dimecres, 21 de desembre de 2022

Tota pedra fa paret...

 

... i tota exposició, si està ben ideada (i per xicoteta que siga) fa cultura. 

El Museu arqueològic de l'Almoina (ciutat de València) acull l'exposició "Tota pedra fa paret", comissariada per Federico Iborra. Hi veureu un conjunt de troballes arqueològiques medievals i renaixentistes que fan gran l'escultura en pedra d'aquelles èpoques i són testimoni d'una arquitectura desapareguda i magnífica. Els dibuixos, bons, també permeten fer-se una idea més completa dels dissenys escultòrics.

Entre les peces destaca el capitell de Fil·lis cavalcant Aristòtil (segle XIV), un tema molt grat a l'escultura medieval, tan en pedra com en fusta (misericòrdies dels cors). Representa el triomf de la dona sobre la Filosofia. Alexandre el Gran, estupefacte, contempla genet i cavalcadura. 2 € val l'entrada. 


 

divendres, 25 de novembre de 2022

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern

Ajuntament de València

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern, editat per l'Ajuntament de València.

Miquel Esteve

- Àngel i apòstols (1518). Miquel Esteve (ca. 1470-1527).

 


- Puríssima (ca. 1615). Joan Sarinyena (1545-1619).

Joan Sarinyena

L'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern pot visitar-se en la remodelada Sala d'exposicions de l'Ajuntament, al carrer de l'Arquebisbe Mayoral de la ciutat de València, tot just al cantó posterior de la Casa de la Ciutat.

 

diumenge, 6 de novembre de 2022

La pujada de l'ermita de Godella, un laboratori d'arquitectura del segle XX

 

L'any 1891 s'inaugurà la línia del ferrocarril de Bètera, un trenet de via estreta que comunicava el Grau de València amb Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada i Alfara de l'Horta, Masies i Bétera. Els combois ferroviaris tenien vagons de tercera, segona i primera classe, de manera que la burgesia de la capital podia desplaçar-se de manera confortable i ràpida, a la recerca de la tranquil·litat i bona ventilació que podien oferir aquestes poblacions de la línia. En realitat, segles abans, la burgesia valenciana ja tenia cases en l'Horta, però mai no havia estat tan fàcil i econòmic traslladar-se al camp periurbà com quan va arribar el tren. El nou mitjà de locomoció arraconà les tartanes a les quadres.


En el cas de Godella, es decidí urbanitzar la pujada de l'ermita: l'edifici religiós de les afores restaria connectat amb la nova estació del ferrocarril. La majoria de cases que s'hi conserven són del primer terç del segle XX. En les façanes trobem un veritable compendi de l'arquitectura valenciana de l'època, amb moltes façanes eclèctiques i algunes d'estil modernista o fins i tot amb elements decoratius de la Sezession vienesa que recorden de forma senzilla detalls de l'Estació de Nord de la ciutat de València, obra de l'arquitecte Demetri Ribes. Així mateix, trobem també algun exemple neobarroc. 

La pujada a l'ermita comença, com hem dit adés, prop de l'estació. El punt d'inici està constituït pel monument en bronze (1930) al tenor i pintor local Alonso. De seguida travessem les vies del tren pel pas a nivell i comencem a trobar façanes interessants. D'ací fins l'ermita s'acumula un bon grapat de façanes valuoses, d'estils i cronologies entremesclades. Això sí, pense que hi ha un clímax arquitectònic ascendent, i conforme pugem la cosa es posa més interessant. 

 


La tipologia d'aquests edificis és molt diversa, però tots tenen en comú el caràcter residencial. Algunes cases mostren un rètol que constitueix tota una declaració d'intencions: vil·la Teresa, vil·la Eugènia, vil·la Maria, vil·la Mont-Sa... Originalment es tractava doncs de segones residències properes a la natura, algunes d'elles amb jardí privat o patis generosos.  

