 |
| Vicent Macip. Naixement. Museu de Belles Arts de Sevilla |
Vicent Macip, autor del Naixement
del Museu de Belles Arts de Sevilla
Josep Lluís Cebrián i Molina
Beatriu Navarro i Buenaventura
Durant una visita a la ciutat de Sevilla l’estiu de 2023 poguérem dedicar un matí a conèixer detingudament els fons exposats al Museu de Belles Arts. Entre les seues pintures ens cridà l’atenció una taula dedicada a la Nativitat que el mateix museu classificava com a «anònim (escola valenciana)». La pintura ens remetia, en conjunt, a la producció del pintor Vicent Macip, però en aquell primer moment tinguérem alguns dubtes pels acabats, que, una vegada investigada la peça, sabem que són producte de la restauració. Ara sí, l'estudiem com a obra del pintor valencià, la producció del qual es desenvolupa entre la fi del segle XV i la primera meitat del XVI. Adscrivim la Nativitat a la producció del taller de Vicent Macip, pare del també pintor Joan de Joanes, el seu successor artístic.
El petit retaule del Naixement
Com acabem de referir, el museu sevillà exposa aquest petit retaule de poc més d’un metre d’alçada (109,6 × 84,5 cm), d’autor fins ara desconegut i atribuït encertadament a l’escola valenciana. Ha estat datat al primer quart del segle XVI i porta per títol La Nativitat del Senyor (fig. 1).
L’obra s’estructura en tres carrers. Al central s’hi representa el Naixement amb les figures de la Verge, sant Josep i el nen Jesús. El xiquet reposa a terra sobre el mantell d’ermini de Maria, amb qui creua la mirada, mentre Josep l’abriga. L’escena s’inscriu en una arquitectura classicista, composta per pilastres i arcs de mig punt, amb l’intradós decorat amb puntes de diamant, i putti i ornaments renaixentistes esculpits als capitells. És un edifici potser en ruïnes, gairebé arqueològic, com s’aprecia en el mur assolat del fons. També podria tractar-se d’un edifici inacabat i abandonat. Aquesta tipologia arquitectònica sembla una influència del taller dels Osona. L’espai diàfan superior s’obre a un ampli paisatge boirós i primigeni, amb muntanyes blavoses a la llunyania. Al celatge, a la dreta, s’hi aprecia com una filactèria etèria, rememoració d’aquelles que trobem en moltes Adoracions dels pastors amb la inscripció Gloria in excelsis Deo et in terra pax... (Lluc 2, 14).
A les taules laterals s’hi representen quatre sants: dues advocacions masculines i dues de femenines. A l’esquerra superior, sant Miquel arcàngel, amb les ales esteses, victoriós, allancejant el dimoni. Baix trobem santa Caterina d’Alexandria, amb la palma i la roda del martiri. A la part dreta, sant Francesc d'Assís rebent els estigmes de Crist i, baix, santa Marta vencent el drac amb la creu. Mentre que els personatges superiors se situen en un paisatge semblant al de la taula central, les santes se’ns presenten davant d’un mur de carreus emmerletat sobre el qual projecten les seves ombres.
Aquest tipus de retaule de dimensions reduïdes solia pintar-se per a oratoris de residències particulars o cel·les de religiosos benestants. Es tractava, doncs, de mobles de caràcter litúrgic que recollien les devocions particulars i es circumscrivien a l’àmbit domèstic. No arribaven a ser retaules portàtils, els quals reduïen encara més les dimensions per facilitar-ne el transport. Sospitem que la taula de la Nativitat de Sevilla és, en realitat, el vestigi d’un tríptic les portelles del qual han desaparegut. Pel tema central del Naixement de Jesús, les portes tancades podrien haver contingut l’Anunciació. Aquest retaule de Vicent Macip és hereu d’una tipologia similar que ja trobem pocs anys abans. Posem per exemple el Tríptic del Calvari del Museu Nacional d’Art de Catalunya, una obra que presenta una composició i unes dimensions similars a la pintura de Macip que estudiem. És a dir, consta d’un cos central amb l’advocació principal, flanquejada als carrers laterals per quatre sants, dos a cada extrem. En aquest cas s’hi han fingit no només els compartiments, sinó també la talla gòtica de fusta daurada, i conserva les portes. Està datat cap al 1500 i catalogat com una obra d’autor desconegut.[1]
Com dèiem, aquest precedent de característiques semblants ens fa preguntar-nos si la taula de la Nativitat tingué originàriament portes batents que van desaparèixer amb el pas del temps. Plantegem, doncs, aquesta possibilitat de la pèrdua de portes sense ser categòrics, ja que el marc exterior que havia arribat fins al moment de la restauració era de començaments del segle XX i la fusta de la vora del retaule es trobava bastant malmesa.
El taller de Vicent Macip va produir tríptics similars al que suposem per al format original de la Nativitat, com és el cas del tríptic de Crist de la Pietat procedent del convent servita de Sagunt, una obra de dimensions més reduïdes i de caràcter portàtil.
