Sant Jordi de Joan de Joanes

 

S'acosta la diada de Sant Jordi. Una de les representacions pictòriques d'aquesta advocació que més m'agrada és un detall minúscul de la taula de la Mare de Déu dels Desemparats que Joanes va pintar per a l'erudit Agnesi, el qual hi apareix retratat. La lluita simbòlica entre el cavaller de Georgia i la bèstia del mal s'escenifica en un paisatge clàssic amb l'edifici principal en ruïnes. Hom constata la mirada dolça de Joanes sobre el passat clàssic, davant el que semblen dos edificis funeraris antics: la piràmide i el panteó de planta circular. El drac, acorralat com una serp, planta cara a la llança del cavaller. Més al fons, la ciutat antiga de temples i aqüeductes és coronada a la muntanya per una altra piràmide. Segle XVI, arqueologia en estat pur...

Una Mare de Déu de la Seu de Joan Ortiz a Onda

Entre els fons ceràmics de la Caixa rural d'Onda destaca aquest plafó de la Mare de Déu de la Seu, patrona de Xàtiva, que atribuïm al pintor ceràmic Joan Ortiz.

Segle XIX 

Trobareu més informació sobre Joan Ortiz ací:

El pintor Joan Ortiz... 

L'art de les gaiates

Algunes escenes que trobem a la pintura mostren de vegades tipologies artesanals perdudes que representen l'Art del poble, el de les classes populars. Potser no seran mai objecte de l'estudi de la Història de l'Art, gairebé sempre d'ideologia tan conservadora, però l'Art del poble també és present en les grans obres d'Art encarregades per l'Església, la noblesa i la burgesia.

Hi ha dos objectes dels quals podem trobar models fascinants, gairebé onírics, però que existiren en èpoques passades. La pintura n'és testimoni. Un són els capells de palla, dels quals n'hi ha models molt elaborats, com algun que li he vist al pintor Bartolomé Bermejo. L'altre són les gaiates, enrevessades i simbòliques, precioses i patriarcals. 

La creu coberta d'Almàssera i Jaume d'Scals

 

De la gran quantitat de creus de pedra que anunciaven l'arribada a la ciutat de València en queden tres cobertes: La de Mislata en el camí de Quart, l'anomenada "Creu Coberta" en el camí de Xàtiva i aquesta d'Almàssera en el camí de Barcelona. La del camí de Xàtiva i la d'Almàssera foren restaurades profundament a meitat del segle XX i la de Mislata més recentment, fa uns anys. D'escultura gòtica els queda poc, perquè foren maltractades durant la Guerra d'Espanya i calgué refer-les. Això sí, l'edifici, els quatre pilars de pedra, són medievals.

La creu d'Almàssera compta, a més, amb un gran nombre de socarrats en l'interior de la coberta a quatre aigües. Són obra del pintor ceràmic del segle XX Jaume d'Scals. Aquestes petites obres d'art tenen la particularitat, com  els socarrats autèntics, de no haver passat la pintura pel forn i són molt vulnerables en exteriors. És per això que les filtracions i goteres de la teulada de la Creu coberta d'Almàssera estan deteriorant-les i acabaran per desaparèixer. L'artista va recrear en aquestes plaques ceràmiques les advocacions valencianes medievals més populars, motius heràldics, vegetals...

St. Antoni Abat i el porquet. Creu d'Almàssera

 A la ciutat de València podeu veure diverses obres del pintor Jaume d'Scals. Per exemple un viacrucis a l'església de Sant Agustí, un sant Vicent Ferrer al mur exterior de la Seu, a la sala del Consolat del Mar... a l'interior del monestir del Puig i a la casa de Lluís Guarner a Benifairó de les Valls...

Els socarrats de Jaume d'Scals a la Creu d'Almàssera enriqueixen el patrimoni artístic valencià recent i malgrat que encara no tenen 100 anys, mereixerien ser ben conservats.

Dues taules oblidades a la Seu de València

Entre l'allau d'obres pictòriques que es poden admirar a la Seu de València (en l'interior del temple; deixant el museu a banda) sempre m'han cridat l'atenció les pintures apaïsades que en les altures, llunyanes, decoren l'àtic dels retaules laterals del transsepte i el deambulatori. Certament unes tenen més valor artístic que d'altres, però hi ha un parell que estime molt valuoses i pense que per l'altura i la inaccessibilitat estan fora de circulació i són poc conegudes.