 

A meitat del trajecte hi ha dues cases enfrontades, cadascuna coronada per una estàtua: un caçador i una llauradora. Vists amb ulls profans fa la sensació que petrificats mantenen un idil·li cara a cara, en una situació digna d'inventar-se alguna contarella o llegenda local ad hoc .

Més amunt trobem l'exconvent de les carmelites, amb una cúpula de teula blau vidrada que passa una mica desapercebuda des del carrer. 


Al final, en un cantó que ja anuncia la gran plaça de l'ermita del Salvador trobem una joia arquitectònica exòtica: vil·la Eugènia. Després de l'ús privat, durant molts anys va allotjar la biblioteca municipal i en l'actualitat es seu d'exposicions. 


No serà l'únic cas d'arquitectura alpina que trobarem a Godella. Tot seguit, en el carrer lateral de l'ermita, on dissabte matí fan el mercadet de l'Horta, hi ha un conjunt d'edificis històrics de nivell europeu, els quals enriqueixen considerablement el patrimoni arquitectònic de Godella. 

 

diumenge, 30 d’octubre de 2022

Ombres, calaveres i esquelets

Detall d'una làpida a la Seu de Jaén

Quan arriba el dia dels difunts la cultura popular tira mà d'un repertori d'imatges ancestrals associades al món de la mort. La mort, almenys fins fa quatre dies, sempre ha estat amiga íntima de la por. I és perquè ningú no està tan indefens com els difunts. La por ha sabut protegir els morts dels vius. Sense aquesta por als difunts, sense aquest respecte visceral pels morts i els cementeris, el món dels traspassats es convertiria en una territori banal. 

Fossar vell de Morón de Almazán
 

Entre el temor i la inquietud trobem una iconografia de calaveres i esquelets, de dalles i símbols que indiquen veladament la brevetat de la vida i el triomf final de la mort. 


La calavera del Pare Adam. Detall de la Pietat de Pedro Machuca a la Seu de Jaén

Aquesta simbologia adscrita al món dels difunts la trobem marcant les sepultures i advertint als vius que tenim les hores comptades. Les necròpolis, les ciutats dels morts amb els seus habitatges subterranis, amb les casetes i pisets (els nínxols), tenen un retòrica pròpia elaborada pels vius, on cada element té un significat inequívoc, encara que es tracte d'una simple flor d'hivern.

Nínxol buit al cementeri vell de Polop de la Marina

Passionera

dimecres, 19 d’octubre de 2022

Discurs en la presentació de la Guia desficiosa de la Costera

 

  
Ara fa trenta-dos anys, en 1990, es publicava al llibre de festes de Canals la primera guia desficiosa. El text descrivia els indrets, paratges i monuments de la vila amb un toc literari, allunyant-se voluntàriament de la típica guia turística. Conec bé aquella població perquè durant més de set anys vaig ser el bibliotecari municipal i conserve un bon record del seu Ajuntament. En el vin-i-cinc aniversari d’aquella publicació, el número 2 de la Revista de Canals va reeditar el text i les fotografies d’aquella primera guia.

Durant anys la vila de Canals no ha format part de la Mancomunitat i ara que tornarà a integrar-se pròximament, voldria llegir breument un fragment de la Guia desficiosa de la Costera que en parla (p. 68):

«El riu dels sants envolta Canals alhora que es dessagna en séquies que conduiran l’aigua als bancals. Sempre he pensat, salvant les distàncies, que Canals és la Venècia de la Costera. El riu passa ara per dins del poble encara que en altres èpoques el vorejava. I passa sense fer barranc, com en una mena de canal pacífic, salvat de tant en tant per pontets. Tot és a escala humana, reduïda, com de joguina.

