dijous, 27 d’abril del 2023

La Venus de l'horta

 

Un dels plaers de no tindre treball (a banda de no haver de suportar arribistes poc conreats) és poder caminar algun que altre dia per l'horta. 

L'horta, en ocasions, ens obsequia troballes arqueològiques inesperades, com aquesta Venus que reuneix tots els cànons de l'escultura clàssica prêt-à-porter: decapitada i sense braços. -I sense policromia; tot s'ha de dir-. Amb permís de Pausànies, diríem que el modelatge mestrívol de Praxíteles ha perviscut durant segles i guerres, ha sobreviscut al grec antic, al llatí i al dàlmata, llengües totes mortes. 

I en aquest hortus clàssic de ruïna arqueològica postindustrial, que amb gust lloaria Virgili, l'estàtua mutilada (possiblement provinent de l'escena d'algun timpà de tenda perduda), encara els solcs escortada per una filera de garrafes de sulfatar. Com una Victòria de Samotràcia agro-pop presideix el bancal.

És possible la paella valenciana clàssica sense garrofó? És clar que no. A l'horta tothom declama que és un ingredient sine qua non.

dimarts, 18 d’abril del 2023

Les ruïnes de Vallsanta, un monestir del Cister gairebé desconegut

 

Fora de la Santíssima Trinitat dels monestirs del Cister català (Poblet, Santes Creus i Vallbona) hi hagué altres monestirs que gairebé són desconeguts i es troben desconnectats dels circuïts turístics de masses. És el cas de les ruïnes del monestir femení de Vallsanta a la comarca de l'Urgell. Si aneu a visitar el monestir de Vallbona de les Monges paga la pena endinsar-se una mica més i visitar aquestes ruïnes. Es troben vora la carretera, a meitat de camí entre Ciutadilla i Guimerà. Després de visitar Vallsanta convé acostar-se al museu proper de Guimerà, on trobareu diverses peces arquitectòniques i artístiques que provenen de les excavacions realitzades en el monument medieval. 

Aquest monestir de monges blanques situat a la Vall del Corb es fundà a meitat del segle XIII i s'abandonà pràcticament a darreries del segle XVI, a conseqüència de les disposicions restrictives de la llibertat de les religioses femenines que decratà el Concili de Trent. Parlant clar, només quedaren tres monges perquè moltes dones de la noblesa i la burgesia no estaven dispostes a romandre tota la vida tancades amb pany i clau.  

 

 

Resta en peu part del temple del segle XIV, amb l'absis, algunes capelles i heràldica de l'època. Junt a l'església monacal les excavacions arqueològiques de 1986 van traure a la llum part dels edificis que conformaven el cenobi. No acabem d'identificar el claustre malgrat que el rei Jaume I deixà uns diners per a la seua construcció. És possible que es trobe en la zona pendent d'excavar. El bo d'aquest jaciment medieval és que en abandonar-se al segle XVI deixà de construir-se res al damunt. Ens trobem doncs, davant d'un monestir del Cister femení amb la distribució primigènia dels segles XIV-XV-XVI; açò és, quan les religioses no vivien en comunitat, sinó que cadascuna tenia la seua caseta particular, sovint amb una o dues criades. Per tant, podem identificar algunes d'aquestes casetes que habitaven les monges, cosa que en altres monestir de monges del Cister que han perdurat és impossible fer-se una idea tan exacta com ací. 



Al paratge natural de Vallsanta, en el qual les ruïnes són un element més del paisatge, cal afegir la població veïna de Ciutadilla, la qual compta amb un magnífic palau-castell del segle XVI, d'arquitectura gòtica i elements renaixentistes, que també cal visitar.

divendres, 24 de febrer del 2023

L'art de fotografiar art

 

Nicolau Falcó. Museu de Belles Arts de València

Determinar si la llum és l'òptima, escollir la càmera segons quina mena de sensor i format, triar un objectiu entre els moderns de definició clínica o potser un vidre antic amb personalitat pròpia...

Llum, la llum dels humans, l'electrònica, el vidre transparent i la calma estàtica i secular de l'obra fotografiada... Si tot conflueix en un cúmul d'opcions encertades, l'obra d'art resta reflectida, humilment duplicada, com una imatge que es multiplica davant un futur sempre incert. El miracle de la capsa òptica, llançat inesperadament vers el segle XXI.

dimarts, 7 de febrer del 2023

Balles, mascareta?


 

Publique un relat breu al blog Art de fons de l'artista Miquel Mollà, titulat Balles, mascareta?

dimecres, 21 de desembre del 2022

Tota pedra fa paret...

 

... i tota exposició, si està ben ideada (i per xicoteta que siga) fa cultura. 

