dijous, 31 de desembre del 2020

El molí de vent de la Font de la Figuera

 

Estiu 2020

 

El molí de vent de la Font de la Figuera és un dels monuments de la comarca més desconeguts. A falta de datar-lo documentalment, sembla més antic que els molins de la Marina o el de Puçol, bastits ja tardanament al segle XIX. La tipologia també és molt diferent als molins de la veïna Castella.

Situat en un altet que afavoreix l'aprofitament dels vents, prop del restaurant de l'antiga carretera, encara conserva la porta i uns finestrons, malgrat que ha perdut l'alçada original. Aquest edifici antic, únic en la comarca, mereixeria un futur digne i una alta consideració en el patrimoni arquitectònic de la Costera.  

dimarts, 22 de desembre del 2020

Guia desficiosa de la Costera

Calvari de Montesa

La Mancomunitat de la Costera acaba de pujar a la xarxa el seu nou web turístic turismelacostera on podeu llegir i descarregar-vos en PDF la nostra Guia desficiosa de la Costera, en la secció "et proposem".

El web turístic de la Mancomunitat és un luxe i la maqueta de la Guia desficiosa de la Costera un altre.

Bon Nadal i bones festes!

dimecres, 25 de novembre del 2020

Al vostre abast l'article "Francesc de Paula Bou, autor del paviment del Museu Etnològic de Dénia".

 


Ja podeu descarregar-vos en PDF el nostre article "Francesc de Paula Bou, autor del paviment del Museu Etnològic de Dénia" publicat al núm. 40 de la revista Aguaits (IECMA). Es troba allotjat a racó.cat i acadèmia.edu.

divendres, 11 de setembre del 2020

La copona d'Albaida

Despús-ahir a la vesprada passejava pel nucli antic de la ciutat d'Albaida i de sobte, baixant per un carreró em vaig trobar amb una casa antiga, la façana de la qual conserva restes de decoració pictòrica antiga.

Quina alegria! un dels elements decoratius era la copona! El mateix entusiasme que quan era xiquet i jugava a la brisca a casa de l'àvia i apareixia l'as de copes en les cartes. Ni bastos, ni espases, ni ors... la copona inesperada (o potser desitjada) animava de colp el joc.

 

La copona va triomfar en l'art neoclàssic com element decoratiu. És cert que la façana de la casa d'Albaida conté encara decoració tardobarroca com els rocalls, però els trobem ja excessivament acartonats i en companyia d'altres elements decoratius neoclàssics com els medallons. La casa es decoraria passat l'any 1800 i poc. Una veïna es va acostar em veure'm fotografiar-la i em va dir que abans es veien millor els dibuixos.

Em va vindre a la memòria una casa que hi havia a l'Ènova, prop de l'església, que tenia tota la façana amb decoració pictòrica barroca i sants de mig cos. Per desgràcia la van pintar i els dibuixos del segle XVIII romanen ocults. 

La casa d'Albaida està en obres i possiblement la decoració antiga desapareixerà davall d'una bona capa de pintura nova. I serà una llàstima, perquè en terres valencianes ja no queden façanes de cases amb decoració pictòrica barroca o neoclàssica. Tot el que acaba desapareixent es desconeix. I així perdem a cada colp una part de la nostra Història, del nostre Art. 

Prop del llavador està la casa.


diumenge, 5 de juliol del 2020

Un Calvari del pintor Yáñez de l'Almedina a la Llosa de Ranes

La premsa diària electrònica publica avui un interessant article sobre la localització en el Museu del Prado d'una taula "perduda" que pertanyia a l'església parroquial de l'Almedina, pàtria de Ferrando Yáñez, el gran pintor renaixentista de la Manxa format a Itàlia. Durant molts anys treballà al Regne de València en companyia del pintor Ferrando Llanos, conformant una societat pictòrica. L'article és molt interessant: "La historia del retablo de Almedina desaparecido y del pintor republicano que lo salvó".
La lectura d'aquest article periodístic m'ha dut a la memòria el cas d'una taula del pintor que la historiografia especialitzada situa a la Llosa de Ranes. La taula va passar de la Llosa, per adquisició, a la col·lecció privada que el marqués de Montortal tenia a la ciutat de València. A hores d'ara es troba a Madrid. Per tant, és una història que res no té a veure amb la Guerra d'Espanya, època en que la taula ja es trobaria a mans privades. Recordem que per aquell temps, els marquesos de Montortal tenien casa a X. i Carcaixent.

