dimecres, 21 de desembre del 2022

Tota pedra fa paret...

 

... i tota exposició, si està ben ideada (i per xicoteta que siga) fa cultura. 

El Museu arqueològic de l'Almoina (ciutat de València) acull l'exposició "Tota pedra fa paret", comissariada per Federico Iborra. Hi veureu un conjunt de troballes arqueològiques medievals i renaixentistes que fan gran l'escultura en pedra d'aquelles èpoques i són testimoni d'una arquitectura desapareguda i magnífica. Els dibuixos, bons, també permeten fer-se una idea més completa dels dissenys escultòrics.

Entre les peces destaca el capitell de Fil·lis cavalcant Aristòtil (segle XIV), un tema molt grat a l'escultura medieval, tan en pedra com en fusta (misericòrdies dels cors). Representa el triomf de la dona sobre la Filosofia. Alexandre el Gran, estupefacte, contempla genet i cavalcadura. 2 € val l'entrada. 


 

divendres, 25 de novembre del 2022

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern

Ajuntament de València

Publiquem dues fitxes al catàleg de l'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern, editat per l'Ajuntament de València.

Miquel Esteve

- Àngel i apòstols (1518). Miquel Esteve (ca. 1470-1527).

 


- Puríssima (ca. 1615). Joan Sarinyena (1545-1619).

Joan Sarinyena

L'exposició La Casa de la Ciutat i el bon govern pot visitar-se en la remodelada Sala d'exposicions de l'Ajuntament, al carrer de l'Arquebisbe Mayoral de la ciutat de València, tot just al cantó posterior de la Casa de la Ciutat.

 

diumenge, 6 de novembre del 2022

La pujada de l'ermita de Godella, un laboratori d'arquitectura del segle XX

 

L'any 1891 s'inaugurà la línia del ferrocarril de Bètera, un trenet de via estreta que comunicava el Grau de València amb Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada i Alfara de l'Horta, Masies i Bétera. Els combois ferroviaris tenien vagons de tercera, segona i primera classe, de manera que la burgesia de la capital podia desplaçar-se de manera confortable i ràpida, a la recerca de la tranquil·litat i bona ventilació que podien oferir aquestes poblacions de la línia. En realitat, segles abans, la burgesia valenciana ja tenia cases en l'Horta, però mai no havia estat tan fàcil i econòmic traslladar-se al camp periurbà com quan va arribar el tren. El nou mitjà de locomoció arraconà les tartanes a les quadres.


En el cas de Godella, es decidí urbanitzar la pujada de l'ermita: l'edifici religiós de les afores restaria connectat amb la nova estació del ferrocarril. La majoria de cases que s'hi conserven són del primer terç del segle XX. En les façanes trobem un veritable compendi de l'arquitectura valenciana de l'època, amb moltes façanes eclèctiques i algunes d'estil modernista o fins i tot amb elements decoratius de la Sezession vienesa que recorden de forma senzilla detalls de l'Estació de Nord de la ciutat de València, obra de l'arquitecte Demetri Ribes. Així mateix, trobem també algun exemple neobarroc. 

La pujada a l'ermita comença, com hem dit adés, prop de l'estació. El punt d'inici està constituït pel monument en bronze (1930) al tenor i pintor local Alonso. De seguida travessem les vies del tren pel pas a nivell i comencem a trobar façanes interessants. D'ací fins l'ermita s'acumula un bon grapat de façanes valuoses, d'estils i cronologies entremesclades. Això sí, pense que hi ha un clímax arquitectònic ascendent, i conforme pugem la cosa es posa més interessant. 

 


La tipologia d'aquests edificis és molt diversa, però tots tenen en comú el caràcter residencial. Algunes cases mostren un rètol que constitueix tota una declaració d'intencions: vil·la Teresa, vil·la Eugènia, vil·la Maria, vil·la Mont-Sa... Originalment es tractava doncs de segones residències properes a la natura, algunes d'elles amb jardí privat o patis generosos.  

 

A meitat del trajecte hi ha dues cases enfrontades, cadascuna coronada per una estàtua: un caçador i una llauradora. Vists amb ulls profans fa la sensació que petrificats mantenen un idil·li cara a cara, en una situació digna d'inventar-se alguna contarella o llegenda local ad hoc .

Més amunt trobem l'exconvent de les carmelites, amb una cúpula de teula blau vidrada que passa una mica desapercebuda des del carrer. 


Al final, en un cantó que ja anuncia la gran plaça de l'ermita del Salvador trobem una joia arquitectònica exòtica: vil·la Eugènia. Després de l'ús privat, durant molts anys va allotjar la biblioteca municipal i en l'actualitat es seu d'exposicions. 