El Museu arqueològic de l'Almoina (ciutat de València) acull l'exposició "Tota pedra fa paret", comissariada per Federico Iborra. Hi veureu un conjunt de troballes arqueològiques medievals i renaixentistes que fan gran l'escultura en pedra d'aquelles èpoques i són testimoni d'una arquitectura desapareguda i magnífica. Els dibuixos, bons, també permeten fer-se una idea més completa dels dissenys escultòrics.

Entre les peces destaca el capitell de Fil·lis cavalcant Aristòtil (segle XIV), un tema molt grat a l'escultura medieval, tan en pedra com en fusta (misericòrdies dels cors). Representa el triomf de la dona sobre la Filosofia. Alexandre el Gran, estupefacte, contempla genet i cavalcadura. 2 € val l'entrada. 


 

divendres, 25 de novembre del 2022

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern

Ajuntament de València

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern, editat per l'Ajuntament de València.

Miquel Esteve

- Àngel i apòstols (1518). Miquel Esteve (ca. 1470-1527).

 


- Puríssima (ca. 1615). Joan Sarinyena (1545-1619).

Joan Sarinyena

L'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern pot visitar-se en la remodelada Sala d'exposicions de l'Ajuntament, al carrer de l'Arquebisbe Mayoral de la ciutat de València, tot just al cantó posterior de la Casa de la Ciutat.

 

diumenge, 6 de novembre del 2022

La pujada de l'ermita de Godella, un laboratori d'arquitectura del segle XX

 

L'any 1891 s'inaugurà la línia del ferrocarril de Bètera, un trenet de via estreta que comunicava el Grau de València amb Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada i Alfara de l'Horta, Masies i Bétera. Els combois ferroviaris tenien vagons de tercera, segona i primera classe, de manera que la burgesia de la capital podia desplaçar-se de manera confortable i ràpida, a la recerca de la tranquil·litat i bona ventilació que podien oferir aquestes poblacions de la línia. En realitat, segles abans, la burgesia valenciana ja tenia cases en l'Horta, però mai no havia estat tan fàcil i econòmic traslladar-se al camp periurbà com quan va arribar el tren. El nou mitjà de locomoció arraconà les tartanes a les quadres.


En el cas de Godella, es decidí urbanitzar la pujada de l'ermita: l'edifici religiós de les afores restaria connectat amb la nova estació del ferrocarril. La majoria de cases que s'hi conserven són del primer terç del segle XX. En les façanes trobem un veritable compendi de l'arquitectura valenciana de l'època, amb moltes façanes eclèctiques i algunes d'estil modernista o fins i tot amb elements decoratius de la Sezession vienesa que recorden de forma senzilla detalls de l'Estació de Nord de la ciutat de València, obra de l'arquitecte Demetri Ribes. Així mateix, trobem també algun exemple neobarroc. 

La pujada a l'ermita comença, com hem dit adés, prop de l'estació. El punt d'inici està constituït pel monument en bronze (1930) al tenor i pintor local Alonso. De seguida travessem les vies del tren pel pas a nivell i comencem a trobar façanes interessants. D'ací fins l'ermita s'acumula un bon grapat de façanes valuoses, d'estils i cronologies entremesclades. Això sí, pense que hi ha un clímax arquitectònic ascendent, i conforme pugem la cosa es posa més interessant. 

 


La tipologia d'aquests edificis és molt diversa, però tots tenen en comú el caràcter residencial. Algunes cases mostren un rètol que constitueix tota una declaració d'intencions: vil·la Teresa, vil·la Eugènia, vil·la Maria, vil·la Mont-Sa... Originalment es tractava doncs de segones residències properes a la natura, algunes d'elles amb jardí privat o patis generosos.  

 

A meitat del trajecte hi ha dues cases enfrontades, cadascuna coronada per una estàtua: un caçador i una llauradora. Vists amb ulls profans fa la sensació que petrificats mantenen un idil·li cara a cara, en una situació digna d'inventar-se alguna contarella o llegenda local ad hoc .

Més amunt trobem l'exconvent de les carmelites, amb una cúpula de teula blau vidrada que passa una mica desapercebuda des del carrer. 


Al final, en un cantó que ja anuncia la gran plaça de l'ermita del Salvador trobem una joia arquitectònica exòtica: vil·la Eugènia. Després de l'ús privat, durant molts anys va allotjar la biblioteca municipal i en l'actualitat es seu d'exposicions. 


No serà l'únic cas d'arquitectura alpina que trobarem a Godella. Tot seguit, en el carrer lateral de l'ermita, on dissabte matí fan el mercadet de l'Horta, hi ha un conjunt d'edificis històrics de nivell europeu, els quals enriqueixen considerablement el patrimoni arquitectònic de Godella.