Ara fa trenta-dos anys, en 1990, es publicava al llibre de festes de Canals la primera guia desficiosa. El text descrivia els indrets, paratges i monuments de la vila amb un toc literari, allunyant-se voluntàriament de la típica guia turística. Conec bé aquella població perquè durant més de set anys vaig ser el bibliotecari municipal i conserve un bon record del seu Ajuntament. En el vin-i-cinc aniversari d’aquella publicació, el número 2 de la Revista de Canals va reeditar el text i les fotografies d’aquella primera guia.
Durant anys la vila de Canals no ha format part de la Mancomunitat i ara que tornarà a integrar-se pròximament, voldria llegir breument un fragment de la Guia desficiosa de la Costera que en parla (p. 68):
«El riu dels sants envolta Canals alhora que es dessagna en séquies que conduiran l’aigua als bancals. Sempre he pensat, salvant les distàncies, que Canals és la Venècia de la Costera. El riu passa ara per dins del poble encara que en altres èpoques el vorejava. I passa sense fer barranc, com en una mena de canal pacífic, salvat de tant en tant per pontets. Tot és a escala humana, reduïda, com de joguina.
No es trobarà cap paisatge arquitectònic més típic i definidor de la vila de Canals que el corredor de llavadors vora el riu dels Sants. La part posterior de les cases s’aboca al riu per una portella que accedeix a aquests llavadors privats. Sense eixir del domicili tenien el privilegi d’aprofitar les aigües del riu i fer la bugada sense les inconveniències dels llavadors col·lectius. El curs dels anys n’ha fet desaparèixer un bon grapat i ara la majoria de llavadors estan abandonats. Són testimoni d’un món passat de poals metàl·lics, de safes, cendres, lleixiu i sabó, de mans tallades pel fred amb l’esforç d’aconseguir la roba neta.
Aquest paisatge urbà tan interessant, tan hidràulic, es veu revalorat amb la presència de la «Lloca», plantada fa més de cent anys, en 1914. És un arbre molt gran. Pertany a les espècies dels plàtans comuns o híbrids. Rep aquest nom pel fet que els vells hi seuen baix en un banc corregut que envolta la soca, fent l’efecte d’una gallina que empara els seus pollets.»
Fins ací un fragment de Canals extret de la Guia desficiosa de la Costera.
I podríem anar-nos-en més lluny, a l’altra punta de la comarca, a la Font de la Figuera, on encara trobem un vell molí de vent (pàg. 19):
«... La Font ens ofereix un obsequi inesperat, un monument que mereixeria ser restaurat, un edifici únic en la comarca. A les Eretes conserven un molí de vent. El trobareu prop de la darrera revolta de l’antiga carretera, darrere del restaurant on els camioners s’aturaven a dinar. Aquest gegant de pedra i calç mereix un lloc entre els molins de vent valencians. Com una moneda d’or entre els solcs d’un bancal trobem aquest monument oblidat en una lloma, acompanyat d’ametlers i una cisterna geperuda. Roman la porta antiga tapiada, perforada per un finestró amb reixa rovellada en aspa, record antic de les que feien grinyolar l’enginy al ritme dels vents. Un finestró superior emmarca el buit del cel, el blau intens d’un passat de veles i blats, perdut per sempre on tot és oblit. I tanmateix, heus ací el darrer molí de vent de la Costera, l’últim gegant del noble ofici de la farina.»
La Guia desficiosa de la Costera es deté en tots i cadascun dels nostres pobles. Aquest humil quadern de viatge us portarà pels carrers, sendes i camins de la comarca. Us acompanyarà en la solitud dels nostres paratges, en l’aldarull d’alguns dels nostres monuments, en l’emoció de trobar racons insospitats. Patireu la calor del nostre clima d’estiu i beureu de l’aigua de les nostres fonts. O potser sentireu el fred de l’hivern costerenc o la pluja intensa que en somnis faria navegable el riu Canyoles. La Guia tan sols és un petit llibre d’algú que estima la seua terra.
Vull expressar el meu agraïment a Josep Tortosa, gerent de turisme de la Mancomunitat, que és qui va tindre la idea d’encomanar-me aquesta Guia desficiosa de la Costera. Sense la seua iniciativa aquesta obra no existiria. Vull agrair també l’excel·lent treball dut a terme per part de Duet Creatius, tant pel que fa a la maquetació de l’edició digital com aquesta en paper, totes dues distintes.
I finalment agrair a la Mancomunitat no sols la publicació del llibre sinó l’esforç continu que des de fa uns anys porta endavant per donar a conèixer la nostra comarca a la resta dels valencians i arreu del món. Ningú mai no havia fet tant per construir la Costera, per fer comarca, per vertebrar els nostres pobles, per unir-nos en un objectiu comú. Només cal que entreu al web turismelacostera.com per adonar-vos que aquest és un projecte gran, un projecte que amb una visió molt professional, llança la nostra comarca al futur, un futur que tots els nostres pobles esperen, i mereixen, millor.
