Llibre de festes d'Alcoi 2016

Ens acaba d'arribar el llibre de festes d'Alcoi, on publiquem un article sobre taulelleria devocional del segle XIX.

"El plafó ceràmic de Sant Jordi i el Pintor del Goleró"

Publiquem al llibre de festes de la ciutat d'Alcoi un article sobre taulelleria devocional del segle XIX:

"El plafó ceràmic de Sant Jordi i el Pintor del Goleró"

SANT JORDI, ABRIL 2016

Paleres i arquitectura històrica

Sagunt / Morvedre

El castell de Morvedre és possiblement la fortalesa valenciana de majors dimensions. L’estat de conservació no és l’òptim, segurament perquè té tants metres lineals de muralla que sobrepassa les possibilitats i les voluntats de la propietària, la Generalitat Valenciana. Un dels problemes “naturals” del castell de Sagunt és l’èxit assolit per la colònia de paleres que lentament s’ha ensenyorit de la muntanya. No es tracta només d’un problema estètic que fa intransitable moltes zones de la fortalesa, sinó també d'una situació esdevinguda que pot perjudicar els materials arqueològics del subsòl de l’acròpoli del Camp de Morvedre. El castell de Sagunt és, i sempre fou, el ver castell de la ciutat de València. Pel nord protegia la ciutat i pel nord la vigilava. 

Les paleres són una planta invasiva provinent del continent americà que fa fortuna en climes càlids. La trobem sovint a les faldes de les muntanyes dels nostres castells, assajant les muralles. Les figues de pala són el seu fruit i encara tenen certa clientela especialment entre els ancians. Abans solien vendre’s, pelades, a la intempèrie dels mercants. Els gusts per les fruites varien més ràpid que els d’altres aliments, i algunes cauen en desgràcia i gairebé desapareixen de taula. És el cas de les figues de pala o de les taronges sanguines. Noves fruites, llunyanes, suplanten les velles casolanes. 

 

Al castell de Sagunt estan solucionant la plaga de les paleres per via natural, segurament amb microorganismes o insectes que les perjudiquen. Després arranquen les soques i amunteguen les plantes d’una manera com si foren cossos vegetals indefinits amb  cames i braços, com en una antiga ossera. Això sí, sobre una estora metal·litzada, perquè la palera arrencada arrela fàcilment de bell nou ni que caiga damunt d’un marge de pedres. Deia la meua àvia, que durants molts anys va tenir una palera a la Plana de Dénia i contava que la van arrencar, que l’única manera de desfer-se’n era incinerar-la. A la fortalesa de Morvedre encara els queda molta feina, perquè si es descuiden és una planta disposta a reconquerir el camp de batalla i la victòria definitiva només és patrimoni del temps, senyor de la Història.

I a Serra vaig veure una palera que havia crescut a la teulada d’una casa. 

Serra

 

A les portes del Paradís

Manises

 

Diuen que a les portes del Paradís arribaren aus exòtiques que es detenien a descansar per uns instants. Algun demiürg d’aquells de fang, foc i aigua, de tant en tant, aconseguí immobilitzar-les als brancals i l’encís perdura mentre no arribe algun savi mag que puga despertar-les.

Manises

Els habitants del Paradís, ignorants de tanta bellesa, desconeixen aquests ocells vitrificats que només esperen l’alè per a bategar les ales i perdre’s en el cel.

Real de Montroi

Hom sap que les portes del Paradís són a la Terra Mitja, que és com dir a l’Horta de València; però ningú no es posa d’acord si es troben a Manises o a Picanya... I algun ocell estrany d’aquests, l’hem vist allargar-se fins la Ribera, i més enllà, lluny de la seua pàtria... a la Font de la Figuera.

La Font de la Figuera

El pintor Valentí Garcés

Mare de Déu dels Desemparats, 1859. X.

