenyorir del cel de les esglésies. Famílies senceres de dracs ocuparen les voltes nervades amb les seues goles precedides d'una llengua de foc que devorava els nervis de pedra. Amb l'arribada del Renaixement i l'assassinat de l'estil gòtic, els dracs mai no tornaren a conquerir aquests indrets privilegiats en les altures... però encara resten alguns especímens que sobreviuen en edificis vells i incògnits.

Església de St. Jaume. Jumella


Seu de St. Joan Baptista de Perpinyà

dimecres, 18 de març del 2020

Automobilisme i taulelleria

Museu de Belles Arts de Castelló

Durant la primera meitat del segle XX i uns pocs anys més, el món de l'automòbil i el de la taulelleria es van trobar en la cruïlla de la publicitat. Es tractava aleshores d'un producte industrial que reproduia el mateix model de plafó publicitari totes les vegades que calia. Malgrat que el taulell publicitari es trobava ja molt lluny del producte artesanal dels segles anteriors, la taulelleria publicitària del segle XX assolí un nivell de qualitat elevat.

Michelins. Museu de Belles Arts de Castelló

Els plafons publicitaris del mon del motor s'escampaven pels murs de carreteres, gasolineres i tallers mecànics. Marques d'automòbils, d'olis i gasolines, d'auto-ràdios, s'anunciaven per tot arreu. A partir del començament dels anys 70 aquestes joies publicitàries començaren a desaparèixer tímidament fins que en l'actualitat en queden ben poques. Cal destacar les benzineres de Morvedre i X., amb idèntic model publicitari de cotxes-cavall.

Morvedre

Una de les empreses que més feu servir la taulelleria publicitària fou l'holandesa Philips. Al costat del Museu Benlliure de València podem trobar, per exemple, un enorme plafó de bombetes incandescents i un altre genèric de l'empresa. Philips fabricava també ràdios i, especialment, ràdios per a cotxes: auto-ràdios. Als anys 50 i 60 disposar de ràdio a l'automòvil era un luxe. Poder escoltar la ràdio en circulació era aleshores una meravella tècnica. Aquelles ràdios no tenien FM, només ona mitja (OM) i en ocasions també ona llarga (OL). Philips publicitava els seus ràdios de cotxe en un plafons ceràmics on llegíem: PHILIPS / AUTO-RADIO. Quan molts anys després, la concesionària de l'empresa va deixar de pagar "el lloguer de la paret", els propietaris de les cases emblanquinaven els plafons per a ocultar el misatge publicitari. I d'aquesta manera, amb una dannatio memoriae per manca de pecuni, han sobreviscut mig ocults alguns exemplars escasos. 


PHILIPS AUTO-RADIO. Llanera de Ranes

Conec el cas, per exemple, d'un plafó a Llanera de Ranes, a la vora de l'antiga carretera nacional quan travessava el poble. L'emblanquinat apenes deixa entreveure el missatge publicitari i si es netejara Llanera comptaria amb un element patrimonial dels que ja quasi no en queden. Un idèntic però més legible, el trobem al nord de València, en l'antiga carretera de Barcelona, a l'altura de Foios o Albalat dels Sorells, no recorde. 
Al voltant del motociclisme també hi hauria publicitat, indici que trobem en un cas d'Alzira (ciclomotors Mobylette), malgrat que no es tracta exactament de taulells: 

Alzira