Llarga vida a la Mancomunitat!
Durant anys la vila de Canals no ha format part de la Mancomunitat i ara que tornarà a integrar-se pròximament, voldria llegir breument un fragment de la Guia desficiosa de la Costera que en parla (p. 68):
«El riu dels sants envolta Canals alhora que es dessagna en séquies que conduiran l’aigua als bancals. Sempre he pensat, salvant les distàncies, que Canals és la Venècia de la Costera. El riu passa ara per dins del poble encara que en altres èpoques el vorejava. I passa sense fer barranc, com en una mena de canal pacífic, salvat de tant en tant per pontets. Tot és a escala humana, reduïda, com de joguina.
No es trobarà cap paisatge arquitectònic més típic i definidor de la vila de Canals que el corredor de llavadors vora el riu dels Sants. La part posterior de les cases s’aboca al riu per una portella que accedeix a aquests llavadors privats. Sense eixir del domicili tenien el privilegi d’aprofitar les aigües del riu i fer la bugada sense les inconveniències dels llavadors col·lectius. El curs dels anys n’ha fet desaparèixer un bon grapat i ara la majoria de llavadors estan abandonats. Són testimoni d’un món passat de poals metàl·lics, de safes, cendres, lleixiu i sabó, de mans tallades pel fred amb l’esforç d’aconseguir la roba neta.
Aquest paisatge urbà tan interessant, tan hidràulic, es veu revalorat amb la presència de la «Lloca», plantada fa més de cent anys, en 1914. És un arbre molt gran. Pertany a les espècies dels plàtans comuns o híbrids. Rep aquest nom pel fet que els vells hi seuen baix en un banc corregut que envolta la soca, fent l’efecte d’una gallina que empara els seus pollets.»
Fins ací un fragment de Canals extret de la Guia desficiosa de la Costera.
I podríem anar-nos-en més lluny, a l’altra punta de la comarca, a la Font de la Figuera, on encara trobem un vell molí de vent (pàg. 19):
«... La Font ens ofereix un obsequi inesperat, un monument que mereixeria ser restaurat, un edifici únic en la comarca. A les Eretes conserven un molí de vent. El trobareu prop de la darrera revolta de l’antiga carretera, darrere del restaurant on els camioners s’aturaven a dinar. Aquest gegant de pedra i calç mereix un lloc entre els molins de vent valencians. Com una moneda d’or entre els solcs d’un bancal trobem aquest monument oblidat en una lloma, acompanyat d’ametlers i una cisterna geperuda. Roman la porta antiga tapiada, perforada per un finestró amb reixa rovellada en aspa, record antic de les que feien grinyolar l’enginy al ritme dels vents. Un finestró superior emmarca el buit del cel, el blau intens d’un passat de veles i blats, perdut per sempre on tot és oblit. I tanmateix, heus ací el darrer molí de vent de la Costera, l’últim gegant del noble ofici de la farina.»
La Guia desficiosa de la Costera es deté en tots i cadascun dels nostres pobles. Aquest humil quadern de viatge us portarà pels carrers, sendes i camins de la comarca. Us acompanyarà en la solitud dels nostres paratges, en l’aldarull d’alguns dels nostres monuments, en l’emoció de trobar racons insospitats. Patireu la calor del nostre clima d’estiu i beureu de l’aigua de les nostres fonts. O potser sentireu el fred de l’hivern costerenc o la pluja intensa que en somnis faria navegable el riu Canyoles. La Guia tan sols és un petit llibre d’algú que estima la seua terra.
Vull expressar el meu agraïment a Josep Tortosa, gerent de turisme de la Mancomunitat, que és qui va tindre la idea d’encomanar-me aquesta Guia desficiosa de la Costera. Sense la seua iniciativa aquesta obra no existiria. Vull agrair també l’excel·lent treball dut a terme per part de Duet Creatius, tant pel que fa a la maquetació de l’edició digital com aquesta en paper, totes dues distintes.
I finalment agrair a la Mancomunitat no sols la publicació del llibre sinó l’esforç continu que des de fa uns anys porta endavant per donar a conèixer la nostra comarca a la resta dels valencians i arreu del món. Ningú mai no havia fet tant per construir la Costera, per fer comarca, per vertebrar els nostres pobles, per unir-nos en un objectiu comú. Només cal que entreu al web turismelacostera.com per adonar-vos que aquest és un projecte gran, un projecte que amb una visió molt professional, llança la nostra comarca al futur, un futur que tots els nostres pobles esperen, i mereixen, millor.
Llarga vida a la Mancomunitat!
 |
| Pep Botifarra i Pau Chafer han tancat l'acte |