Valentí Garcés i Tadeo fou un pintor ceràmic valencià que va treballar durant gran part del segle XIX. Encara continuava pintant al final de la seua dilatada carrera, amb més de 80 anys. El seu fill, Manuel Garcés, també pintava. Valentí va realitzar en 1859 la Mare de Déu dels Desemparats que hi ha sobre la porta del Museu de l’Almodí de X, ciutat on coneixem, en interiors, tres plafons seus dedicats a la Mare de Déu de la Seu.

Fou un artista prolífic i arreu del país podem trobar multitud de plafons devocionals seus, els quals es poden agrupar en algunes etapes artístiques. Hi ha obra seua als museus de ceràmica de València, el del taulell d’Onda, el museu de Belles Arts de Castelló, l’arqueològic d’Alcoi i el museu de Biar.

Trinitat. Albaida

L'ocàs d'un conreu: la taronja

Llegia els darrers dies a la premsa que els alumnes de l’Escola Agrícola acabaven de rebutjar en votació l’assignatura (optativa?) d’agris. És només el símptoma d’una davallada que arrossega aquest cultiu des de fa anys. Els joves tècnics agricultors no veuen futur en la taronja i potser fins i tot la terra s'ha extenuat per aquest monocultiu que ens acompanya dos segles llargs.

 

Molts camps valencians han vist desaparèixer, arrencats, els tarongers, sovint substituïts per un nou conreu fruiter, els persimons.  Diria que són una mena de caquis endurits per via genètica, que tampoc ho sé. La nova fruita naix en un arbre lleig i sarmentós, de fulla caduca; però és de sabor i color agradable. L’àcid de les taronges ha fet malbé la dentadura dels valencians (dels valencians que no se la rentaven) durant generacions. Però, sobre tot, els tarongers han format part del paisatge valencià i constituïen pràcticament una forma de vida i de treball. Fins a tal punt estava la taronja unida als tòpics valencians que aquesta pèrdua ràpida de protagonisme paisatgístic ens crearà no sols un buit estètic, sinó gairebé moral. És cert que a les nostres terres han desaparegut altres conreus antics com les moreres de la seda, l’arròs a la Costera o les maduixes a Canals... Però la desaparició de la taronja ens convertirà culturalment en una altra cosa del que hem estat fins ara els valencians de regadiu.

La taronja està present en moltes manifestacions artístiques com aquests taulells del primer terç del segle XX, obra del pintor ceràmic Josep Mateu i exposats al pati del Museu Benlliure de València.

Sant Nicolau era un mercat

L’església de Sant Nicolau de València era avui un mercat... i no és dilluns. Tot era gent que entrava i sortia a veure les pintures de la volta després de la recent inauguració oficial. El resultat no és que siga una novetat als ulls, estrictament, perquè s’ha restaurat per trams entre contraforts i amb el temple obert al culte, de manera que només s’ocultava la zona de la volta en la qual s’estava treballant a cada moment. Però és igual, cal anar a Sant Nicolau i veure els frescos de Palomino i Donís Vidal, els quals, sorpresos per l’èxit en diferit, encara repassen des de la cornisa el croquis de la seua obra.

L’església de Sant Nicolau és, encara, un santuari viu que tots els dilluns atrau les gents de l’Horta i més enllà, de la Ribera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre... Però a més, per als devots de l’Art, conserva relíquies valuosíssimes en les capelles, com són un retaule de Rodrigo d’Osona i tres de Joan de Joanes. Cal doncs peregrinar en aquest indret, perquè en pocs “Sants llocs de l’Art valencià” trobareu junts tres retaules del nostre gran pintor del renaixement.

Me n’adone que la restauració s’ha emportant per davant el gran retrat del Papa Borja Calixt III que hi havia al cancell de la porta dels peus del temple. La renovació de la casa ha suposat retirar el vell retrat de l’avi. Alfons de Borja, després Calixt III, va ser rector d’aquesta església de Sant Nicolau. Pobre Papa Borja, com si li hagueren retirat la militància o estigués imputat-investigat! Es tractarà d’una veritable damnatio memoriae, aquella feliç expressió que ens ensenyaven a la facultat en estudiar el cas d’alguns faraons de memòria incòmoda?