divendres, 2 de juny de 2023

El cavall ibèric de la Font de la Figuera

 

El cap de cavall de la Font de la Figuera

Els termes municipals de Moixent i la Font de la Figuera compten amb un ric patrimoni arqueològic d'època ibèrica. Aquesta riquesa arqueològica antiga s'incrementaria considerablement si s'hi realitzaren campanyes arqueològiques anuals.

El Museu Arqueològic de Madrid exposa un cap de cavall que pertany a l'estatuària funerària. Aquest fragment escultòric fou trobat a la Font. Malgrat que es tracta tan sols del fragment d'una escultura més gran, tot indicaria que prové d'un dels monuments funeraris que integraven els cementeris que s'escampaven al llarg del camí ibèric que travessava la vall del Canyoles, com també és el cas de la necròpoli del Corral de Saus, la qual es troba vora les ruïnes d'una població ibèrica assentada a la falda de la muntanya, tot just davall de les ruïnes medievals del castell de Caramoixent (tot molt prop de la Venta de la Bassa i l'autovia.


dimecres, 17 de maig de 2023

La capella de Santa Tecla la Vella a la Seu de Tarragona

 

Durant el mes de març, excepcionalment, s'ha pogut accedir a la capella de Santa Tecla la Vella, un monument que dissortadament havia estat tancat tants i tants anys. I com que en plenes falles tornava a recórrer durant tres dies aquesta ciutat històrica on vaig treballar a principis de segle, vaig aprofitar per visitar-la. 

Sepulcre renaixentista de Joan Soldevila

La historiografia dubta sobre els orígens de l'edifici i s'ha arribat a pensar que es tractava d'una resta de la desapareguda catedral romànica de Tarragona. El cert i segur és que es tracta d'una construcció tardo romànica del segle XIII que des de l'Edat Mitja ha tingut una funció eminentment funerària. Conté diversos vasos i sepulcres, entre els quals destaca en un mur el de Joan Soldevila, d'estil renaixentista. De fet, la porta de la capella s'obre a un antic fossar annex al tester del gran temple. 


Per tal de poder obrir la petita capella al públic, s'ha buidat de moltes coses que s'havien acumulat al llarg dels anys com si es tractés d'un magatzem. Ara, ens trobem davant d'un conjunt de peces escultòriques molt interessants, amb algunes creus de terme i moltes làpides funeràries amb inscripcions in situ

 

La vàlua de Santa Tecla la Vella mereixeria que el petit edifici entrés a formar part del circuit de visita de la catedral de Tarragona, per tal de poder admirar els tresors que conté. 

 


dimarts, 9 de maig de 2023

La màquina d'escriure del castell de Bétera

 

El palau-castell de Bétera s'assenta al cim d'un tossalet al bell centre del nucli antic de la població. L'indret ja tenia ocupació humana durant l'Edat del bronze i en les excavacions arqueològiques de l'interior ha aparegut un llenç de muralla ibèrica, el qual veureu durant la visita. La primera fase del castell és d'època musulmana i al segle XIV el van reedificar els cristians. 


L'edifici que avui podem admirar és producte d'una reforma poc escrupolosa que es va dur a terme als anys vuitanta per tal d'adaptar-lo a la funció de Casa de la vila, biblioteca i diversos usos municipals. L'acció va violentar diverses estructures tectòniques, algunes de les quals s'enderrocaren i fins i tot arribà a instal·lar-se paviment radiant. Ja al segle XXI s'està procedint, en la mida del possible, a recuperar l'aspecte original. 


 En l'interior, paradoxalment, l'element arquitectònic que més crida l'atenció no prové de l'edifici, sinó que s'instal·là per a donar-li caràcter edilici en la intervenció que hem esmentat adés. Es tracta d'una escala de pedra amb barana, de tradició gòtica, però amb la part inferior en estil tardorenaixentista que ja participa del protobarroc. És una peça que dignifica l'interior del palau i que segons alguns prové d'una alqueria del terme. 


Potser que la part més intacta de la fortalesa siga el conjunt de les torres accessibles des de les terrasses. A més, des d'allí, gaudim d'una bona vista i fins i tot, encara, es pot albirar la Torre Bofilla entre els edificis nous que comencen a obstaculitzar la visió dels guaites. 

 


En una de les sales superiors, oblidada, he vist una vella màquina d'escriure, darrer residu material de la funció administrativa que tingué el castell. L'aparell ha estat maltractat com un objecte inútil deixat a mans dels infants. Ha perdut la tapa, com si hagués perdut el barret. És una vella coneguda, una Hispano Olivetti LINEA 98, model que en temps antics vaig tindre el gust de teclejar. 

