Un plafó del Mestre de Santa Anna a Moixent

 

Moixent

Publiquem al llibre de festes de Moixent (agost 2023) l'article "El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent". 

A Torreblanca hi ha un de semblant, de la mateixa mà:

 

Torreblanca

 

El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats

 

Acabem de publicar "El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats" al llibre d'actes de les XIV Jornades d'Art i Història.

L'home cavalca amb l'egua vers el Paradís

 

Interpretació del poema que conté un vas ibèric de Llíria tirant mà de l'euskera:

L'enteixinat del palau de Cerdà

 

El darrer dijous sant vaig visitar el palau de Cerdà. El vaig visitar als anys 80 del segle passat, quan el casalot encara era habitat. Aleshores vaig fer una sèrie de diapositives que hauria de localitzar al meu arxiu fotogràfic analògic, i potser escanejar-les. El cas és que recordava algunes estances de l'edifici, amb el pati. I l'accés a l'església des de l'interior, de manera que els senyors de Cerdà accedien a sentir missa en l'església immediata sense haver d'eixir al carrer.

Però no recordava que hi hagués un enteixinat. No sé si aleshores es trobaria amagat per un cel-ras. El cas és que el palau senyorial té en la planta baixa dues ales que comuniquen amb el pati i que estan cobertes per un bon enteixinat de fusta. Caldria datar-lo potser d'entre segles (XV-XVI). 

L'enteixinat es troba en l'actualitat molt brut, com obscurit per sutja i oli llinós molt envellit. Hom diria que l'edifici en algun moment de la seua història podria haver patit un incendi. Tanta brutícia no deixa apreciar si es tracta d'un enteixinat decorat (escuts, elements vegetals i geomètrics, etc.), cosa que augmentaria considerablement l'interès artístic del monument.

El cavall ibèric de la Font de la Figuera

 

El cap de cavall de la Font de la Figuera

Els termes municipals de Moixent i la Font de la Figuera compten amb un ric patrimoni arqueològic d'època ibèrica. Aquesta riquesa arqueològica antiga s'incrementaria considerablement si s'hi realitzaren campanyes arqueològiques anuals.

El Museu Arqueològic de Madrid exposa un cap de cavall que pertany a l'estatuària funerària. Aquest fragment escultòric fou trobat a la Font. Malgrat que es tracta tan sols del fragment d'una escultura més gran, tot indicaria que prové d'un dels monuments funeraris que integraven els cementeris que s'escampaven al llarg del camí ibèric que travessava la vall del Canyoles, com també és el cas de la necròpoli del Corral de Saus, la qual es troba vora les ruïnes d'una població ibèrica assentada a la falda de la muntanya, tot just davall de les ruïnes medievals del castell de Caramoixent (tot molt prop de la Venta de la Bassa i l'autovia).

La capella de Santa Tecla la Vella a la Seu de Tarragona

 

Durant el mes de març, excepcionalment, s'ha pogut accedir a la capella de Santa Tecla la Vella, un monument que dissortadament havia estat tancat tants i tants anys. I com que en plenes falles tornava a recórrer durant tres dies aquesta ciutat històrica on vaig treballar a principis de segle, vaig aprofitar per visitar-la. 

Sepulcre renaixentista de Joan Soldevila

La historiografia dubta sobre els orígens de l'edifici i s'ha arribat a pensar que es tractava d'una resta de la desapareguda catedral romànica de Tarragona. El cert i segur és que es tracta d'una construcció tardo romànica del segle XIII que des de l'Edat Mitja ha tingut una funció eminentment funerària. Conté diversos vasos i sepulcres, entre els quals destaca en un mur el de Joan Soldevila, d'estil renaixentista. De fet, la porta de la capella s'obre a un antic fossar annex al tester del gran temple. 

Per tal de poder obrir la petita capella al públic, s'ha buidat de moltes coses que s'havien acumulat al llarg dels anys com si es tractés d'un magatzem. Ara, ens trobem davant d'un conjunt de peces escultòriques molt interessants, amb algunes creus de terme i moltes làpides funeràries amb inscripcions in situ. 

 

La vàlua de Santa Tecla la Vella mereixeria que el petit edifici entrés a formar part del circuit de visita de la catedral de Tarragona, per tal de poder admirar els tresors que conté. 

 

La màquina d'escriure del castell de Bétera

 

El palau-castell de Bétera s'assenta al cim d'un tossalet al bell centre del nucli antic de la població. L'indret ja tenia ocupació humana durant l'Edat del bronze i en les excavacions arqueològiques de l'interior ha aparegut un llenç de muralla ibèrica, el qual veureu durant la visita. La primera fase del castell és d'època musulmana i al segle XIV el van reedificar els cristians. 

L'edifici que avui podem admirar és producte d'una reforma poc escrupolosa que es va dur a terme als anys vuitanta per tal d'adaptar-lo a la funció de Casa de la vila, biblioteca i diversos usos municipals. L'acció va violentar diverses estructures tectòniques, algunes de les quals s'enderrocaren i fins i tot arribà a instal·lar-se paviment radiant. Ja al segle XXI s'està procedint, en la mida del possible, a recuperar l'aspecte original. 

 En l'interior, paradoxalment, l'element arquitectònic que més crida l'atenció no prové de l'edifici, sinó que s'instal·là per a donar-li caràcter edilici en la intervenció que hem esmentat adés. Es tracta d'una escala de pedra amb barana, de tradició gòtica, però amb la part inferior en estil tardorenaixentista que ja participa del protobarroc. És una peça que dignifica l'interior del palau i que segons alguns prové d'una alqueria del terme. 

Potser que la part més intacta de la fortalesa siga el conjunt de les torres accessibles des de les terrasses. A més, des d'allí, gaudim d'una bona vista i fins i tot, encara, es pot albirar la Torre Bofilla entre els edificis nous que comencen a obstaculitzar la visió dels guaites. 

 

En una de les sales superiors, oblidada, he vist una vella màquina d'escriure, darrer residu material de la funció administrativa que tingué el castell. L'aparell ha estat maltractat com un objecte inútil deixat a mans dels infants. Ha perdut la tapa, com si hagués perdut el barret. És una vella coneguda, una Hispano Olivetti LINEA 98, model que en temps antics vaig tindre el gust de teclejar. 

Aquesta Olivetti bé mereixeria ser restaurada i tindre un lloc preferent en un edifici que al llarg dels segles tantes coses ha viscut i encara ens pot contar.