dimarts, 25 de juny del 2024

Una visita fotogràfica i introspectiva a la Motilla de l'Azuer

 

 

L'autobús que ens conduirà a fer la visita de la motilla surt puntual de Daimiel. El trajecte són 15 minuts que se m'han fet llarguíssims perquè el vehicle és d'ús escolar i la separació entre seients és massa reduïda per a la meua alçada. A més, he encabit entre els peus, com he pogut, una bossa fotogràfica dels anys noranta, nova de trinca, que vaig aconseguir a wallapop perquè contenia un parell d'objectius de format complet que m'interessaven i de regal incloïa una càmera analògica rèflex professional que ni en somnis m'hagués plantejat quan era estudiant i fotografiava amb rodets de pel·lícula. 

Per la zona posterior de l'autobús algú està parlant en català. 

La Motilla de l'Azuer és un monument molt fotogràfic: les textures de la pedra, el contrast del sol i les ombres, la vegetació baixa que l'assetja, el camp manxec en primavera... Només cal veure i admirar les fotografies del web oficial de la Motilla de l'Azuer per a previndre que la visita serà una ocasió fotogràfica única.  

 


Fa anys que no faig turisme amb una càmera rèflex, perquè les càmeres sense espill i les compactes de gamma alta fan la feina amb menys volum i pes. Però en aquesta ocasió les característiques del monument demanaven un tipus d'objectiu que només tinc en rèflex, per tal de no duplicar material. 

En arribar i estirar les cames ens hem reunit al centre d'interpretació i la guia ens ha conduït a fer una volta completa per l'exterior de l'edifici. Durant tota la visita les explicacions han estat molt documentades i molt assenyades, de manera que ens hem pogut fer una idea de com era la motilla i quina funció tenia en l'Edat del Bronze. 

 

Som unes trenta persones per torn de visita, que vindran a ser les que caben al microbús. La majoria han començat a fer fotografies amb els telèfons mòbils. Els fotògrafs de càmera, durant el turisteig, ens la mirem els uns als altres. Quina marca, quin model... Pense que és inevitable. Veig una nikon, tres canons i quina alegria, una Pentax k1. I, a més, qui la porta és qui sentia parlar en català a l'autobús. Jo també porte una Pentax, però és aps-c. 

 


Hem travessat un passadís laberíntic fins arribar al peu de la torre central. Tota aquesta xarxa d'estances, destinades en part a conservar les collites, estaven cobertes per sostres de fusta i vegetació que evidentment han desaparegut totalment. Pugem a la terrassa de la torre, des d'on s'albira la rodalia. La motilla és un veritable fortí prehistòric. S'han de considerar com els primers castells al pla de la península ibèrica. Extramurs, hi havia cabanes la població de les quals en moments de perill podia refugiar-se a la motilla i resistir un setge, amb provisions i aigua del pou. 

 


Des del cim de la torre no veig el riu Azuer, no veig l'aigua. La vegetació indica un curs d'aigua proper però sembla que es tracta més aviat d'un rierol... un rierol que desemboca a la llacuna de les Tablas de Daimiel. A las Tablas desemboca també el riu Xigüela, del qual és afluent el riu Záncara. M'ha vingut a la ment que fa mig segle jo em trobava no gaire lluny de la Motilla de l'Azuer. Aigües avall i aigües amunt, Xigüella amunt, Záncara amunt, al pont de Sant Miquel, vora l'ermita on es ret culte a la Virgen del Buen Parto. Fa cinquanta anys sobre el pont de pedra de Sant Miquel al riu Záncara, on els pastors pagaven pontatge a l'Edat Mitja per travessar els ramats d'una riba a l'altra. San Miguel, gran batallador, saca las almas... De dalt del pont estant mon tío Antonio va assenyalar que hi havia carrancs a la vora del riu, vora el darrer ull de pont. I en veure el meu interès infantil me va dir: 

- Vente, hermoso, vente; vamos a pescar cangrejos.  

Sabates fora, calcetins fora, camals arromangats i peus en l'aigua mon tío tenia l'habilitat d'esquivar les pinces dels crancs i prendre'ls per sorpresa per acabar depositant-los en una llauna gran que havien trobat a la riba. Aquests crustacis d'aigua dolça són un dels millors plats de taula d'aquesta terra, amb permís del pisto.


Amb aquest flashback fílmic aigües avall, las Tablas, aigües amunt, me trobe després de cinquanta anys a la vora d'aquest altre riu de la Manxa. El temps passa per a tothom, com ha passat per a les pedres de la Motilla de l'Azuer. 

Els corredors de l'hotel tenen els murs decorats amb una petita exposició de fotografies antigues que recullen la vida lacustre de las Tablas. M'ha semblat com si veiés imatges de l'Albufera de València. Les barquetes, la navegació de perxa, els habitatges de la llacuna. Hom diria que a la Manxa l'aigua en la superfície és sempre un fet extraordinari i a Daimiel las Tablas conformaven un paisatge i una forma de vida propis, d'alguna manera diferent a les comarques veïnes. 

Acaba la visita i fotografie un fornet prehistòric que han construït de nova planta vora el centre d'interpretació. En arribar m'havia atret perquè me recordava en miniatura algunes cisternes antigues de la Marina Alta. S'acosta el fotògraf de la Pentax k1. De pentax a pentax, parlem de les càmeres que portem i finalment:

- Sou catalans?

- No.

- Sou de Castelló?

- No 

- ????

- Som de Fontanars dels Alforins.

He sentit que tot el meu olfacte fonètic es trobava en aquell moment sota mínims. Potser perquè em trobava immers en terres de parla castellana, que al cap i a la fi és la meua llengua materna, o potser perquè anem perdent facultats lingüístiques. 



POST DATA

En arribar a casa i passar les targetes de la càmera a l'ordinador, totes les fotografies de la Motilla i del Castell de Calatrava han eixit negres. 

Què ha passat? Doncs una fallida en les característiques d'un solenoide de certs models rèflex de Pentax que provoca que hages de tirar l'aparell al fem.

De perdidos al río

Com no tenia molt més a perdre, he comprat un solenoide dels bons a ebay per 20 euros, he obert la càmera i soldador d'estany en mà l'he substituït. L'atreviment ha sortit bé, amb molta sort, per la nul·la experiència en soldadura electrònica. La càmera torna a funcionar com el primer dia.

He pogut recuperar gran part de les fotografies alçant les ombres, gràcies al magnífic sensor Sony que instal·là Pentax en aquesta càmera. Però així i tot, els colors han restat una mica llavats. 

 

Visiteu la Motilla de l'Azuer i visiteu la Manxa, terra de vi, formatge... i carrancs!

Per cert, que a Daimiel fan unes cassoletes de pisto... d'aquelles de mullar una barra de pa. 


Vegeu també el nostre post sobre la Motilla del Morrión.

 

 

dissabte, 1 de juny del 2024

La taula de Sant Cristòfol de Miquel Esteve a subhasta

 

Miquel Esteve. St. Cristòfol. Fot. Durán

 

El passat mes de maig de 2024 el catàleg de subhastes de la Galeria Durán oferia la taula de Sant Cristòfol de col·lecció privada que atribuírem al pintor Miquel Esteve i podeu consultar la fitxa al nostre llibre (42, p. 111-112 i 203):

 

La taula de Sant Cristòfol està inspirada en altres obres del Piombo que arribaren a València després de l'any 1521.

Recordem que el pintor Miquel del Prado morí en campanya militar a la Batalla d'Almenara (18 de juliol de 1521) durant la guerra de la Germania.

dimarts, 28 de maig del 2024

Publiquem a la revista Scripta: "Els exvots en la taulelleria valenciana dels segles XVIII i XIX"

Mestre de Noguera: Detall del miracle de la Mare de Déu dels Àngels. La Jana

Acabem de publicar al núm. 23 (juny 2024) de la revista SCRIPTA de la Universitat de València l'article: "Els exvots en la taulelleria valenciana dels segles XVIII i XIX", disponible en PDF a text complet. 
Hi estudiem els exvots pintats sobre taulells dels segles XVIII i XIX.
A partir de les presentalles conservades al santuari del castell de Cullera i d’alguns plafons de la via pública o d’interior d’habitatges analitzem aquesta tipologia ceràmica. També identifiquem la mà d’alguns dels pintors que treballaren a les fàbriques de la ciutat de València: Mestre de Noguera, Valentí Garcés, Vicent Camarlenc, Joan Ortiz, Mestre de Santa Anna i Miquel Mollà. 
Recordeu que al núm. 15 (2020) d'aquesta mateixa revista trobareu un altre treball nostre: "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València"
 
Mestre de Santa Anna 1857. Els bous porten males bromes. Cullera

 

dilluns, 27 de maig del 2024

Hem descobert una nova obra del Mestre de la Porciúncula

 


Acaba d'eixir el tom XCVIII del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura corresponent a l'any 2022. 

Hi trobareu el nostre estudi detallat sobre una pintura de col·lecció particular: "La taula de la Mare de Déu de la Pereta, una obra del Mestre de la Porciúncula" (pp. 7-19).

 

Mestre de la Porciúncula. Detall de la Mare de Déu de la Pereta. Barcelona

 

Atribuïm la Mare de Déu de la Pereta, de la col·lecció Casacuberta Marsans de Barcelona, al Mestre de la Porciúncula, pintor encara sense identificar actiu a València a finals del segle XV. Posem la taula en relació amb altres obres del pintor i intentem establir una possible procedència. 


Lleó. Detall del cadiram

dilluns, 8 d’abril del 2024

"Senyals ceràmics de circulació: de tartanes, carruatges i desgràcies" a text complet

 

Ja es troba disponible en Academia.edu el PDF de "Senyals ceràmics de circulació: de tartanes, carruatges i desgràcies". Publicat al núm. 6 de la revista eWali.

En aquest article estudiem els senyals de trànsit del segle XIX. Són plaques ceràmiques pintades amb la representació de tartanes i altres carruatges. Aquests senyals van sorgir a mitjans de la centúria per la necessitat d'organitzar el trànsit rodat, quan diverses disposicions i normatives de l'època intentaven fer front al desordre circulatori i als constants accidents.

PARAULES CLAU:
Pintura ceràmica, Segle XIX, Senyal de trànsit, Taulells, Placa ceràmica, Carruatges, Tartana


dimarts, 26 de març del 2024

La Motilla del Morrión en el Camino de los Valencianos



 Som a Castella-La Manxa. La carretera que va des de la Mota del Cuervo a Pedro Muñoz (N-420) es veu travessada, aproximadament a meitat de trajecte, pel Camino de los Valencianos. A mà esquerra el camí ens conduirà a la llacuna de Manjavacas i el santuari de Nostra Senyora. Des d'allí un altre camí es desvia al pinar del Giminillo. 

Però en aquesta ocasió tirarem a mà dreta. El Camino de los Valencianos és un camí terrer. Pense que es troba igual que fa quatre-cents anys i que per ací va poder transitar Miguel de Cervantes, potser quan es dirigia des de Dénia en direcció als Montes de Toledo. De quan en quan, algun bassal al camí proporciona sensació d'aventura a la visita arqueològica i ens enfanga el cotxe més del que estem habituats. Continuem avant, travessem el "Monte" Protestante i acabem endinsant-nos en el terme municipal del Toboso. Una mica abans d'arribar al Arroyo del Cuadrejón ja ens haurem topetat amb la Motilla del Morrión.    


Un caminant llunyà potser pensaria que aquest tossalet envoltat en la planura per les vinyes manxegues seria el resultat de l'amuntegament de cudols feta pels llauradors al cap d'anys i anys. Però no. Ens trobem davant d'una motilla de la Manxa. I què són doncs les motilles? Són fortins prehistòrics de l'Edat del bronze manxec. A la Manxa a l'Edat del bronze es construí una de les arquitectures defensives més fascinants de la península ibèrica. L'interior sol tenir un pou al centre, al qual s'arriba per una sèrie de corredors laberíntics on s'emmagatzemaven les collites agrícoles. Ja s'han censat més de quaranta motilles del bronze manxec.

El que ara trobem a la planície vitivinícola són petits promontoris de pedres i terra, producte del col·lapse d'aquells edificis que arribaren a tenir bastants metres d'altura, sovint amb una torre defensiva central, com un donjon avant la lettre. L'apel·latiu "del morrión" fa al·lusió a un casc metàl·lic militar que es feia servir al segle XVI. Encara el fa servir la guàrdia suïssa del Papa de Roma en l'uniforme de gal·la. Segurament els habitants del Toboso del segle XVI trobaven que la forma del monticle s'assemblava a un morrión.


En apropar-nos a peu a la motilla han sortit cinc  conills d'estampida. El tossalet s'ha convertit en una veritable catxapera, perforat per multitud de túnels on habiten els raedors. Per terra algun cartutx indica que han tingut la visita d'enemics i cal estar a l'aguait i no confiar-se. En ascendir al cim, sorprèn que no hi ha cim ni plana. A dalt tot és un cràter, no sabem si producte del col·lapse per culpa de les filtracions de les pluges o els túnels dels conills. O és producte d'alguna prospecció arqueològica duta a terme fa anys. El cas és que el terreny s'enfonsa una mica davall els nostres peus. 


El cràter de la Motilla del Morrión té un aspecte una mica llunar i desèrtic. Contrasta molt amb els camps de la Manxa que ja surten de l'hivern i anuncien una primavera verda i esplèndida. Les motilles, adormides en un somni de segles i oblit, tot just ara comencen a despertar i recuperar-se. Demà visitarem la Motilla de l'Azuer (restaurada) a Daimiel i comprendrem com eren en realitat aquests monuments hidràulics i defensius prehistòrics.  


Vegeu també el nostre post sobre la Motilla de l'Azuer

divendres, 22 de març del 2024

Hem publicat "Senyals ceràmics de circulació: de tartanes, carruatges i desgràcies"

Mestre de Santa Anna. Museu Arqueològic d'Alcoi

Acabem de publicar al número 6 de la revista eWali "Senyals ceràmics de circulació: de tartanes, carruatges i desgràcies".  

Recordeu que al número 1 d'aquesta revista (pàg. 22) també trobareu el nostre treball: "Catifes d'estiu: paviments de taulells del segle XIX".

Casa de la Ciutat. València

 

dissabte, 9 de març del 2024

"La troballa d'una estació de viacrucis a Cerdà" ja disponible a text complet

Ja podeu baixar-vos en PDF  el nostre article "La troballa d'una estació de viacrucis a Cerdà", publicat al llibre de festes de Cerdà de 2024. Visiteu el nostre repositori en Academia.edu.

dimarts, 27 de febrer del 2024

Les tombes esculpides del claustre del monestir de Santes Creus estan intactes

Els  sarcòfags del claustre del monestir de Santes Creus erigits per la noblesa catalana estan la major part intactes, sense profanar...


dimarts, 16 de gener del 2024

La troballa d'una estació de viacrucis a Cerdà

4ª estació. Vicrucis urbà de Cerdà

Hem publicat al Llibre de festes de Cerdà 2024 l'article "La troballa d'una estació de viacrucis a Cerdà". L'obra es conserva en l'actualitat a la Casa de la Vila.

diumenge, 14 de gener del 2024

"El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent" a text complet

 

Mestre de Santa Anna. Moixent

En Academia.edu ja està disponible en PDF l'article "El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent", publicat al llibre de festes de Moixent 2023. Atribuïm l'obra al Mestre de Santa Anna.

També el podeu llegir al blog de Beatriu Navarro

dimarts, 2 de gener del 2024

El Pintor del Pilar i la taulelleria devocional a la Vall d'Albaida

Encetem l'any publicant al número 39 de la Revista Almaig, de La Nosta Terra, un article: "El Pintor del Pilar i la taulelleria devocional a la Vall d'Albaida". 

Pintor del Pilar. St. Roc i el gos. Albaida. Segle XVIII