Article del periodista Agustí Garzó al diari Levante - El Mercantil Valenciano. 9 de novembre de 2015, pàg. 24.

El deteriorament de la restauració del retaule major de l'església de Sant Feliu de Xàtiva

Els diaris d'agost s'han fet ressò a través del teclat del periodista Agustí Garzó del deteriorament del retaule de l'església de Sant Feliu de Xàtiva. Cal agrair a Garzó la seua sensibilitat per la conservació del patrimoni artístic xativí. A tall d'exemple, només cal recordar la gran quantitat d'articles sobre l'ermita del Puig que va publicar al llarg de molts anys.

El cas és que durant la romeria de Sant Feliu l'1 d'agost els feligresos es van adonar del deteriorament del retaule. S'ha especulat si estaria provocat per un colp de calor durant el passat mes de juliol. 

La realitat però és que el problema ve de més lluny i en la romeria de 2014 ja podrien haver-se adonat perfectament perquè el deteriorament ja afectava aleshores aquest conjunt pictòric de forma contundent. 

El 10 d'abril de 2014 vaig pujar a realitzar unes fotografies del retaule de Sant Feliu que m'interessaven perquè feia uns mesos havia recomanat a un col·leccionista l'adquisició d'una taula del Mestre de Xàtiva que la galeria Sotheby's havia tret a subhasta als Estats Units de Nord Amèrica. En adquirir la taula i repatriar-la me trobava aleshores estudiant aquella peça. Vaig poder comprovar llavors que diverses taules del retaule de Sant Feliu presentaven una mena de floridura blanca. Les fotografies que il·lustren aquest post són d'aquella data: abril de 2014.

Al meu parer, el procés de deteriorament afecta de moment sols a les reintegracions de les llacunes pictòriques, les quals es van realitzar segons els restauradors a base d'aquarel·la. El problema doncs, estaria provocat per aquestes aquarel·les de reintegració, el vernís protector i el grau alt d'humitat del clima xativí. Pense que no es tracta d'un problema d'altes temperatures (al Museu de Belles Arts de València saben de tot això) ni tampoc de l'edifici. El retaule porta ara fa cinc segles en aquell mur de l'església. El problema residiria en la tècnica de reintegració emprada i una reacció aquarel·la-vernís-humitat. No he trobat aquesta patologia en obres pictòriques restaurades (aproximadament) abans de l'any 2005.

Què fer amb aquestes taques blanques que van escampant-se pel retaule i que des de baix recorden tant les excrescències de salnitre que apareixen als murs humits de les cases velles de Xàtiva? S'ha parlat que cal un bastidor per tal de pujar a les zones superiors del retaule...

A mi no em preguntaran, però jo me n'aniria al Museu de la Seu de Xàtiva, on almenys dues taules ja estan començant a patir la mateixa patologia. Em referisc als Desposoris de Gaspar Requena i la taula de la Visitació de Maria a Isabel. En la Seu serà molt fàcil prendre unes mostres d'aquestes taques blanquinoses i després realitzar una anàlisi química.

 Un altre retaule la restauració del qual s'està deteriorant és el del Judici Final del Mestre de Borbotó a la Torre de Canals; però es tracta d'una patologia distinta.

"Dues taules xativines de Nicolau Falcó"

St. Nicolau i St. Donís, segle XVI

Publiquem al Llibre d'Actes de les VI Jornades d'Art i Història celebrades a Xàtiva el 2014 una ponència sobre dues taules del pintor Nicolau Falcó relacionades amb Xàtiva (pàg. 135-166).

La més coneguda és la taula de Sant Nicolau i Sant Donís que es conserva al Museu de Belles Arts de la ciutat. Prové de l'ermita del Salvador al peu de la Costa del Castell, coneguda a partir de l'època barroca com "ermita de les Santes".

La segona taula, més antiga i menuda, es conserva actualment al Museu de la Seu de València però prové de l'ermita del Calvari Alt de Xàtiva. Al catàleg de la Llum de les Imatges de Xàtiva (2007) vam atribuir aquesta pintura a la primera ètapa de la producció de Nicolau Falcó.