No es trobarà cap paisatge arquitectònic més típic i definidor de la vila de Canals que el corredor de llavadors vora el riu dels Sants. La part posterior de les cases s’aboca al riu per una portella que accedeix a aquests llavadors privats. Sense eixir del domicili tenien el privilegi d’aprofitar les aigües del riu i fer la bugada sense les inconveniències dels llavadors col·lectius. El curs dels anys n’ha fet desaparèixer un bon grapat i ara la majoria de llavadors estan abandonats. Són testimoni d’un món passat de poals metàl·lics, de safes, cendres, lleixiu i sabó, de mans tallades pel fred amb l’esforç d’aconseguir la roba neta.

Aquest paisatge urbà tan interessant, tan hidràulic, es veu revalorat amb la presència de la «Lloca», plantada fa més de cent anys, en 1914. És un arbre molt gran. Pertany a les espècies dels plàtans comuns o híbrids. Rep aquest nom pel fet que els vells hi seuen baix en un banc corregut que envolta la soca, fent l’efecte d’una gallina que empara els seus pollets.»

Fins ací un fragment de Canals extret de la Guia desficiosa de la Costera.
I podríem anar-nos-en més lluny, a l’altra punta de la comarca, a la Font de la Figuera, on encara trobem un vell molí de vent (pàg. 19):

«... La Font ens ofereix un obsequi inesperat, un monument que mereixeria ser restaurat, un edifici únic en la comarca. A les Eretes conserven un molí de vent. El trobareu prop de la darrera revolta de l’antiga carretera, darrere del restaurant on els camioners s’aturaven a dinar. Aquest gegant de pedra i calç mereix un lloc entre els molins de vent valencians. Com una moneda d’or entre els solcs d’un bancal trobem aquest monument oblidat en una lloma, acompanyat d’ametlers i una cisterna geperuda. Roman la porta antiga tapiada, perforada per un finestró amb reixa rovellada en aspa, record antic de les que feien grinyolar l’enginy al ritme dels vents. Un finestró superior emmarca el buit del cel, el blau intens d’un passat de veles i blats, perdut per sempre on tot és oblit. I tanmateix, heus ací el darrer molí de vent de la Costera, l’últim gegant del noble ofici de la farina.»

La Guia desficiosa de la Costera es deté en tots i cadascun dels nostres pobles. Aquest humil quadern de viatge us portarà pels carrers, sendes i camins de la comarca. Us acompanyarà en la solitud dels nostres paratges, en l’aldarull d’alguns dels nostres monuments, en l’emoció de trobar racons insospitats. Patireu la calor del nostre clima d’estiu i beureu de l’aigua de les nostres fonts. O potser sentireu el fred de l’hivern costerenc o la pluja intensa que en somnis faria navegable el riu Canyoles. La Guia tan sols és un petit llibre d’algú que estima la seua terra.

Vull expressar el meu agraïment a Josep Tortosa, gerent de turisme de la Mancomunitat, que és qui va tindre la idea d’encomanar-me aquesta Guia desficiosa de la Costera. Sense la seua iniciativa aquesta obra no existiria. Vull agrair també l’excel·lent treball dut a terme per part de Duet Creatius, tant pel que fa a la maquetació de l’edició digital com aquesta en paper, totes dues distintes.

I finalment agrair a la Mancomunitat no sols la publicació del llibre sinó l’esforç continu que des de fa uns anys porta endavant per donar a conèixer la nostra comarca a la resta dels valencians i arreu del món. Ningú mai no havia fet tant per construir la Costera, per fer comarca, per vertebrar els nostres pobles, per unir-nos en un objectiu comú. Només cal que entreu al web turismelacostera.com per adonar-vos que aquest és un projecte gran, un projecte que amb una visió molt professional, llança la nostra comarca al futur, un futur que tots els nostres pobles esperen, i mereixen, millor.

Llarga vida a la Mancomunitat!
 
Pep Botifarra i Pau Chafer han tancat l'acte

 

dimarts, 18 d’octubre de 2022

El president de la Generalitat, Ximo Puig, amb la Guia desficiosa de la Costera a les mans

 

Estand de Turisme la Costera en la Mostra de Turisme 2022 a la Ciutat de les Arts i les Ciències

dimecres, 12 d’octubre de 2022