Ferrando Yáñez de l'Almedina: Calvari de la Llosa de Ranes. Fot.: Catàleg "Los Hernandos...", 1998

És possible que el Calvari de la Llosa presidira un petit retaule del pintor. Podria tractar-se d'una obra d'art resultat del mecenatge dels Sanç, senyors de la població en el segle XVI. La taula pertany a la mateixa època que el retaule del Judici Final de la Seu de X., aquest sí, desaparegut en 1936.

dissabte, 27 de juny del 2020

Ponència: Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX


Presentaré una comunicació en les XII Jornades d'Art i Història que se celebraran a primeries d'agost de 2020: "Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX".

Vicent Camarlenc: Mare de Déu dels Desemparats. València, desapareguda

Sobre el pintor Vicent Camarlenc, vegeu en línia:





dijous, 11 de juny del 2020

Publiquem "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".



Acaba d'eixir el número 15 de SCRIPTA. Revista Internacional de Literatura i cultura Medieval i Moderna, publicada per la Universitat de València. Hi publiquem: "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".
Les ciutats començaren a retolar amb taulells els noms dels carrers i dels edificis públics, i a numerar les cases, en compliment de la Cèdula reial de 1769 promulgada per Carles III. En aquest article estudiem l’evolució de la retolació urbana al llarg dels segles XVIII i XIX. A partir de diversos casos documentats –X., Sogorb, València, Ciutat de Mallorca– i dels taulells i plaques ceràmiques conservats, analitzem aquesta vessant de la taulelleria valenciana.

Podeu llegir-lo i descarregar-vos-el en PDF punxant sobre el títol.


dimarts, 9 de juny del 2020

Publiquem "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia".


A primeries de març passat es presentava a la Biblioteca Municipal de Dénia el número 40 d'Aguaits, la revista de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Poc després, la pandèmia del coronavirus va detindre tot i no ha estat fins ara que ens ha arribat la revista. Hi publiquem l'article: "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia", una obra ceràmica que havia estat atribuïda a Francesc Dasí.
A través de l'estudi minuciós de dues obres signades hem identificat les característiques de la producció del pintor Francesc de Paula Bou i li atribuïm l'obra exposada a Dénia. 
L'IECMA acaba de penjar en PDF les actes del III Congrés de la Marina Alta (1990), on vaig presentar la ponència: "La catedral de la Marina: una gran església neogòtica a Benissa". Si punxeu al títol vos podeu baixar aquest treball del segle passat, que també tenim disponible en Academia.edu en companyia de moltes de les nostres publicacions al vostre abast.

diumenge, 31 de maig del 2020

Una nova obra de Vicent Macip

Vicent Macip. Fot. Segre

En el catàleg del passat mes de març, una casa de subhastes posava a la venda un Crucificado que situava amb bon criteri en la "escuela valenciana s. XVI" amb una cronologia vers 1510-1520. El preu de sortida era de només 3000 €.
En la meua opinió es tracta sens dubte d'una obra del pintor Vicent Macip, pare de Joan de Joanes, amb la qual cosa el preu de sortida podia haver ascendit considerablement... i a més, ni tan sisquera s'ha venut per aquest preu!
La presència de sant Francesc agenollat a l'esquerra podria indicar un origen franciscà. L'obra és de reduïdes dimensions (66 x 55), cosa que ens porta a la memòria un altre Calvari menut del pintor, de col·lecció privada, que fa pocs anys estigué exposat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Un altre Calvari que s'assembla, molt bonic, és el que es pot admirar al Museu de Santa Clara de Gandia.
La figura del Crist subhastat recorda molt al del Calvari que el pintor realitzà per a l'església de Mançanera, senyoriu del duc de Calàbria a l'Aragó. Al Museu de Belles Arts de València també trobem un altre Calvari del pintor, posterior i de majors dimensions, que fou donació valuosa de Pere Maria Orts i Bosch.

divendres, 1 de maig del 2020

Dos balcons contestans i l'apoteosi de la taulelleria valenciana

Cocentaina, 1787

En aquesta pesta del segle XXI que ara patim hem redescobert un petit espai residual dels habitatges... els balcons. Els balcons romanien abocats al carrer, infrautilitzats, relegats a contenidors de plantes, la botella del butà i la bicicleta oxidada. Només els recordàvem a l'hora d'estendre la bugada, de la cigarreta furtiva dels fumadors i alguna processó ocassional en els privilegiats carrers de volta...
Però el confinament de la covid19 ha revaloritzat aquests petits espais que limiten l'interior de les llars amb el carrer. De forma insospitada, els hem vist convertits en  saletes d'estar, escambells de lectura, solàriums, llotges de teatre farcides d'aplaudiments, torres-vigia, receptacles que per uns mesos s'han vist alleujats en llur solitud i han pres preeminència arquitectònica. 

Mestre de Noguera

D'entre tots els balcons històrics valencians destaquen un parell del segle XVIII que conserva la ciutat de Cocentaina. Els albirem bellament decorats amb taulelleria datada en l'any 1787 amb escenes de la vida de Maria, un apostolat i la Mare de Déu dels Desemparats. Aquesta imatge devota està pintada per un dels grans pintors ceràmics del postbarroc valencià. La resta de la balconada, en canvi, és obra del Mestre de Noguera, aquell gran pintor que ens deixà l'immens retaule ceràmic de la Mare de Déu de la Seu vora el campanar de X. 
No cal dir que ens trobem amb una de les obres més valuoses de la taulelleria postbarroca valenciana... i que ara, més que mai, el balcó fa la casa. 

Mestre de Noguera

dilluns, 20 d’abril del 2020

La pesta en el retaule de St. Vicent Ferrer pintat per Vicent Macip



El Museu de la Seu de Sogorb conserva un retaule petit dedicat a Sant Vicent Ferrer i pintat per Vicent Macip, pare de Joan de Joanes; autors del retaule major d'aquella catedral. El primer que crida l'atenció de l'obra és la presència de la Mare de Déu de Montserrat en el frontó superior presidint el conjunt. També, en les pilastres laterals, les figures de sant Sebastià i sant Roc, patrons contra la pesta
Aquesta intenció terapeutica contra la malaltia contagiosa que tenia el retaule es troba reforçada en les taules extremes del banc inferior. Són dues escenes de miracles del sant dominic valencià relacionades amb la pesta.


La primera taula recull simultàniament tres escenes de l'arribada del dominic a un monestir de frares blancs o de Sant Bernat (Cister) durant la pesta de principis del segle XVI, on beneïnt i salpasant els frares malalts els va guarir: 

EN UN MONESTIR DE FRARES DE SANT BERNAT ESTAVEN MOLTS FERIT DE PESTE / I LO GLORIÓS SANT VICENT PASSANT PER ALLÍ ENTRÀ DINS I GUARÍ'LS A TOTS. 

L'altra taula recull un miracle de cos present, en morir el sant:

EN LO DIA QUE MORÍ LO GLORIÓS / SANT VICENT VINGUEREN MOLTS / FERITS DE PESTE I TOTS GUARIREN / ACOSTANT-SE A LA TOMBA ON JAIA.

 

dimarts, 31 de març del 2020

Sant Roc patró contra la pesta

St. Roc. Segle XVIII. El Palomar

Fins el segle XIX moltes poblacions van tenir un portal dedicat a sant Roc, protector contra la pesta i les epidèmies. En moltes ocasions apareixia acompanyat de sant Sebastià, devoció que tenia idèntica especialitat profilàctica. En èpoques d'epidèmia solien tancar tots els portals d'accés a la població excepte un, per tal de controlar les entrades i eixides. I en ocasions el portal que restava obert era el de sant Roc i/o sant Sebastià que pensaven que els protegia contra el contagi de la malaltia.
Sant Roc va nàixer a Montpeller, la ciutat nadiua del rei Jaume I. Peregrinant a Roma es va contagiar de la pesta. Un gos li portava un rotllo de pa tots els dies mentre un àngel el va guarir.

St. Roc i St. Sebastià. Segle XVIII. Museu d'Alcoi

dimarts, 24 de març del 2020

La dansa de la mort

Dansa de la mort. Aula capitular del convent de St. Francesc. Morella

A Morella, en l'aula capitular del convent dels franciscans, es conserven les restes d'una pintura mural que representa la Dansa de la Mort. Malgrat tractar-se d'una obra d'art maltractada per la desídia dels homes a través dels segles, de tractar-se d'una ombra tènue de les moltes imatges que aquell mur va acumular, és una pintura que encara sorprén la mirada esforçada dels visitants. Com en una sardana macabra els dansaires ballen al voltant d'un cadàver esqueletitzat. Hi trobem papes, reis, bisbes, frares i cortesans...
A l'esquerra, la Mort, amb el carcaix ple de sagetes certeres, dispara l'arc als humans... que ignorants del procés socialitzen refugiats en l'arbre de la vida. Però qui serà ferit per la sageta de la Mort caurà segur d'aquest món enlairat i fràgil, d'aquest arbre del segle plantat en un hort que pertany al domini de la mort.
 
La Mort ataca els refugiats en l'arbre de la vida

La dansa de la mort és un ball del qual ningú ja no recordava la tonada... té un so estrany i alhora familiar... un ritme d'escalfred i un acabament d'espant. El mestre de ball és una dona vella i prima amb la mà inert i freda, que et trau al ball i no saps quina passada cal fer, no saps amb quins peus anar. I surts insegur al ball de la mort, vacil·lant, amb una camallada llarga que et trau de la vida sense saber com, on ni quan.

Museu del Petit Palau. Avinyó

Triomf de la Mort coronada

diumenge, 22 de març del 2020

Quan els dracs regnaren al cel

Convent de Sta. Clara. Múrcia

Hi hagué un temps, allà per la tardor de l'Edat Mitjana que diria Johan Huizinga, en el qual els dracs es van ensenyorir del cel de les esglésies. Famílies senceres de dracs ocuparen les voltes nervades amb les seues goles precedides d'una llengua de foc que devorava els nervis de pedra. Amb l'arribada del Renaixement i l'assassinat de l'estil gòtic, els dracs mai no tornaren a conquerir aquests indrets privilegiats en les altures... però encara resten alguns especímens que sobreviuen en edificis vells i incògnits.

Església de St. Jaume. Jumella


Seu de St. Joan Baptista de Perpinyà

dimecres, 18 de març del 2020

Automobilisme i taulelleria

Museu de Belles Arts de Castelló

Durant la primera meitat del segle XX i uns pocs anys més, el món de l'automòbil i el de la taulelleria es van trobar en la cruïlla de la publicitat. Es tractava aleshores d'un producte industrial que reproduia el mateix model de plafó publicitari totes les vegades que calia. Malgrat que el taulell publicitari es trobava ja molt lluny del producte artesanal dels segles anteriors, la taulelleria publicitària del segle XX assolí un nivell de qualitat elevat.

Michelins. Museu de Belles Arts de Castelló

Els plafons publicitaris del mon del motor s'escampaven pels murs de carreteres, gasolineres i tallers mecànics. Marques d'automòbils, d'olis i gasolines, d'auto-ràdios, s'anunciaven per tot arreu. A partir del començament dels anys 70 aquestes joies publicitàries començaren a desaparèixer tímidament fins que en l'actualitat en queden ben poques. Cal destacar les benzineres de Morvedre i X., amb idèntic model publicitari de cotxes-cavall.

Morvedre

Una de les empreses que més feu servir la taulelleria publicitària fou l'holandesa Philips. Al costat del Museu Benlliure de València podem trobar, per exemple, un enorme plafó de bombetes incandescents i un altre genèric de l'empresa. Philips fabricava també ràdios i, especialment, ràdios per a cotxes: auto-ràdios. Als anys 50 i 60 disposar de ràdio a l'automòvil era un luxe. Poder escoltar la ràdio en circulació era aleshores una meravella tècnica. Aquelles ràdios no tenien FM, només ona mitja (OM) i en ocasions també ona llarga (OL). Philips publicitava els seus ràdios de cotxe en un plafons ceràmics on llegíem: PHILIPS / AUTO-RADIO. Quan molts anys després, la concesionària de l'empresa va deixar de pagar "el lloguer de la paret", els propietaris de les cases emblanquinaven els plafons per a ocultar el misatge publicitari. I d'aquesta manera, amb una dannatio memoriae per manca de pecuni, han sobreviscut mig ocults alguns exemplars escasos. 


PHILIPS AUTO-RADIO. Llanera de Ranes

Conec el cas, per exemple, d'un plafó a Llanera de Ranes, a la vora de l'antiga carretera nacional quan travessava el poble. L'emblanquinat apenes deixa entreveure el missatge publicitari i si es netejara Llanera comptaria amb un element patrimonial dels que ja quasi no en queden. Un idèntic però més legible, el trobem al nord de València, en l'antiga carretera de Barcelona, a l'altura de Foios o Albalat dels Sorells, no recorde. 
Al voltant del motociclisme també hi hauria publicitat, indici que trobem en un cas d'Alzira (ciclomotors Mobylette), malgrat que no es tracta exactament de taulells: 

Alzira

dimarts, 17 de març del 2020

Ciutats amb calçada romana: el cas de la Via Augusta


Cartagena

La Via Augusta recorre gran part de la zona oriental de la península Ibèrica. Travessava ciutats com Girona, Barcelona, Tarragona, Tortosa, Sagunt, València, X., Dénia, Alacant i Elx, tot passant per Cartagena fins finalitzar en la ciutat de Cadis. 

