diumenge, 18 d’abril del 2021

El panteó de l'oblit, la Ceramo i quinze dies d'abril

 

Conjunció cupular del cementeri de Xàtiva

Els darrers quinze dies, curiosament, dues persones de Xàtiva m'han interpel·lat sobre un panteó ruïnós  del cementeri i la possible autoria de La Ceramo pel que fa al cobriment de la cúpula. "La Ceramo" era una factoria ceràmica de la ciutat de València que encara es conserva, també en ruïnes. Ahir dissabte vaig veure que el diari publicava un article sobre l'edifici funerari xativí.

1985

L'any 1985, quan començava a enllestir el superarticle sobre la capella del cementeri que després publicaria al número 5 de Papers de la Costera, vaig fotografiar també aquest panteó proper. Als anys 80 ja es trobava abandonat i em va cridar l'atenció que l'interior havia patit un incendi. Aleshores vaig pensar si l'haurien cremat en la guerra o si un llamp l'havia emmascarat completament per dins. De fet, un llamp destruí el cupulí desaparegut que coronava la cúpula de la capella del cementeri. El cas és que des del punt de vista de la Història de l'Art vaig trobar que era el panteó més interessant i valuós dels que trobem en aquest cementeri municipal. Es tractava d'un panteó familiar, on es llegien noms i cognoms en les làpides allotjades als murs laterals de la capelleta. 

1985

L'edifici és d'estil eclèctic, coronat amb una cupuleta vuitavada amb lluernes i protegida per una teulada blava amb nervis daurats que moren en pseudogargoletes del mateix material aurífer. Destaquen també les dues columnes de pedra vora la porta, amb capitells magnífics. Trobe que és bastant provable que la teulada blava i daurada, lluenta i de bona qualitat, siga producció de La Ceramo de València. Ho crec per les similituds amb dues cúpules que es conserven en aquella ciutat. Parle de les que podem trobar al Palauet d'Aiora i a l'església de Sant Roc de Benicalap. Les gargoletes xativines i les nervadures s'assemblen molt a les valencianes, especialment en el primer cas. 

Torxes invertides com emblema de la mort
 

Per altra banda, la coberta del panteó s'ha de posar en relació amb la del templet neoàrab del Jardí del Bes. Les escates ceràmiques són similars: blaves al panteó i daurades al templet. La cronologia d'aquests dos petits edificis ha de ser propera. 

De tota manera, siga obra de La Ceramo, de València Industrial o de qualsevol fàbrica de Manises, on també treballaven bé, aquest edifici funerari és digne de conservació i apreci per si sol.

dijous, 1 d’abril del 2021

Aquella nit de dijous sant: el guió del Viatge literari als convents de Xàtiva

L'any 2006 l'historiador Ximo Company, comissari de la gran exposició La Llum de les Imatges de Xàtiva, em va encomanar el guió de dos dels quatre audiovisuals que es projectarien en les distintes seus: un sobre els Borja i l'altre sobre els convents de Xàtiva. Li vaig proposar a Ximo donar-li als guions un toc literari, lluny del que s'havia fet fins aleshores en els vídeos de les Llums anteriors. La meua proposta fou acceptada de bon grat i vaig escriure els dos guions, que són, estrictament, dues petites peces literàries.

Hi ha qui ha arribat a pensar que el Viatge literari als convents de Xàtiva està basat en alguna carta de Villanueva; però quin despago, tot fou pura imaginació literària meua. Jo sóc l'autor de la carta de Villanueva. Ximo Company ens advertí (a Albert Ferrer, autor de dos audiovisuals més, i a mi) que el nostre nom no apareixeria als crèdits de la filmació. De tota manera, posteriorment, el comissari feu constar la nostra autoria a la pàgina 27 del Llibre d'Estudis (el volum prim) que acompanyava l'altre volum (gros) que constituïa el catàleg d'obres.

Per si de cas vaig datar "la carta de Villanueva" el dia del meu aniversari, per tal de marcar l'obra d'alguna manera. 

Aquesta vesprada-nit de dijous sant he fet una volta pels carrers de Xàtiva i m'he assomat a l'església de Sant Pere i a la del convent de la Consolació... I he recordat aquell audivisual tan grat a la memòria.

