dissabte, 5 d’octubre de 2019

Neogòtic de fusta a Guinea Ecuatorial.

Documental sobre un monument del patrimoni arquitectònic històric de l'Àfrica ecuatorial, en el qual la fusta fou protagonista.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Dolor i glòria de la Torre de Paterna


Paterna celebrava el passat divendres el Dia Mundial del Turisme amb una jornada de portes obertes de la torre. Obriren de 12 del migdia a 12 de la nit i se'ns presentà així una oportunitat excel·lent per a conèixer l'interior del monument. A poqueta nit, més que turistes, visitava la torre gent del poble, dels pobles limítrofs i la ciutat de València. Fins i tot uns xiquets s'havien desplaçat amb bicicletes, vehicles que va acollir amablement al peu el venerable edifici. 
Des de la terrassa, enlairada a vora 20 metres d'alçada, s'albira l'altra riba del riu Túria: Quart de Poblet, Manises, Xirivella... però tot és una riuada d'edificis en l'actualitat. En època islàmica el riu era navegable des de la mar fins a Paterna, on les barques carregaven manufactures.  
La torre de Paterna es va restaurar al final del franquisme i després de tants anys sembla que es vol intervindre novament. El cas és que molt sovint, a cada restauració, els edificis antics van perdent tota l'essència. De tos els edificis fortificats que he visitat en els darrers anys, la millor restauració que he constatat és la del Castellet de Perpinyà (Catalunya Nord). Tant l'exterior, com expressament l'interior. 
Però la torre de Paterna no està sola. Corona el conjunt de coves, conservades i habitades,  i no podem destriar un edifici dels altres. Tot conforma un entramat arquitectònic i paisatgístic únic i valuós.
El director de cinema manxec Pedro Almodóvar trià aquest indret com a escenari en la seua darrera pel·lícula Dolor y gloria. En el film, el xiquet protagonista fuig de sa mare perquè no vol ser capellà i puja l'escala de la torre amb la barana de ferro, elements que podrien desaparèixer en la nova intervenció arquitectònica.  


 




dijous, 26 de setembre de 2019

Esquelets, cranis i rellotges


S'acosta l'1 de novembre, data que recorda els difunts i ens porta anualment a primer terme el caràcter efímer de la vida. La mort s'ha representat en l'Art de moltes maneres, però la més directa i efectiva ha estat sempre l'esquelet: el que queda de l'ésser humà després de la mort i la putrefacció. Al post anterior parlàvem de l'antiga Seu de Cavalhon, on hi trobem dues obres relacionades.


Només entrar, a mà dreta, adossat de forma magnífica a un pilar, entre dues capelles, trobem el cenotafi  del bisbe Jean-Baptiste de Sade. Fou esculpit en marbre blanc per Jean-Ange Maucourd de Oppède en 1710. L'obra, d'estil barroc i gran qualitat, atrau la mirada en travessar la porta principal del temple.
En el capitell que corona una altra pilastra, vora el presbiteri, hi ha un relleu policrom que representa la visió de la vall dels ossos secs. El profeta Ezequiel s'adreçà a les despulles abandonades en aquella plana i els digué: OSSA ARIDA AVDITE VERBUM DEI -llegim al retolet-. Ossos secs, escolteu la paraula de Déu. Això vos anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, vos en faré eixir i vos faré tornar a la terra d'Israel (Ez 37:4).


El rellotge, màquina d'invenció humana que intenta mesurar el temps, també és present en la simbologia de la mort. És el missatge de molts rellotges solars. Al tester de la Seu de Cavalhon trobem el déu Cronos barbut i desmelenat que sosté el rellotge solar i ens diu: ORA NE TE FALLAT HORA (resa que no et falte l'hora). Amb l'avanç de la tecnologia arribaran els rellotges mecànics per a indicar l'hora darrera, com veiem en una vanitas pintada per Antonio de Pereda exposada al Museu de Saragossa.



