divendres, 12 de maig del 2017

El convent franciscà de Sant Dídac i el seu rellotge de sol



La gent de la ciutat de València que té "caseta" a Nàquera transita tots els caps de setmana pel vell camí de Montcada de l'Horta. En arribar a Alfara els crida l'atenció un edifici que sembla abandonat, darrere del supermercat Consum i la gasolinera. Es tracta de l'antic convent franciscà de Sant Dídac, edifici que després de la desamortització durant més d'un segle va ser fàbrica de mistos: "la Fosforera". En el cos del campanar encara conserva les restes d'un rellotge de sol. D'aquest monument oblidat de l'Horta Nord vam publicar fa anys un parell d'articles que ara teniu disponibles en PDF al nostre perfil d'Academia.edu:

 

divendres, 5 de maig del 2017

El llibre de L'oratori i la torrassa del palau dels Borja...

1990

El 4 de maig de 1990 es va presentar aquest llibre en l'oratori dels Borja, durant les festes patronals de la Torre de Canals (la Santa Creu). Ara fa d'això 27 anys. Anem a celebrar l'aniversari pujant l'obra a Acadèmia.edu, on podreu accedir al PDF (punxeu l'enllaç final). He escanejat per a l'ocasió el primer exemplar que vaig tenir, lliurat per l'empresa enquadernadora que aleshores es trobava al carrer del Quint de Mislata, on vaig anar a recollir-lo en companyia d'Alventosa (impremta Maral de Canals) aleshores el millor impressor de fotografies de la Costera. 
L'edició del llibre per part de l'Ajuntament de Canals fou molt avançada per a l'època, ja que pràcticament encara es va enllestir en els anys 80. La coberta la va dissenyar Enric Solbes i el pròleg fou de Pilar Pedraza. Profusament il·lustrat en blanc i negre i color, conté a més resums en anglès, espanyol, francés i italià.
Les fotografies es van fer en diapositives Agfa CT100 i vaig fer servir dues càmeres rèflex (Zènit 12XP i Pràktica MTL50). Les fotografies a color del retaule del Judici Final de la Torre són del fotògraf local Enric Rodríguez.
Hi trobareu diapositives del retaule de l'església de Borbotó i moltes dels retaules de Xàtiva, obres que ja aleshores vaig posar en relació amb el retaule del Judici Final de la Torre de Canals. 
En els anys posteriors a la publicació es va restaurar el retaule i la torre dels Borja. Després es restaurà l'oratori. Al Catàleg de la Llum de les Imatges de Xàtiva 2007 vaig actualitzar l'estudi del retaule i en el llibre d'actes de les V Jornades d'Art i Història 2013 vaig posar el tema al dia. Durant la restauració de l'oratori van aparèixer als murs uns retaules pintats, sobre els quals trobareu informació al llibre de Beatriu Navarro: Els Borja de Xàtiva, records i monuments (2014).  





dilluns, 1 de maig del 2017

Un any del llibre del pintor MIQUEL ESTEVE

Ara fa un any l'editorial Ulleye publicava el llibre MIQUEL ESTEVE, pintor leonardesco de Xàtiva.
Lorenzo Hernández Guardiola va redactar els capítols de la primera part (pàgines 11-46). Beatriu Navarro i jo vam redactar el catàleg i la bibliografia (pàgines 63-154); i vam enllestir l'edició del llibre. La maquetació és de Beatriu Navarro.

ISBN 978-84-944301-5-2

dissabte, 22 d’abril del 2017

Els Borja, la Torre de Canals

Còpia-enganxa del que m'ha enviat l'amic Paco Tormo, de la Pebrella de Canals.

dimarts, 11 d’abril del 2017

cARTipàs núm. 7: Dues obres de Valentí Garcés

Acabem de publicar en Academia.edu el número 7 de cARTipàs, la nostra publicació digital, amb dues obres del pintor ceràmic Valentí Garcés. Podeu descarregar el PDF ací:


Valentí Garcés. Ntra. Sª de la Seu de Xàtiva

dimarts, 24 de gener del 2017

La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises

Butlletí informatiu de ceràmica núm. 113

Acaba de publicar-se el número 113 del BUTLLETÍ INFORMATIU DE CERÀMICA de l'Associació catalana de ceràmica. Hi trobareu el nostre article: "La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises", on entre altres coses, recollim i parlem de diversos brancals ceràmics de porta que aquesta factoria produïa. (Pàg. 52-59)



diumenge, 22 de gener del 2017

Retorn al palau de Benissuera



A darreries dels anys 80 o començaments dels 90 visití Benissuera. Vaig realitzar unes diapositives del palau dels Bellvís, però no les he trobat. Crec que el meu arxiu fotogràfic analògic necessita una catalogació...

Des d’aleshores només havia tornat a la plaça del palau en una visita fugaç a començaments del segle XXI. De la primera estada, la de les diapositives que no trobe, recorde que mentre fotografiava es va aproximar un ancià a entaular conversació. La conversa amb els ancians del segle XX era sempre molt pedagògica perquè havien viscut molt, intensament. Els ancians televisius d’ara han perdut massa hores davant la caixa tonta i llurs converses són bastant estereotipades. No vull ni pensar com serem els ancians internautes, com serà la nostra conversa...

Aquell home havia estudiat la carrera de magisteri durant la II República espanyola i en acabar la guerra els vencedors no li reconeixien el títol universitari. Mai no va poder dedicar-se a l’ensenyament i treballà de comptable a la ciutat de València. Ara, jubilat a Benissuera, m’acompanyà a veure el palau per darrere i recorde que arribàrem a entrar en el pati de l’edifici.

En retornar a visitar el palau he fet pràcticament la mateixa volta, les mateixes fotografies ─ara digitals─ i he recordat la història d’aquell home, més que no les peripècies del monument que també ens relatà. El lector trobarà a la xarxa informació erudita sobre l’edifici i les seues peripècies més recents. Aquest post és més literari que altra cosa. :)

I tan important com l’edifici històric és l’hort clos que té al darrere, amb les deixalles d’un jardí en terrasses del segle XIX. Les façanes posterior i lateral estan més intactes i són més atractives que la principal i representativa que s’aboca a la plaça presidida per un petit Sant Antoni Abat de fusta. Al fons de la plaça, en la part baixa, albirem un rètol turístic de llauna d’aquests que acaben rovellant-se pel temps. Ens informarà sobre la història d’aquest magnífic palau de Benissuera? Oh, quina gran decepció: festes i gastronomia! Braços de gitano i rollets d’ou!

La trivialitat s’institucionalitza.