Hi hagué quatre versions: valencià, castellà, anglés i francés. No cal que us diga que la versió bona fou l'original valenciana, llengua en la qual vaig escriure aquesta petita peça literària. Després, pense que la segona millor versió fou l'anglesa. Ací teniu la castellana i un fragment de l'anglesa, que és l'únic que hi ha penjat en internet:

Viaje literario a los conventos de Xàtiva (<punxeu)

 


 

diumenge, 28 de març del 2021

Més de 100 exemplars del llibre TAULELLERIA DEVOCIONAL D'ALCOI en les biblioteques valencianes

 Ja n'hi ha més de 100 exemplars del nostre llibre Taulelleria devocional d'Alcoi disponibles en multitud de biblioteques públiques de la xarxa valenciana. Concretament 110 a dia d'avui, de manera que s'ha distribuït per tota la geografia valenciana. Podeu fer una cerca al catàleg de la xarxa:

 https://xlpv.gva.es/cginet-bin/abnetop/O7710/IDb49375c1?ACC=101

 

L'obra també està disponible en PDF de forma gratuïta al web del Museu Arqueològic Municipal d'Alcoi

divendres, 19 de març del 2021

L'Alqueria del Pi, entre Bonrepòs i Mirambell, i Vinalesa

 

Quan davalle el barranc del Carraixet amb bicicleta i em desvie en direcció a Meliana i la Via Xurra, passe sempre vora les ruïnes de l'Alqueria del Pi. En l'horta de València, a través dels segles, hi ha hagut diverses alqueries del pi. En tots els casos la presència de l'arbre pròxim a l'edifici atorgava el nom popular. En aquest cas, el pi va desaparèixer però el nom s'ha conservat per generacions. Ens trobem a meitat de camí entre Vinalesa i més avall Bonrepòs i Mirambell, al bell mig d'una horta encara viva, perquè encara rega amb aigua cavallera. La séquia reial de Montcada es dessagna refrescant els bancals i fent prosperar les collites.

L'alqueria no és ja més que quatre parets -tres si comptem amb exactitud. Una ortopèdia arquitectònica metàl·lica subjecta la façana principal que si no ja hauria caigut a terra. L'arc de dovelles curtes i les finestres superiors delaten una cronologia tardana, de darreries del segle XVI o millor del segle XVII. La vida s'ha esmunyit d'entre aquestes parets i ja ningú no l'habita. Li he preguntat a la meua sogra (que és de Gafaüt) si va conèixer viure en l'alqueria i m'ha dit que hi vivien unes xiquetes que anaven a l'escola de Vinalesa. A més, un taulell de numeració de les cases de camp (número 111), d'aquells blaus amb guarismes blancs, cal datar-lo vers 1950. Per tant, a meitat del segle XX encara es trobava habitada.

Quin plaer seria viure en aquesta casa de camp en mig de l'horta de València, vora el barranc del Carraixet i un munt de camins i sendes per recórrer. Quina llàstima que es perguen aquestes parets que humanitzaven la natura i encara constitueixen una fita en moments amables de la vida de vianants i ciclistes.


dimecres, 3 de març del 2021

Noves atribucions al pintor Gaspar Requena, natural de Montesa

 

Riunet, el repositori de la Universitat Politècnica de València, acaba de penjar el PDF del nostre article "Noves atribucions al pintor Gaspar Requena", publicat en la Revista de la Safor número 5 (2014).

Hi trobareu la Puríssima dels Escolapis de Gandia que atribuïrem al pintor i altres obres de Xàtiva (retaule de la Mercè i del Calvari Alt) l'Olleria i Dénia.

Punxeu en la fotografia per accedir. 

dijous, 4 de febrer del 2021

El llibre TAULELLERIA DEVOCIONAL D'ALCOI gratis en PDF

 

Ja podeu descarregar-vos complet en PDF el nostre llibre Taulelleria devocional d'Alcoi. El trobareu a la pàgina web del Museu Arqueològic d'Alcoi Camil Visedo Moltó. Punxeu en les fotografies per tal d'accedir. 

Si us agrada l'obra podeu adquirir l'edició en paper. 

 


 

dijous, 31 de desembre del 2020

El molí de vent de la Font de la Figuera

 

Estiu 2020

 

El molí de vent de la Font de la Figuera és un dels monuments de la comarca més desconeguts. A falta de datar-lo documentalment, sembla més antic que els molins de la Marina o el de Puçol, bastits ja tardanament al segle XIX. La tipologia també és molt diferent als molins de la veïna Castella.

Situat en un altet que afavoreix l'aprofitament dels vents, prop del restaurant de l'antiga carretera, encara conserva la porta i uns finestrons, malgrat que ha perdut l'alçada original. Aquest edifici antic, únic en la comarca, mereixeria un futur digne i una alta consideració en el patrimoni arquitectònic de la Costera.