Parle de dues taules del segle XVI que sens dubte pertanyien a un retaule de pastera. Es tracta dels dos protagonistes d'una Anunciació que serien presents a cada banda de la polsera. És perceptible que la decoració daurada en relleu fou arrencada per tal de reaprofitar les taules i situar-les on ara les trobem anacrònicament. 

Les figures de l'arcàngel Gabriel i de Maria me recorden l'obra de Felip Pau de Sant Leocadi, el fill de Paolo. Doctors té l'Església. Aquestes dues peces mereixerien un destí millor que l'actual i trobar-les als murs del nou museu de la Seu que ara està en obres... per poder apreciar-les, perquè el que no es veu és com si no existís.

El nou museu de Santa Clara de Gandia

La setmana passada vaig visitar la nova sala de Santa Clara dels museus municipals de Gandia. Les obres de les monges clarisses d'aquella ciutat manifesten el poder econòmic i el gust artístic dels Borja, fundadors i patrons del convent. No es tracta del típic museu local ple d'andròmines, sinó d'un petit museu amb obres de primer ordre i un muntatge museogràfic digne: Vicent Macip, Joan de Joanes, Paolo de San Leocadio, Nicolau Falcó, Josep de Ribera... tot dosificat amb diverses escultures i peces d'orfebreria.

El tresor artístic de les clarisses de Gandia ha estat posat a la fi a disposició dels gandiencs i del públic que sap apreciar l'Art. Si cap, el conjunt és més interessant encara perquè romania ocult en la clausura, fora de l'abast de la majoria dels historiadors de l'Art. Modernament, Ximo Company va esmentar algunes obres i especialment en coneixíem moltes per un parell de llibres publicats per Vicent Pellicer. L'Art de Gandia està d'enhorabona.

Mentre els de la Safor ja tenen visitable aquest llegat artístic valuós que les clarisses han conservat segle a segle, els xativins tenim l'enorme problema del convent de Xàtiva. I no vull parlar ara de l'edifici, sinó de les obres artístiques del convent de Santa Clara de Xàtiva que es troben emmagatzemades al convent de Canals.

La visita al museu de Gandia m'ha fet reflexionar novament sobre les obres de les clarisses de Xàtiva, sobre el seu retorn desitjable a la nostra ciutat (més si tenim en compte que està declarat BIC) i sobre la necessitat de tenir també un Museu de Santa Clara a Xàtiva que podria ocupar el refetor i el dormitori convenientment restaurats. 

Aleshores, això, només serà possible amb regidors de la cosa pública amb trellat i una mica de lletra, no cal gaire, però sí una mica.

El convent de Sant Francesc de Xàtiva

El convent de Sant Francesc de Xàtiva fou enderrocat als anys 70 del segle XX. No recorde l'edifici, convertit durant més d'un segle en caserna militar. Sí recorde perfectament l'immens solar que deixà l'enderroc i els dos forats enormes que a l'altura dels dos claustres assolats servirien de fonaments profunds per als dos gratacels que anaven a construir i que avui veieu en peu. Aquests forats profunds estigueren bastant temps a la intempèrie i en ploure s'ompliren permanentment d'aigua. Fins i tot va arribar a haver-hi granotes, cosa que atreia els xiquets. De teló de fons només restà l'església conventual, amb les portes tapiades que comunicaven amb el desaparegut convent. Hom parlava aleshores de galeries subterrànies que feien servir els frares... i d'històries perdudes, mig oblidades.

El convent de Sant Francesc conservava en part l'estructura medieval, com es pot apreciar en aquest detall fotogràfic de l'Albereda del segle XIX  que us presentem. L'edifici monacal arribava fins al posterior Casino Setabense, l'actual biblioteca municipal. Els més vells del poble encara hem conegut la fàbrica de licors de la fotografia i vam presenciar l'incendi que patí als anys 80. Però dels arcs gòtics apuntats que hi ha al darrere, a l'estil diafragmàtic de l'ermita de Sant Feliu, ningú no se'n recordarà. Té tot l'aspecte de ser el refetor medieval.

Quants monuments has perdut Xàtiva, quanta desídia xativins!