No serà l'únic cas d'arquitectura alpina que trobarem a Godella. Tot seguit, en el carrer lateral de l'ermita, on dissabte matí fan el mercadet de l'Horta, hi ha un conjunt d'edificis històrics de nivell europeu, els quals enriqueixen considerablement el patrimoni arquitectònic de Godella. 

 

diumenge, 30 d’octubre del 2022

Ombres, calaveres i esquelets

Detall d'una làpida a la Seu de Jaén

Quan arriba el dia dels difunts la cultura popular tira mà d'un repertori d'imatges ancestrals associades al món de la mort. La mort, almenys fins fa quatre dies, sempre ha estat amiga íntima de la por. I és perquè ningú no està tan indefens com els difunts. La por ha sabut protegir els morts dels vius. Sense aquesta por als difunts, sense aquest respecte visceral pels morts i els cementeris, el món dels traspassats es convertiria en una territori banal. 

Fossar vell de Morón de Almazán
 

Entre el temor i la inquietud trobem una iconografia de calaveres i esquelets, de dalles i símbols que indiquen veladament la brevetat de la vida i el triomf final de la mort. 


La calavera del Pare Adam. Detall de la Pietat de Pedro Machuca a la Seu de Jaén

Aquesta simbologia adscrita al món dels difunts la trobem marcant les sepultures i advertint als vius que tenim les hores comptades. Les necròpolis, les ciutats dels morts amb els seus habitatges subterranis, amb les casetes i pisets (els nínxols), tenen un retòrica pròpia elaborada pels vius, on cada element té un significat inequívoc, encara que es tracte d'una simple flor d'hivern.

Nínxol buit al cementeri vell de Polop de la Marina

Passionera

dimecres, 19 d’octubre del 2022

Discurs en la presentació de la Guia desficiosa de la Costera

 

  
Ara fa trenta-dos anys, en 1990, es publicava al llibre de festes de Canals la primera guia desficiosa. El text descrivia els indrets, paratges i monuments de la vila amb un toc literari, allunyant-se voluntàriament de la típica guia turística. Conec bé aquella població perquè durant més de set anys vaig ser el bibliotecari municipal i conserve un bon record del seu Ajuntament. En el vin-i-cinc aniversari d’aquella publicació, el número 2 de la Revista de Canals va reeditar el text i les fotografies d’aquella primera guia.

Durant anys la vila de Canals no ha format part de la Mancomunitat i ara que tornarà a integrar-se pròximament, voldria llegir breument un fragment de la Guia desficiosa de la Costera que en parla (p. 68):

«El riu dels sants envolta Canals alhora que es dessagna en séquies que conduiran l’aigua als bancals. Sempre he pensat, salvant les distàncies, que Canals és la Venècia de la Costera. El riu passa ara per dins del poble encara que en altres èpoques el vorejava. I passa sense fer barranc, com en una mena de canal pacífic, salvat de tant en tant per pontets. Tot és a escala humana, reduïda, com de joguina.

No es trobarà cap paisatge arquitectònic més típic i definidor de la vila de Canals que el corredor de llavadors vora el riu dels Sants. La part posterior de les cases s’aboca al riu per una portella que accedeix a aquests llavadors privats. Sense eixir del domicili tenien el privilegi d’aprofitar les aigües del riu i fer la bugada sense les inconveniències dels llavadors col·lectius. El curs dels anys n’ha fet desaparèixer un bon grapat i ara la majoria de llavadors estan abandonats. Són testimoni d’un món passat de poals metàl·lics, de safes, cendres, lleixiu i sabó, de mans tallades pel fred amb l’esforç d’aconseguir la roba neta.

Aquest paisatge urbà tan interessant, tan hidràulic, es veu revalorat amb la presència de la «Lloca», plantada fa més de cent anys, en 1914. És un arbre molt gran. Pertany a les espècies dels plàtans comuns o híbrids. Rep aquest nom pel fet que els vells hi seuen baix en un banc corregut que envolta la soca, fent l’efecte d’una gallina que empara els seus pollets.»