Lamentació procedent del Calvari Alt

"Taulelleria històrica als carrers de Xàtiva"

Divina Pastora del carrer dels Caputxins

Durant les VI Jornades d’Art i Història a Xàtiva de 2014 vam realitzar una visita guiada a diverses obres ceràmiques dels segles XVIII i XIX que encara es conserven als carrers de la ciutat. Seguint les directrius de considerar les visites guiades de les Jornades d’Art i Història com a veritables ponències “a peu d’obra” vam redactar un article que es publicarà a primers d'agost al Llibre d’Actes (pàgs. 193-209). Recollim les obres que vam recórrer durant la visita i algunes que per falta de temps o per distància no vam poder visitar. A més, actualitzem diversos aspectes del llibre que publicàrem en 2008 amb Beatriu Navarro, Pintura ceràmica a Xàtiva..., especialment pel que fa a noves dades i atribucions d’obres a pintors. A més, incloem fotografies de quatre plafons devocionals inèdits que es troben en l’interior de cases de Xàtiva, obra dels pintors Francesc Dasí, Miquel Mollà i Joan Ortiz.

Sta. Anna, segle XIX

Les taules del Mestre de Xàtiva/Artés/Borbotó a l'església de Palau-Solità

3x1: Mestre de Xàtiva + Mestre d'Artés + Mestre de Borbotó.
OMNIA SVNT VNVM.

El retaule de l'església de Palau-Solità en un article que vam publicar desembre passat:

Les taules del Mestre de Xàtiva/Artés/Borbotó a l'església de Palau-Solità 

La taula del Calvari de Vicent Macip i Joan de Joanes al Museu de les clarisses de Gandia

Vicent Macip i Joan de Joanes

Una de les obres més admirables i valuoses del nou Museu de les Clarisses de Gandia és la taula del Calvari que va pintar Vicent Macip en col·laboració amb el seu fill, Joan de Joanes. Si bé es tractava d'una obra bastant desconeguda, no era inèdita com hem llegit recentment en la premsa, ja que la va publicar Vicent Pellicer en 2007 al llibre Història de l'Art de la Safor i en 2014 en El museo de las clarisas. La taula de Gandia recorda la del Calvari de la Redempció que va donar Pere Maria Orts al Museu de Belles Arts de València, obra de cronologia més antiga.

La taula del Museu de les clarisses té l'al·licient de la clara participació de Joan de Joanes, el qual treballava com a estret col·laborador de son pare. La seua mà és perceptible en 1/4 de l'obra, concretament en les figures de les Tres Maries al peu de la creu. En canvi, la meitat superior de la taula amb la figura de Crist i les figures de Magdalena i Joan semblen més pròximes a la producció del pare, Vicent Macip. Això sí, el Calvari de Gandia palesa el protagonisme creixent de Joanes en l'obrador patern i la influència innovadora que va exercir sobre Vicent Macip.

Vicent Macip

Museu de Belles Arts de València

Dues obres de Valentí Garcés al Camp de Morvedre

Valentí Garcés i Tadeo fou un pintor ceràmic valencià del segle XIX. Va nàixer l’any 1801 i en 1883, als 82 anys d’edat, encara estava en actiu perquè va pintar el plafó datat de sant Antoni Abat que podem veure exposat al Museu del taulell d’Onda, obra que va signar amb les inicials V. G. Amb les mateixes inicials signà també, més discretament, el plafó de sant Vicent Ferrer de Vilallonga. A més de ser un pintor prolífic i desenvolupar tasques de direcció a la fàbrica, va ser pare del també pintor Manuel Garcés i López nascut en 1820, propietari de la fàbrica La Valenciana de Garcés i Novella a Onda.

En les primeres obres de Valentí Garcés el perfilat del dibuix és bastant marcat, encara que amb el temps anirà diluint-se, mentre que la pinzellada esdevindrà cada vegada més solta i llarga. Al mateix temps anirà abandonant els colors grocs, marrons i verd oliva que predominen inicialment per donar pas a les tonalitats rosades en l’etapa final. Els trets dels personatges romandran invariables durant tota la trajectòria pictòrica. Dibuixa els ulls ametlats i aquosos amb parpelles pesades, i els cabells són ondulants i espessos.