En el cas de la taula sevillana, Vicent Macip va escollir una tipologia que permetia simular en una sola taula principal els compartiments d’un retaule, simplement dividint les escenes en tres franges verticals: la central, amb una amplada de la meitat del conjunt, i les laterals, amb una quarta part cadascuna. Aquest model espacial permetia economitzar, prescindint dels encaixos de fusteria i agilitzar el treball del taller, alhora que s’aconseguia una distribució equilibrada de les escenes.
La taula central desplaçava els protagonistes cap a la zona inferior i, en aquest cas, optà per omplir la part superior únicament amb una arquitectura senzilla, tot i que s’hauria pogut enriquir amb l’Adoració dels pastors o la Visita dels Reis d’Orient... El cas és que, amb una sola taula, s’aconseguia l’aparença d’un retaule de cinc escenes que permetia allotjar als laterals quatre advocacions pietoses dels clients. En aquesta obra, l’equilibri de dues advocacions masculines a la part superior i dues de femenines a la inferior pot tractar-se d’una simple casualitat o bé ser un indici que l’obra fou un encàrrec realitzat per un matrimoni, una situació molt freqüent en èpoques passades.
La història del retaule
Es desconeix la procedència original de la pintura. Va passar a formar part de les col·leccions del museu l’any 1928 per donació de González Abreu, amb atribució a un pintor desconegut de l’escola cordovesa.[2] Anteriorment havia pertangut als col·leccionistes valencians Frederic Vañó i Eduard Arévalo i Carbó. Mentre fou propietat de Vañó, va estar present a l’exposició organitzada per Lo Rat Penat l’any 1908 a València (Saralegui 1934, 41). L’any següent es va poder veure novament a l’Exposició Regional de València amb el títol de Naixement de Jesús amb quatre sants, atribuïda a l’escola flamenca del segle XVI (Exposición, 1909, 44 i 94).[3]
Leandro Saralegui la publicà el 1934 com una obra valenciana de l'entorn de l’any 1500 i la adscrigué a l’escola dels Osona, destacant-ne la «neta solera valenciana», malgrat els repintats (Saralegui 1934, 41-49, fig. 35).
Post la va estudiar quan ja formava part de les col·leccions del Museu de Sevilla i la va atribuir, amb poques reserves, al Mestre de Moguer en comparar-la amb altres obres del pintor. Especialment, va destacar l’analogia dels rostres femenins amb els de les patrones de Sevilla, santa Justa i santa Rufina amb donants, de la taula conservada, resta d’algun retaule, custodiada a Santa Ana de Triana. Tot i així, al mateix temps evidenciava que les figures del retaule de la pinacoteca resultaven més agradables (Post, 1950, 106-109, fig. 33).
Possiblement, Post es va deixar portar en aquella ocasió pel determinisme geogràfic derivat de la ubicació de la pintura en el moment en què la va contemplar. Com a obra del Mestre de Moguer, seguint l’historiador nord-americà, fou inclosa en el catàleg del Museu de 1967 (Hernández 1967, 106, núm. cat. 471).
Aquesta classificació es va mantenir fins a la restauració de l’any 2014, moment en què l’obra va tornar a ser adscrita a l’escola valenciana, concretament al cercle dels Osona, després de la seva neteja, consolidació i reintegració de les llacunes pictòriques, entre altres intervencions.[4]
Vicent Macip (ca. 1470-1551), autor de l'obra
Com avancem en el títol d’aquest treball, al nostre parer es tracta, efectivament, d’una obra valenciana. Encara que no és en absolut determinant, el fet que la peça hagués estat en mans de col·leccionistes valencians pot revelar-ne la procedència. Pensem que es tracta d’una pintura realitzada per Vicent Macip, el taller del qual estava establert a la parròquia de la Santa Creu de València. La primera notícia coneguda fins ara en què Vicent Macip és esmentat com a pintor de retaules data de començaments de 1495. Tot i que se li han atribuït encertadament diverses obres d’aquesta etapa juvenil, pel que fa a les referències artístiques, existeix un buit documental. Caldrà esperar fins l’any 1507, quan pintà el retaule de santa Anna i santa Magdalena de la capella de la família Joan a la cartoixa de Portaceli.[5]
La seua formació se situa en el gòtic final (Cebrián i Navarro, 2016), mentre assimila progressivament determinats elements renaixentistes, fruit, entre altres factors, de l’arribada dels pintors italians Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano l’any 1472 per pintar l’absis de la Seu de València, o bé de la influència rebuda dels Osona. En qualsevol cas, les seues obres són producte de l’ambient pictòric del moment, amb una hibridació estilística que evolucionarà cap al ple Renaixement durant la dècada de 1530, quan el seu fill Joan de Joanes manifestarà clarament la seua personalitat pictòrica.
En el retaule de Sevilla observem algunes similituds amb diverses obres de Vicent Macip. Concretament, el burinat dels nimbes de la Mare de Déu, així com els de santa Caterina, santa Marta i sant Francesc, és idèntic al de diversos personatges del retaule de santa Margarida i sant Dionís procedent de l’església de Sant Joan de l’Hospital, realitzat per a la capella dels Santfeliu i conservat a la Seu de València. Això es pot advertir en observar l’aurèola de la Mare de Déu a l’escena de la Pentecosta, la del sant Pere a la taula de la Dormició o la de la santa titular del retaule, entre d’altres.