Via Augusta. Mapa dels museus de Cartagena




Construcció d'una calçada romana. Dibuix dels museus de Cartagena

Al subsòl dels termes municipals d'aquestes ciutats, i fins i tot dins de les seus actuals zones urbanes d'eixample, subsisteixen trams d'aquelles calçades que comunicaven tot l'Imperi amb Roma. Algunes d'elles han optat per realitzar excavacions arqueològiques i traure a la llum algun fragment que en consolidar-lo i ser visible des del carrer de manera que s'enriqueix llur patrimoni històric i l'enllaça de forma directa amb la nostra cultura clàssica d'arrel llatina.
Recorde haber vist fa anys a Sagunt el soterrani d'una finca nova on havien conservat un carrer romà (empedrat) que pujava en direcció a la fortalessa. En veure aquelles ruïnes d'una via pública et senties transportat directament a l'època antiga.
I no sols és una qüestió arqueològica que poden aprofitar les "grans ciutats", sinó també les poblacions menors situades a la vora de la Via Augusta. Com el cas de Manuel (La Ribera Alta), en les immediacions del qual hi ha indicis de la calçada romana vora la carretera que condueix a La Pobla Llarga.
En tot cas, el model a seguir és el de la ciutat de Cartagena, on podem gaudir a l'aire lliure d'un tram important de la calçada romana. 


Cartagena
 

dimecres, 19 de febrer del 2020

Presentació del núm. 40 de la revista Aguaits

Dimecres 4 de març de 2020 a les 8 de la vesprada, a la Biblioteca Municipal de Dénia, es presentarà el número 40 de la revista Aguaits, publicació de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta.

 

dimecres, 12 de febrer del 2020

Publiquem: "La memòria ceràmica més enllà de la mort..."

Miquel Mollà. Agullent

Al recent número 28 de la revista Recerques del Museu d'Alcoi publiquem el treball d'investigació: "La memòria ceràmica més enllà de la mort, plafons de taulells i plaques funeràries dels segles XVIII i XIX".
Estudiem un conjunt de plaques i làpides funeràries de taulells elaborades a les fàbriques valencianes durant els segles XVIII i XIX. Es localitzen als cementeris i esglésies de diverses poblacions o es conserven en museus. Alguns dels artistes més destacats del moment (Joan Bru, Josep Sanchis, Joan Ortiz, Miquel Mollà o Francesc Dasí) pintaren composicions funeràries excel·lents que encara es conserven.
Podeu llegir-lo i baixar-vos-el en PDF a Raco.cat. Punxeu ací

Dénia

dilluns, 10 de febrer del 2020

Presentació del número 28 de la revista RECERQUES



El proper dijous dia 13 de febrer de 2020 es presentarà el número 28 de la revista Recerques del Museu d'Alcoi. L'acte tindrà lloc a les 19:30 al Centre Cultural.

dissabte, 4 de gener del 2020

La mola del Mestre de Perea


En l'any 2016 la Generalitat va declarar BIC i adquirí en subhasta una taula coneguda en la bibliografia antiga amb el nom de "Mare de Déu de l'Almoina" per la incripció "gòtica" d'un retolet als peus de la imatge. L'obra va pertànyer a la col·lecció de la marquesa vídua de Benicarló, on va ser fotografiada per l'Arxiu Mas al segle passat. Es tractava d'una peça valuosa que amb bon criteri ara s'incorpora, després de la restauració, a les sales del Museu de Belles Arts de València.

 
La "Mare de Déu de l'Almoina" abans de la restauració
Es tractava d'una obra d'autoria valenciana, però molt repintada. La restauració ha tret a la llum els trets originals de la pintura, la qual ha resultat una obra inequívoca de l'anomenat Mestre de Perea. A més, la inscripció dels peus que semblava medieval era un repint molt tardà que ocultava una mola als peus de la Mare de Déu, amb la qual cosa representaria la patrona del Gremi dels Moliners de València.

Mestre de Perea: Mare de Déu de la Llet del Gremi dels Moliners
En realitat, l'advocació que hi trobem és la Mare de Déu de la Llet. I precisament el museu també exposa, no gaire lluny, una taula del pintor dedicada a aquesta devoció.

 
Mestre de Perea: Mare  de Déu de la Llet
El xiquet dels moliners porta al coll un amulet de corall vermell idèntic al del retaule de l'ermita de Santa Anna de X, pintat pel mateix mestre. Les mares de l'Edat Mitjana col·locaven aquest amulet a les criatures per tal de protegir-les del mal d'ull (Pintura sobre taula a X., segles XIV-XVI. Fitxa 10, pàg. 106).