Va començar a treballar a la Reial fàbrica de taulells de València, cosa que es desprèn d’un parell d’obres inserides al sòcol de l’església del Salvador de Cocentaina, concretament amb les escenes de la Sagrada Família al Taller i la Malaltia de sant Josep. D’aquesta etapa jovenívola del pintor seria el plafó (4x3) del Patriarca sant Josep que trobem al carrer Major de Sagunt. La figura del sant Josep de Morvedre és una mica més primitiva que la del fuster de Cocentaina, però ens trobem ja davant un model definit de l’advocació que l’artista perllongarà al llarg dels anys. Esmentem a tall d’exemple els plafons de sant Josep del Museu d’Alcoi, els dos de Cullera (un en companyia de sant Antoni Abat), el del Museu de ceràmica de València (acompanyat de sant Vicent Ferrer), el de l’interior d’una casa de Xàtiva o el Primer dolor de sant Josep d’Almedíjar. 

L’estil del sant Josep saguntí és deutor encara de les obres produïdes a darreries del segle XVIII i començaments del XIX. Advertim certa influència de Joan Bru en les flors de la vara del sant, però també algun dels trets que després caracteritzaran l’obra de Valentí Garcés, com les pinzellades dels núvols que recorden el traçat d’un retolador.

La Casa de Lluís Guarner a Benifairó de les Valls conserva un plafó ceràmic (5x5) dedicat a la Mare de Déu del Bon Succés que està datat l’any 1831. Es tracta de l’advocació que ostenta el patronatge de Benifairó on té dedicada una ermita i també es patrona de Morvedre. El pintor s’inspirà possiblement en algun gravat de la imatge antiga. Dos àngels sostenen els raigs de la diadema de la corona de Maria, la qual subjecta el ceptre del poder reial i el xiquet al braç. La imatge levita sobre núvols i dues floreres delimiten l’escena, completada per sis emblemes de la lletania lauretana: el sol i la lluna, la font i la torre de David, la palmera i el xiprer. D’uns anys anteriors seria el plafó de Ntra. Sª de la Seo de San Felipe (7x5, laterals partits) que hi ha a l’exconvent de Sant Onofre el Nou de Xàtiva.

El plafó de Lluís Guarner recorda altres obres d’advocació mariana del pintor Valentí Garcés com la Divina Aurora (4x3) de Polop de la Marina, Ntra. Sª de la Fos de Guadalajara (5x4), la Mare de Déu del Carme de 1840 (6x5) a Guadassuar, la Mare de Déu de la Salut (4x3) de la Font d’En Carrós i alguns plafons dedicats a la Mare de Déu dels Desemparats, com el de Cortes d’Arenós (3x3, lateral dret partit), el de 1859 de la façana del Museu de l’Almodí de Xàtiva (11x7) o el d’estil tardà, més decadent, d’Ondara (4x3) en l’etapa final dels anys 70-80, caracteritzada pel predomini de les tonalitats de color rosat.

La importància del plafó de la Casa de Lluís Guarner rau en el fet que és el més antic datat que hem localitzat a data d’avui entre l’allau d’obres que li hem atribuït a l’artista. Immediatament posteriors serien el sant Roc (3x3, laterals partits) de 1832 que hi havia a Benissanó i la Mare de Déu dels Desemparats (5x3) de 1835 que hi havia al Forn de les rajoletes d’Alzira. Els darrers dos plafons datats i localitzats serien el sant Antoni Abat (4x3) de 1881 a Novelda i l’adés esmentat sant Antoni signat en 1883 al Museu d’Onda.

Aquestes dues obres de Sagunt i Benifairó de les Valls són imprescindibles per tal de comprendre l’inici i l’evolució tècnica i estilística del pintor Valentí Garcés i Tadeo.

Més sobre el pintor Valentí Garcés 

---