Igualment, trobem aquesta mateixa analogia en el Crist de la Pietat del banc del retaule de sant Miquel procedent de l’església del Vilar de l’Arquebisbe, també conservat a la Seu de València. Finalment, pel que fa a la semblances dels nimbes, cal esmentar la Mare de Déu de l’Anunciació de les portes del tríptic amb Crist de la Pietat procedent del convent servita de Sagunt, que abans de dispersar-se es conservava a l’antic Museu Diocesà de València.[6]
Es tracta d’aurèoles amb decoració puntejada. Al camp del nimbe, una doble tija vegetal que sorgeix de la part superior del cap es multiplica i produeix petits fruits rodons. A la circumferència interior hi observem una sanefa fistonada amb penjolls en forma de gota. Tot està envoltat per una franja exterior amb petits cercles o punts distribuïts al llarg del perímetre.
Així mateix, hem constatat que els nimbes de sant Miquel i sant Josep, també amb ornamentació puntejada i basada en gallons amb un nervi central, es repeteixen en el sant Joaquim de l’Anunci de l’àngel del Museu de Belles Arts de València, procedent de la capella dels Joan de la cartoixa de Portaceli de Serra.
 |
| Detall. Museu de Belles Arts de València |
Pel que fa als tipus humans, l’esmentat museu valencià exposa la polsera superior d’un retaule de procedència desconeguda amb dos àngels portadors de la corona d’espines. En comparar l’àngel de l’esquerra amb la Mare de Déu del retaule sevillà, confirmem que es tracta del mateix personatge. La mateixa caiguda dels ulls, idèntica dolcesa del rostre arrodonit i lleugerament inclinat, els cabells que, en arribar a l’alçada de les orelles, es bifurquen en dos tirabuixons... (fig. 2 i 3). En definitiva, ens trobem davant dels mateixos arquetips femenins que pintava Vicent Macip, amb rostres i expressions de caràcter amable i serè.
 |
| Detall. Museu de Belles Arts de Sevilla |
La fesomia del sant Francesc de Sevilla la retrobem en l’esmentat retaule de santa Margarida i sant Dionís. Ens referim concretament al sant Pere de la taula del banc amb l’Oració a l’hort. A Sevilla, el sant dirigeix la mirada cap al cel, però conserva els trets que Vicent Macip utilitzava en representar l’advocació franciscana.
La major part dels conjunts pictòrics que hem adduït per atribuir aquesta taula de Sevilla presenten una cronologia molt pròxima, compresa entre els anys 1500 i 1507. En conseqüència, podem situar dins d’aquest interval la datació de l’obra.
En resum, el Naixement del Museu de Belles Arts de Sevilla és una obra del pintor valencià Vicent Macip i fou realitzada abans de 1507.
Bibliografia i notes
Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu (2016): “Vicent Macip aprenent del Mestre de Xàtiva: el retaule de Santa Anna de Cocentaina”. Alberri: Quaderns d'investigació del centre d'estudis contestants, 26, pàg. 171-188.
Exposición regional valenciana. Año 1909. Sección de arte retrospectivo. Catálogo. 1909. València, Tipografía moderna.
Ferrer Orts, Albert; Ferrer del Río, Estefania (2019): Joan de Joanes en su contecto. Un ensayo transversal. Madrid, Sílex.
Ferrer Orts, Albert; Ferrer del Río, Estefania; Ferragut Domínguez, Concepción (2026): Joan de Joanes, mite del Renaixement. Catarroja, Afers.
Hernández Díaz, José (1967): Museo provincial de Bellas Artes de Sevilla. Madrid, Ministeri d'Educació i Ciència, Direcció General de Belles Arts.
Post Chandler Rathfon (1950): A history of spanish painting. Volume X. The early renaissance in Andalusia. Cambridge, Massachusetts, Harvard University Press.
Saralegui, Leandro (1934): "Para el estudio de algunas tablas valencianas". Archivo de Arte Valenciano, 20, pàg. 3-50.
[1] Núm. cat. 200704-CJT. Tècnica: Oli. Mides: 123 x 76 cm. https://www.museunacional.cat/es/colleccio/triptico-del-calvario/anonimo/200704-cjt (4-5-2026)
[2] https://ceres.mcu.es Inv. CE0051P (1-5-2026)
[3] En l'Exposició regional de València de 1909 figurà amb núm. cat. 977 i amb l'expositor prestatari núm. 624 (F. Vañó).
[4] https://www.museosdeandalucia.es/web/museodebellasartesdesevilla/-/retablo-de-la-natividad-del-senor (4-5-2026)
[5] Sobre el pintor, vegeu la recent monografia dedicada a l'obrador dels Macip on es recull gran part de la bibliografia anterior: Ferrer, Ferrer del Río i Ferragut (2026). També, Ferrer, Ferrer del Río (2019).
[6] La taula central es conserva actualment al Museu de Belles Arts de València.