Aquesta Olivetti bé mereixeria ser restaurada i tindre un lloc preferent en un edifici que al llarg dels segles tantes coses ha viscut i encara ens pot contar.


divendres, 5 de maig de 2023

Tesi doctoral sobre el pintor Josep Ribera

 

Sagrada Família amb Sta. Anna i Sta. Caterina d'Alexandria

La historiadora de l'Art novaiorquesa Deborah Feller acaba de llegir a Estats Units de Nord Amèrica la seua tesi doctoral sobre els dibuixos del pintor Josep Ribera, màxim exponent de la pintura barroca napolitana: Traces of Trauma in the Drawings of Jusepe de Ribera, draws of knowledge from the fields or art History.

Enhorabona a la nova doctora en Història de l'Art! 

 


 

dijous, 27 d’abril de 2023

La Venus de l'horta

 

Un dels plaers de no tindre treball (a banda de no haver de suportar arribistes poc conreats) és poder caminar algun que altre dia per l'horta. 

L'horta, en ocasions, ens obsequia troballes arqueològiques inesperades, com aquesta Venus que reuneix tots els cànons de l'escultura clàssica prêt-à-porter: decapitada i sense braços. -I sense policromia; tot s'ha de dir-. Amb permís de Pausànies, diríem que el modelatge mestrívol de Praxíteles ha perviscut durant segles i guerres, ha sobreviscut al grec antic, al llatí i al dàlmata, llengües totes mortes. 

I en aquest hortus clàssic de ruïna arqueològica postindustrial, que amb gust lloaria Virgili, l'estàtua mutilada (possiblement provinent de l'escena d'algun timpà de tenda perduda), encara els solcs escortada per una filera de garrafes de sulfatar. Com una Victòria de Samotràcia agro-pop presideix el bancal.

És possible la paella valenciana clàssica sense garrofó? És clar que no. A l'horta tothom declama que és un ingredient sine qua non.

dimarts, 18 d’abril de 2023

Les ruïnes de Vallsanta, un monestir del Cister gairebé desconegut

 

Fora de la Santíssima Trinitat dels monestirs del Cister català (Poblet, Santes Creus i Vallbona) hi hagué altres monestirs que gairebé són desconeguts i es troben desconnectats dels circuïts turístics de masses. És el cas de les ruïnes del monestir femení de Vallsanta a la comarca de l'Urgell. Si aneu a visitar el monestir de Vallbona de les Monges paga la pena endinsar-se una mica més i visitar aquestes ruïnes. Es troben vora la carretera, a meitat de camí entre Ciutadilla i Guimerà. Després de visitar Vallsanta convé acostar-se al museu proper de Guimerà, on trobareu diverses peces arquitectòniques i artístiques que provenen de les excavacions realitzades en el monument medieval. 

Aquest monestir de monges blanques situat a la Vall del Corb es fundà a meitat del segle XIII i s'abandonà pràcticament a darreries del segle XVI, a conseqüència de les disposicions restrictives de la llibertat de les religioses femenines que decratà el Concili de Trent. Parlant clar, només quedaren tres monges perquè moltes dones de la noblesa i la burgesia no estaven dispostes a romandre tota la vida tancades amb pany i clau.  

 

 

Resta en peu part del temple del segle XIV, amb l'absis, algunes capelles i heràldica de l'època. Junt a l'església monacal les excavacions arqueològiques de 1986 van traure a la llum part dels edificis que conformaven el cenobi. No acabem d'identificar el claustre malgrat que el rei Jaume I deixà uns diners per a la seua construcció. És possible que es trobe en la zona pendent d'excavar. El bo d'aquest jaciment medieval és que en abandonar-se al segle XVI deixà de construir-se res al damunt. Ens trobem doncs, davant d'un monestir del Cister femení amb la distribució primigènia dels segles XIV-XV-XVI; açò és, quan les religioses no vivien en comunitat, sinó que cadascuna tenia la seua caseta particular, sovint amb una o dues criades. Per tant, podem identificar algunes d'aquestes casetes que habitaven les monges, cosa que en altres monestir de monges del Cister que han perdurat és impossible fer-se una idea tan exacta com ací. 



Al paratge natural de Vallsanta, en el qual les ruïnes són un element més del paisatge, cal afegir la població veïna de Ciutadilla, la qual compta amb un magnífic palau-castell del segle XVI, d'arquitectura gòtica i elements renaixentistes, que també cal visitar.

divendres, 24 de febrer de 2023

L'art de fotografiar art

 

Nicolau Falcó. Museu de Belles Arts de València

Determinar si la llum és l'òptima, escollir la càmera segons quina mena de sensor i format, triar un objectiu entre els moderns de definició clínica o potser un vidre antic amb personalitat pròpia...

Llum, la llum dels humans, l'electrònica, el vidre transparent i la calma estàtica i secular de l'obra fotografiada... Si tot conflueix en un cúmul d'opcions encertades, l'obra d'art resta reflectida, humilment duplicada, com una imatge que es multiplica davant un futur sempre incert. El miracle de la capsa òptica, llançat inesperadament vers el segle XXI.