dissabte, 21 de setembre de 2019

El claustre inesperat de Cavalhon

Entre dues nits d'hotel a Cavalhon en la Provença havia pogut encabir un jornada intensa de visita a Avinyó i la Vilanova d'Avinyó. Des de la finestra de l'habitació albirava l'oficina de turisme, que no havia tingut temps de visitar, i un arc romà reconstituït a la plaça amb els carreus trobats en demolir el palau bisbal. Després del desdejuni al jardí de l'hotel vaig fer un colp d'ull a alguns fullets turístics locals que oferien en recepció. La vila tenia monuments interessants, com per exemple, una sinagoga del segle XVIII d'estil rococó, ja que des de l'Edat Mitjana hi havitaven "els jueus del Papa". La regió d'Avinyó va formar part dels Estats Pontificis fins la Revolució Francesa.


Però marxava de Cavalhon a primera hora del matí amb el rosec de l'historiador de l'Art: haver sojornat en un lloc i no poder visitar els seus monuments. Amb les maletes al cotxe, ens acostàrem a fotografiar l'arc romà. Com havíem de passar per la fruiteria a comprar uns melons típics, petits i carabassats -que havíem tastats als desdejunis- decidírem abans fer un volt i passar per l'església parroquial. En voltar el cantó, les nou tocades, la porta estava oberta mentre el petit camió de la neteja arruixava la placeta. 
Aquest temple, dedicat a Nostra Senyora i Sant Verà el del drac, havia estat Seu bisbal i en efecte, encara conserva el cadiram del capítol dels canonges. Entre altres obres d'art ressenyables, ofereix el petit claustre catedralici, construït en el segle XIII i d'estil romànic. 


El que més em va sorprendre d'aquesta joia artística és que encara es trobava tal qual, sense "restaurar". Però ja ens van dir que van a procedir a restaurar-lo. Poques vegades es té l'oportunitat de visitar un claustre romànic abans d'intervindre'l. Només pel claustre, petit i amagat com en una arquitectura de joguina, ja paga la pena de visitar Cavalhon. 


divendres, 13 de setembre de 2019

Temps de pansa i un ex-vot ceràmic


Diumenge passat tingué lloc a Dénia una visita guiada dins del cicle "Temps de pansa" que organitza el Museu de la ciutat. El recorregut s'inicià al nou Museu de la Mar, situat en l'antic edifici de la Llotgeta on abans se subhastava el peix a la baixa. Després vam visitar els Magazinos, unes cotxeres destinades a allotjar en època dels Àustries les carrosses reials, durant les visites dels monarques. 


El recorregut va finir Baix la Mar, a la plaça de la Creu, on vam explicar el plafó devocional de taulells dedicat al Pare Pere, obra restaurada que està datada el 1858 i que atribuírem ja fa anys al pintor Joan Ortiz. Hi podem llegir la divisa del Pare Pere: "Deixem fer a Déu; i façam lo que ell mana". Es tracta d'un ex-vot ceràmic que encarregaren els mariners d'aquella casa, agraïts al franciscà de Dénia en salvar-se d'un naufragi.
Joan Ortiz, 1858: El Pare Pere. Dénia



dimecres, 4 de setembre de 2019

Riberes al Llenguadoc


Les llàgrimes de St. Pere. Carcassona

L'obra de Josep de Ribera, el gran pintor del barroc napolità, és present en diversos museus d'arreu del món, com ara el cas d'aquestes dues obres que trobem al Llenguadoc. El Museu de Belles Arts de Carcassona exposa "Les llàgrimes de St. Pere", obra que pertany al llegat d'Elisa Chénier en 1892. El Museu de Narbona mostra el llenç de St. Andreu, adquirit en l'any 1873 gràcies als fons del llegat Tournal.

St. Andreu. Narbona
 

divendres, 23 d’agost de 2019

Donació i restauració del Sant Vicent de Benimodo

El propietari de la casa en la façana de la qual es va descobrir el mes passat un plafó de taulells devocionals dedicat a Sant Vicent Ferrer, de mitjans del segle XIX, ha fet donació d'aquesta obra d'art a l'Ajuntament, el qual ha encarregat la restauració a la Universitat Politècnica de València, on el professor Vicent Guerola s'encarregarà de dirigir-la. La notícia la recull aquest matí el diari: