Una nova obra del Mestre d'Alzira: Santa Marta

Una nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta

Beatriu Navarro i Buenaventura 

Josep Lluís Cebrián i Molina

Cartipàs núm. 11 (febrer 2018)

1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València

La denominació “Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest re­taule dels agustins d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb algunes obres vacil·lants.

Entre les obres que li han estat atribuïdes esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant Miquel, el tondo de la Lamentació i la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes, pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció particular Laia Bosch.

Aquesta última obra ha estat clau per a estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta, recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data. Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60% del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] /  ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013: 120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radi­calment la seua relació temporal i artística amb la resta de pin­tors del primer terç del segle XVI.

Així, només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes con­temporanis malgrat que d’estil diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la perspectiva his­tòrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a reconside­rar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra, assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013: 123).

Entre les característiques de l’obra del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells  són agraïts, atapeïts i amb grenyes.  Els plecs de les vestidures són ordenats i ben col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient oníric...

La producció del Mestre d’Alzira ha estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels Macip.

L’any 2007 augmentàrem el corpus del Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de l’església de Sant Pere de X.: taula central de la Coronació de Maria, la polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).

Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere de X.

 

En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats del convent de la Consolació de X. que havia estat relacionada amb el Mestre d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a X., segles XIV-XVI ens adonàrem que la imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una col·lecció particular.

En el present cartipàs li atribuïm una taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un petit retaule (fig. 3).

Santa Marta. Fot. Bonhams

Veiem santa Marta dempeus al centre d’un paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja  i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.

Segons el relat de la llegenda, en un bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.

Aquesta Santa Marta que atribuïm al Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de X.

El rostre de santa Marta, i també la forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de X, la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és evident.

Per últim, aprofitem l’ocasió per esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings, Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig. 5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant, amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès per l’estudi anatòmic que observem en les cames...

St, Joan Baptista. Fot. Sotheby's

Bibliografia:

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas... 100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primi­tivos. X., Uleye, pàg. 1-18.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a X.”. L’Informador de la Costera, núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera etapa del Mestre d’Alzira: les taules xs”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Entre el Compromís de Casp i la Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. 2, 3 i 4 d’agost de 2012. X., Ulleye, pàg. 117-160.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2016): “Troballa d’un retaule “cremat” en la guerra: els Principats de la Consolació.” Levante-EMV (ed. la Costera), 18-6-2016, pàg. 38-39.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a X.: Miquel Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Re­quena”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a X.. Actes de les VII Jornades d’Art i Història. 3, 4 i 5 d’agost de 2015. X., Ulleye, pàg. 155-202.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura sobre taula a X. Segles XIV-XVI. X., Ulleye.

Com sempre, trobareu aquest Cartipàs amb més il·lustracions

 i en PDF en Academia.edu

cARTipàs núm. 10: Una taula més del retaule de la Santa Creu i una Trinitat del Mestre de X.

Una taula més del retaule de la Santa Creu

 i una Trinitat del Mestre de X.

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina  

[cARTipàs núm. 10, gener de 2018]

1. Mestre de X.. Mort de Cosrroes. En el comerç. Fot. Bonhams

1. Retaule de la Santa Creu

Al nostre cARTipàs núm. 8 (novembre de 2017) presentàvem un retaule factici de la Santa Creu, del qual identificàvem tres taules que en formarien part. En el carrer central trobaríem l’Exaltació de la Vera Creu amb Constantí i santa Elena, atribuïda per Post al Mestre de X. (A History of spanish painting, 1941, vol. VIII-II, pàg. 717-719, fig. 341). Les altres dues estarien situades al carrer de la dreta, amb escenes de la Invenció de la Santa Creu (Combat entre Heracli i el príncep de Pèrsia i Restitució de la Creu a Jerusalem); havien eixit a la venda recentment a Nova York i les atribuírem aleshores al mateix pintor, el Mestre de X.

En aquesta ocasió afegim a aquell retaule perdut una taula més, també pintada pel Mestre de X. Es tracta de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia”. L’escena es desenvolupa en l’interior d’una sala coberta per volta decorada amb estrelles, murs amb finestrals protegits per vitralls i paviment amb taulells. Al centre de l’estança palatina se situa el tron reial. S’escenifica el moment en què la daga d’Heracli ferirà de mort el pit del rei persa, dignatari que alça els braços en actitud de sorpresa. A l’esquerra trobem la creu resplendent que Cosroes retenia en el palau i a la dreta la columna amb el pollastre (fig. 1)

Aquesta taula fou publicada en A History of spanish painting per Post (1950, vol. X, pàg. 366-370, fig. 153). Havia pertangut a la col·lecció Boehler de Lucerna.  En aquell moment l’historiador nord-americà l’atribuí al Mestre de Perea i la titulà “Sant Dimas matant son pare”. El propi Post reconeixeria més tard l’error en l’apèndix del volum XI (1953, vol. XI, pàg. 423-424). Segons comenta, convençut per Saralegui, rectificà no només la iconografia sinó també l’autoria de l’obra. Ara l’atribuïa encertadament al Mestre d’Artés (per a nosaltres, 2ª fase del Mestre de X.) i la vinculava a les històries de la Santa Creu.

Casualment, amb un lapse de temps molt curt (tres mesos) abans que isqueren a la venda les altres dues taules als Estats Units, aquesta que Post conegué en una col·lecció suïssa, ha estat subhastada a Madrid (Fernando Durán, 6 de Juliol de 2017, lot 958). Al catàleg, però, ha estat atribuïda al Mestre de Perea i titulada de forma incorrecta: “Sant Damià mata son pare”.

La taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” que incorporem ara al retaule de la Santa Creu amida 83 x 70 cm. S’ajusta per tant a les dimensions de les taules del “Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli” (74,3 x 71,8 cm) i “Heracli restitueix la Creu a Jerusalem” (84,8 x 72,1 cm). En el retaule ocuparia el buit que restava al carrer de la dreta entre les dues obres esmentades. La taula de Constantí i Elena amb la creu, més gran (154 x 86 cm), seria la central principal (fig. 2).

2. Hipòtesi sobre el retaule de la Sta. Creu del Mestre de X.

Però no sols les mides es corresponen entre les taules localitzades. Altres elements ens confirmen la unitat  estilística del conjunt. Heracli porta la mateixa corona imperial i la mateixa armadura amb brocat. L’aurèola a més, és idèntica, amb idèntic burinat. El rei Cosroes que està assegut al tron té els mateixos trets facials que el soldat barbat que cavalca un cavall blanc situat darrere del príncep persa en l’escena del combat sobre el pont.

Si comparem la taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” amb altres obres del Mestre de X. trobarem paral·lelismes evidents. Per exemple, la columna és la mateixa (el capitell i la basa) que veiem en el “Crist a la columna” del retaule major de Sant Feliu de X., així com els taulells també són similars. La combinació dels colors roig i verd que fa servir per als paviments de rajoles els trobem en altres retaules de l’obrador, com el dels Martí-Crespí, el de la Transfiguració o el dels Dolors, tots a X. també.

2. Una taula de la Trinitat

Al Mestre de X. cal adjudicar també una Trinitat apareguda en el comerç alemany fa quasi dos anys (Hampel, Munich, 7 d’abril de 2016, lot. 60, amb atribució errònia a Joan Reixach).

3. Mestre de X. Trinitat. En el comerç. Fot. Hampel

És una petita taula de 23 x 43,5 cm. Sobre fons daurat, el Déu Pare sosté Crist crucificat i entre les dues figures se situa el colom de l’Esperit Sant. Una màndorla de serafins envolta els personatges (fig. 3). Per les dimensions i per l’assumpte deu tractar-se de la polsera superior de l’espina d’un retaulet desmembrat. També és possible que en origen tingués format vertical, que les figures es representaren completes, i que en un moment indeterminat la taula fóra retallada. En qualsevol cas, s’ha de posar en relació directa amb la Trinitat ­–quasi idèntica– del mateix pintor, desapareguda de la Seu de X. i que coneixem per fotografies antigues (Vegeu Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: Pintura sobre taula a X.. Segles XIV-XVI. X., 2017. Cat. 14: Retaule de la Mare de Déu del Pòpul, pàg.133-135) (fig. 4). 

4. Mestre de X. Detall de la Trinitat desapareguda de la Seu de X. en 1936

Descarregueu-vos el PDF en Academia.edu, secció cARTipàs:

 Academia.edu

cARTipàs 9: Joan Bru i Plancha: un nou plafó de la Sagrada Família a la fusteria

JOAN BRU I PLANCHA

Un nou plafó de la Sagrada Família a la fusteria

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina

(Cartipàs núm. 9, desembre 2017)

St. Vicent Ferrer. Rotglà

Joan Bru va nàixer l’any 1773 a València al si d’una família de pintors i gravadors. Es formà a l’Acadèmia de Belles Arts i treballà a les Reials Fàbriques de Taulells de la ciutat, algunes obres de les quals, plafons devocionals i paviments, contenen la marca de la fàbrica i la signatura del pintor. És el cas de la Mare de Déu del Carme de Planes, la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera de 1807, el paviment de l’aula capitular de la Seu de Saragossa de 1808, els paviments de l’ermita del Remei d’Alcanar o el paviment de la col·lecció Valentí Mestre al Museu de Mallorca.

Algunes obres que pintà, com els plafons amb Sagrades Famílies d’Agullent i Cocentaina o el de Sant Antoni de Pàdua de les Coves de Vinromà (any 1798), encara palesen la tradició pictòrica de finals del segle XVIII. Cal tenir en compte, però, que la seua producció simultanieja aquesta tradició amb la nova moda classicista (academicista) com veiem al panell de l’Eucaristia del Col·legi del Patriarca (any 1796). Bru fou un pintor d’excel·lent qualitat que encetà un nou període d’esplendor en la taulelleria valenciana.

Del pintor es conserven a Rotglà (la Costera), a la façana d’una casa de la carretera de València, tres plafons producte d’un collage. Un d’ells ha estat dividit de manera artificiosa en dues parts, impedint així que apreciem l’obra tal com Bru la creà. L’altre està format per taulells que en origen conformaven dos plafons diferents.

En el primer cas es tracta de la Puríssima adorada per sant Francesc d’Asís i santa Clara. Partit en dos conjunts, molts taulells estan trabucats i capgirats; a més a més en falta un, el que ocuparia el lloc núm. 18. El format del plafó original és quadrat, amb un especejament de 5 x 5 taulells, situant-se els tres personatges de forma piramidal. Sant Francesc té als peus el llibre de l’Apocalipsi obert pel capítol XII on es narra l’aparició al cel d’una dona amb la lluna davall dels peus i una corona de dotze estrelles al cap, atributs que assimilà la iconografia de la Immaculada. No cal recordar que foren els franciscans els defensors de la tesi de la Immaculada Concepció.

L’altre conjunt barreja en un únic plafó restes d’un Sant Vicent Ferrer i d’un Sant Josep a la fusteria (Sagrada Família al taller). És un collage de 3 x 3 taulells, dels quals la majoria (6 peces) pertanyen a l’escena del sant dominic. El Sant Vicent és similar a un plafó de Rocafort, de cronologia posterior. A l’obra de Rotglà només tres taulells i un fragment corresponen al plafó del taller de sant Josep. Ambdós tenen una sanefa idèntica formada per una fina tija i petites fulles, el que evidència la mateixa cronologia.

El plafó de la Puríssima l’atribuírem a Joan Bru i incloem una reconstrucció que publicàrem en l’any 2009. Ara, en aquest treball, atribuïm al pintor els altres dos que formen el collage, el de Sant Vicent i el del taller de Sant Josep, i reconstruïm aquest últim.

Als taulells que resten del plafó que representa la Sagrada Família a la fusteria veiem:

1.- Taulell cantoner superior esquerra. Una prestatgeria de fusta amb decoració d’ebenisteria plena d’eines de fuster: escaire, compàs, barrina, llima, enformador, ribot.

2.- Taulell central superior. Lateral de la prestatgeria, inici d’una cortina i querubí.

3.- Taulell central inferior. Peus del banc de fuster i foguera amb el cassó per a preparar la cola. Es veu la mà del Xiquet remenant amb la paleta.

4.- Fragment cantoner superior dret. Cortinatge. 

St. Josep. Col. Sergio León

A aquestes quatre peces hem d’afegir un taulell de la col·lecció Sergio León que actualment està dipositada al Museu de Belles Arts de Castelló. Representa sant Josep treballant a la fusteria, amb la garlopa. S’hi veuen altres eines com el martell o la serra. Es tracta clarament també d’una pintura de Joan Bru, un taulell solt que va pertànyer a un panell en principi desaparegut. El que ens fa relacionar aquesta peça amb el plafó de Rotglà, però, és la sanefa idèntica que corre per l’esquerra i sobretot part de les tenalles penjades que es veuen darrere l’esquena del sant. Coincideixen perfectament amb l’altra part de la ferramenta que hi ha al taulell cantoner superior esquerra de Rotglà. Per tant, aquest taulell amb sant Josep, s’ha de situar just baix d’aqueix, tal i com ho presentem al plafó que reconstruïm.

De moment no podem afirmar de manera contundent que el taulell de Castelló i les restes de Rotglà formaren part del mateix conjunt. Caldria veure en tot cas si els taulells obrats a la façana tenen alguna marca pintada amb manganès al revers i si aquesta es podria enllaçar amb el dors de la peça solta. També era corrent en l’època que un artista ceràmic pintés diversos plafons amb el mateix tema, fins i tot amb el mateix estergit i especejament.

En qualsevol cas, la recomposició amb els quatre taulells i el fragment deixa veure que Joan Bru va seguir directament i molt fidel la xilografia de “San Joseph, la Virgen, y el Niño Jesus.”

Sagrada Família a la fusteria. Reconstrucció

Per saber-ne més:

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “La Puríssima del carrer Abat Pla”, L’Informador de la Costera, núm. 342, 12-04-2008, pàg. 4. www.academia.edu/6140750

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2009): Pintura ceràmica a X.: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Premi d’Assaig Carles Sarthou de X. 2008. X., Mateu. Esp. pàg. 31-33 i 65-69.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2010): “El pavimento de la sala capitular de la Seo de Zaragoza”. Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, núm. 106, pàg. 7-21.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2014): Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle XIX, X., Ulleye.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; SEGURA MARTÍ, J. M. (2014): “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, 2014, pàg. 218-233.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2009): “Joan Bru i Plancha: obres a la Costera i la Vall d’Albaida”. Llibre alternatiu. Fira de X. 2009. X., Ulleye, pàg. 167-178 i 221-226. www.academia.edu/2499694

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL. (2016): “Més obres dels pintors ceràmics Joan Bru i Josep Sanchis”. Llibre alternatiu. Fira de X. 2011. X., Ulleye, pàg. 105-118 i 153-168. www.academia.edu/4093978

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; SEGURA MARTÍ, J. M. (2011): “Mare de Déu dels Lliris”, en Llum de les Imatges: Camins d’art: Alcoi 2011. València, Generalitat, pàg. 422-423.

Baixeu-vos el quadernet en PDF d'aquest cARTipàs 9 en ACADEMIA.EDU:

http://independent.academia.edu/JosepLlu%C3%ADsCebri%C3%A1niMolina