Jo sense sol i tu sense fe...

JO·SENSE·SOL

I·TV·SENSE·FE

NO·VALEM·RES

Rellotge de sol de la casa de la conreria. 

Monestir cistercenc de Santes Creus.

Aiguamúrcia. CATALUNYA

 

¡Oh mundo, pues que me matas!: El Castell de Garcimuñoz

El Castell de Garcimuñoz crida l'atenció del viatgers que transiten per l'autovia Madrid-València a l'altura de L'Almarxa. La fortificació anomena també la petita població que l'acompanya.

Aquest castell, que gairebé fou un palau fortificat, és famós per estar lligat històricament a don Juan Manuel, personatge que el va habitar i també perquè en les immediacions va ser ferit de mort Jorge Manrique, el més gran poeta medieval de la llengua castellana. Entre les robes del poeta difunt van trobar un parell de cobles que començaven: «¡Oh mundo!, pues que me matas...» Transcorria la segona meitat del segle XV i aleshores s'esdevenia la guerra de Successió de la corona castellana entre Juana la Beltraneja i Isabel I.

Manrique fou l'autor de las coplas a la muerte de su padre, amb les quals:

Dejónos harto consuelo su memoria...

Les fotografies que acompanyen aquestes ratlles les vaig realitzar en l'estiu de 2007. En els darrers anys s'ha realitzat en l'interior de la fortalesa una intervenció arquitectònica anacrònica que ha provocat polèmica. Res a veure amb l'encertada restauració del veí castell de Belmonte.

El convent de la Santa Creu de Villaescusa d'Haro

2017

Segon lliurament d'aquesta trilogia sobre el patrimoni artístic castellano-manxec situat en les immediacions de la carretera que va des de l'Almarxa a la Mota del Cuervo. Aquesta carretera tranquil·la que naix de l'autovia València-Madrid, a banda de gira-sols, vinya i cereals, ens ofereix alguns monuments que mereixen detindre's i visitar-los. Ací només esmentarem un monument per població.

En el post anterior tractàvem sobre el castell de Belmonte i molt prop trobem la vila de Villaescusa d'Haro, on destaca l'església conventual dels dominics, restaurada durant els darrers anys. 

2017

2012

En l'estiu de l'any 2012 l'església de la Santa Creu es trobava en curs de restauració, sense haver arribat a cobrir encara la nau. En l'estiu de 2017 les obres del temple estan acabades i la nau resta coberta amb una solució de disseny modern. Es tracta d'una església renaixentista, l'única part del convent dominicà que ha sobreviscut. Hi destaca la portada d'arc de triomf, la qual encara conserva la majoria de les escultures originals. En l'interior destaquen les capelles laterals. Per algun racó de l'edifici apareixen encara alguns elements arquitectònics amb reminiscències del gòtic tardà del segle XVI. 

En passar per la carretera s'albira l'altura considerable de l'edifici, a l'altra banda de les cases del poble, darrere de l'església parroquial i prop del poliesportiu. 

Pròximament parlaré del castell de Garci-Muñoz, possiblement la fortalesa més literària de Castella-La Manxa.

2012

2012

"Una sin par". La fortalessa del marqués de Villena a Belmonte

En l'any 1456 el marqués de Villena, Juan Pacheco, començà a construir el castell de Belmonte. Sobre la porta d'entrada encara es conserva la figura d'un herald amb els escuts dels Pacheco i els Portocarrero. El marqués de Villena era un dels nobles castellans més poderosos de l'època del rei Enric IV. La fortalesa de Belmonte és un veritable palau fortificat, amb planta estelada. Hi destaca un conjunt notable d'enteixinats que enriqueixen el sostram de diverses estances i la decoració gòtica de la capella.

L'edifici defensiu i nobiliari es va degradar durant la Guerra de Successió del segle XVIII quan serví de base militar, i en el segle XIX durant la Guerra del Francès, moment en el qual va realitzar funcions penitenciàries. 

A la segona meitat del segle XIX, durant el regnat de l'emperador Napoleó III de França, la seua esposa, l'emperadriu Eugènia de Montijo, propietària titular del castell, va realitzar diverses obres de reconstrucció en estil historicista, a càrrec de l'arquitecte Sureda.

L'any 2005 vaig visitar l´'interior del castell de Belmonte i vaig tenir l'oportunitat de realitzar un reportatge fotogràfic. Aleshores era un monument destartalat d'interiors apuntalats. El vaig tornar a visitar la setmana passada i cal felicitar el restauradors. Un monument medieval i romàntic recuperat per al patrimoni artístic de Castella-La Manxa.

Visita recomanada per Art i Patrimoni. 

2005

2017

2005

2017

2005

2017

Decoració de la capella

El mercat modernista de Colom a València

El Mercat de Colom de València, obra de l'arquitecte Francesc Mora, és l'edifici modernista més gran i important de la ciutat. Recordem que l'estació del Nord del ferrocarril és estil sezession i això és una altra història. No debades es tracta d’un dels monuments més visitats, sempre amb presència de turistes.

La decoració ceràmica, amb abundància de trencadís, conté elements al·lusius a la riquesa agrícola de la terra valenciana. Hi trobem també representats els productes que es venien al mercat: els del camp i els de la mar. L’arquivolta de la porta principal és plena de carrancs.

La comarca de l’Horta, ja des de darreries del segle XIX, comptà amb diversos mercats municipals, molt més modestos que aquest, els quals també feren servir la nova arquitectura del ferro per a construir edificis que milloraven la venda diària al detall. Això permeté que els venedors i el públic deixaren de patir les inclemències de l’oratge i els productes a la venda tingueren millor conservació. Han subsistit, per exemple, el mercats de ferro de Tavernes Blanques, el de Burjassot i el de Montcada. La Ribera Alta és una altra comarca amb mercats municipals d’arquitectura ressenyable, com per exemple el de Carlet i el de Castelló. Fins i tot després de la Guerra d’Espanya, durant el franquisme, es construïren alguns mercats d’arquitectura interessant, com el de Xàbia a la Marina Alta.

No totes les ciutats però, tingueren la sort de comptar amb ajuntaments dignes, que estigueren a l’alçada de construir un mercat municipal monumental. I pitjor encara incapaços també d’aixecar més tardanament ni que fos un mercat municipal funcional a l’estil dels que gaudeixen Canals (la Costera) o Quart de Poblet (l’Horta Sud).

.

Chimeneas singulares valencianas

Onda

Publique en la meua llengua materna "Chimeneas singulares valencianas", al Llibre d'Actes de les VIII Jornades d'Art i Història celebrades l'any passat, obra que es publicarà a primers d'agost de 2017.

València

ISBN 978-84-944837-8-3

Les gàrgoles d'Aiòder

Aiòder és un poble entre muntanyes de l’òrbita d’Onda, no gaire lluny del brunzir de les dolçaines i el rebombori dels tabals de Tales. Un riuet travessa la vall per la part inferior del conjunt de cases. L’arquitectura és humil, sense cap pretensió arquitectònica ni artística. L’exterior de l’església, de meitat del segle XIX, tampoc no crida l’atenció. 

Torre dels dominics. Any 1808

Només destaca el campanar del derrocat convent de dominics, que com un coet parat representa, de forma contundent, la verticalitat de la localitat. Sembla que la base és del segle XVI i sobre ella es va bastir en 1808 una sala de campanes tardobarroca, amb esgrafiats. Als quatre angles hi ha una gàrgola antropomorfa de les que fan por. Recorden l’art precolombí, i no ens hagués sorprès haver trobat una escultura semblant aguaitant en l’escalinata d’alguna piràmide centreamericana. Des de llur mirador privilegiat, les gàrgoles dominen el poble amb ulls, nas i boca immensos. Prop d’aquesta torre sense campanes hi ha un calvari minúscul, un hortus conclusus farcit de lliris i xiprers, enllestit per a un dijous sant a la mida de l’Home.

A l’altra vora del riu un camí terrer i una senda condueixen al castell, des d’on s’albira perfectament la població. I tot voltat per la natura, de quan en quan enriquida per un nouer ací i allà.

Passejant pels carrers d’Aiòder m’he sentit apàtrida:

- D’on ets?

- Sóc pobre. Ni tinc poble ni nació.