Fins ací un fragment de Canals extret de la Guia desficiosa de la Costera.
I podríem anar-nos-en més lluny, a l’altra punta de la comarca, a la Font de la Figuera, on encara trobem un vell molí de vent (pàg. 19):

«... La Font ens ofereix un obsequi inesperat, un monument que mereixeria ser restaurat, un edifici únic en la comarca. A les Eretes conserven un molí de vent. El trobareu prop de la darrera revolta de l’antiga carretera, darrere del restaurant on els camioners s’aturaven a dinar. Aquest gegant de pedra i calç mereix un lloc entre els molins de vent valencians. Com una moneda d’or entre els solcs d’un bancal trobem aquest monument oblidat en una lloma, acompanyat d’ametlers i una cisterna geperuda. Roman la porta antiga tapiada, perforada per un finestró amb reixa rovellada en aspa, record antic de les que feien grinyolar l’enginy al ritme dels vents. Un finestró superior emmarca el buit del cel, el blau intens d’un passat de veles i blats, perdut per sempre on tot és oblit. I tanmateix, heus ací el darrer molí de vent de la Costera, l’últim gegant del noble ofici de la farina.»

La Guia desficiosa de la Costera es deté en tots i cadascun dels nostres pobles. Aquest humil quadern de viatge us portarà pels carrers, sendes i camins de la comarca. Us acompanyarà en la solitud dels nostres paratges, en l’aldarull d’alguns dels nostres monuments, en l’emoció de trobar racons insospitats. Patireu la calor del nostre clima d’estiu i beureu de l’aigua de les nostres fonts. O potser sentireu el fred de l’hivern costerenc o la pluja intensa que en somnis faria navegable el riu Canyoles. La Guia tan sols és un petit llibre d’algú que estima la seua terra.

Vull expressar el meu agraïment a Josep Tortosa, gerent de turisme de la Mancomunitat, que és qui va tindre la idea d’encomanar-me aquesta Guia desficiosa de la Costera. Sense la seua iniciativa aquesta obra no existiria. Vull agrair també l’excel·lent treball dut a terme per part de Duet Creatius, tant pel que fa a la maquetació de l’edició digital com aquesta en paper, totes dues distintes.

I finalment agrair a la Mancomunitat no sols la publicació del llibre sinó l’esforç continu que des de fa uns anys porta endavant per donar a conèixer la nostra comarca a la resta dels valencians i arreu del món. Ningú mai no havia fet tant per construir la Costera, per fer comarca, per vertebrar els nostres pobles, per unir-nos en un objectiu comú. Només cal que entreu al web turismelacostera.com per adonar-vos que aquest és un projecte gran, un projecte que amb una visió molt professional, llança la nostra comarca al futur, un futur que tots els nostres pobles esperen, i mereixen, millor.

Llarga vida a la Mancomunitat!
 
Pep Botifarra i Pau Chafer han tancat l'acte

 

dimecres, 12 d’octubre del 2022

dimecres, 28 de setembre del 2022

Presentació de l'edició en paper de la Guia desficiosa de la Costera

ISBN 978-84-09-37611-7 (144 pàgines)

 

El proper dimecres 19 d'octubre de 2022, a les 19:30h, en la Casa de la Cultura de Xàtiva, es presentarà l'edició en paper de la Guia desficiosa de la Costera, editada per la Mancomunitat de la Costera.  

L'edició en paper té una maquetació diferent a l'edició digital que podeu descarregar-vos en PDF al web turismelacostera.com.

Es tracta d'una edició no venal, de manera que no la trobareu a la venda i el més recomanable si voleu aconseguir un exemplar és que acudiu a la presentació de l'obra.

L'acte inclourà també la presentació d'audiovisuals turístics de la Mancomunitat.

Pep Botifarra tancarà l'acte.


dilluns, 19 de setembre del 2022

L'atribució de la taula d'Onofre Falcó al diari

El passat divendres 16 de setembre de 2022 el diari Levante - El Mercantil Valenciano es feia ressò (per iniciativa del periodista Sergio  Gómez) del nostre post en Art i Patrimoni on atribuïm el retaule dels Principats de Xàtiva al pintor Onofre Falcó.

dilluns, 12 de setembre del 2022

Onofre Falcó i el retaule dels Principats de Xàtiva*

 

Retaule dels Principats de Xàtiva. Fot. M. Díaz i A. Padrón. Archivo Español de Arte


Des que identificàrem fa uns anys aquesta obra d’art que es donava per perduda hem publicat les nostres conclusions sobre la peça en diversos articles i llibres especialitzats. En cap moment ens havíem plantejat dubtar de l’atribució al Mestre d’Alzira (Gaspar Godos) feta als anys 80 per M. Díaz i A. Padrón. Això ha estat així, perquè sols disposàvem d’un fotografia de la pintura, petita i en blanc i negre, publicada per aquests autors a la revista Archivo Español de Arte. Aquest únic registre fotogràfic conegut no permetia percebre els detalls de l’obra ni sospitar de l’atribució.



Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de veure una sèrie de fotografies recents, a color i de resolució suficient, que em van permetre adonar-me que el retaule no pertanyia pas a Gaspar Godos (el Mestre d’Alzira), sinó que més aviat calia situar-lo en la proximitat d’algunes obres de qualitat atribuïdes a Onofre Falcó († 1560). L’estil i la pinzellada dels Principats pertany clarament al mateix registre d’algunes obres eixerides que en els darrers anys s’han atribuït a Onofre, fill del també pintor Nicolau Falcó.
Cal dir també que des d’aquella fotografia publicada en Archivo Español de Arte la taula ha estat intervinguda, amb un procés de neteja i la reintegració de les conques buides dels ulls dels personatges, malifeta que s’hauria perpetrat durant la Guerra d’Espanya. El retaule dels Principats eixiria del convent de la Consolació de Xàtiva en els mesos posteriors al 14 d’abril de 1931, quan en proclamar-se la II República Espanyola les monges van decidir depositar el seu patrimoni artístic i els elements de valor del convent en algunes cases dels terratinents dels pobles de la rodalia que eren de confiança, tot amb l’autorització prèvia de l’arquebisbat. Així doncs, en juliol de 1936, durant l’assalt al convent, les obres de valor es trobaven a quilòmetres dels murs del cenobi, amagades en domicilis privats.

Que el retaule no siga del «Mestre d’Alzira» i siga d’Onofre Falcó no li resta a l’obra ni interès ni mèrit. El pintor compta fins i tot amb una monografia publicada. Així i tot, Onofre Falcó i la seua producció continuen encara a l’ombra de l’oblit —l’oblit, sempre interessat, sempre injust, sempre ignorant—. En realitat a penes es coneix ni el pintor ni l’obra, de manera que hi ha molta feina a fer per delimitar amb seny la producció de l’artista. El corpus d’obres atribuïdes és encara incoherent i caldrà que els historiadors de l’Art ens posen a la tasca. 
 
Calvari d'Estivella, 1538


Pensem que el retaule dels Principats de Xàtiva seria una obra uns deu anys anterior al retaule del Calvari d’Estivella (1538), en el qual la qualitat de la pinzellada de l’autor hauria augmentat considerablement. El sant Joan evangelista seria una evolució dels àngels de Xàtiva. Una altra obra a considerar, posterior també als Principats, seria el retaule del Crist de la Bona Mort situat en una capella de la girola de la Seu de València. L’escultura del Crist té de fons una taula de Calvari de molta qualitat artística que ha rebut atribucions dispars però que jo considere pròxima a la producció més excelsa d’Onofre Falcó, paral·lela al retaule adés esmentat d’Estivella. En aquest Calvari de València les figures de les Maries tenen paral·lelismes amb alguns personatges femenins del retaule dels Principats. El mateix s’esdevé amb Sant Joan Evangelista, que és un model més evolucionat dels àngels custodis dels Principats.

Retaule del Crist de la Bona Mort. Seu de València



Evidentment, el retaule dels Principats de Xàtiva és un una obra més arcaica que els retaules d’Estivella i València. De cronologia i estil similar a l’obra xativina serien les taules de Sant Mamés de Cesarea i Sant Joan Baptista, en col·lecció particular.



* Aquest text ha estat enregistrat prèviament amb certificat digital per tal de protegir la propietat intel·lectual amb efectes legals.

dijous, 1 de setembre del 2022

L'Article "El plafó de Sant Blai de Moixent..." a text complet

La xiqueta pintada per Joan Bru té mal de gola

Ja podeu descarregar-vos en Academia.edu el PDF del nostre article "El plafó de Sant Blai de Moixent, obra del pintor ceràmic Joan Bru", publicat al llibre de festes de Moixent 2022.


dissabte, 27 d’agost del 2022

La sèrie de TV Fath Al Andalous

Sèrie de trama històrica de producció kuwaitina que tracta sobre la conquesta d'Al-Àndalus: Fath Al Andalous


divendres, 5 d’agost del 2022

El plafó de sant Blai de Moixent, una obra del pintor ceràmic Joan Bru

 

Acaba de publicar-se el llibre de festes de Moixent 2022, on trobareu el nostre treball: "El plafó de sant Blai de Moixent, obra del pintor ceràmic Joan Bru".

Quina maqueta més bonica han fet els festers de Moixent!

dissabte, 2 de juliol del 2022

Fotografia per a historiadors, especialment de l'Art. I. Càmeres, objectius i altres accessoris

 

Ja s'acosten les XIV Jornades d'Art i Història. 

Enguany, el dijous 4 d'agost de 2022, a les 9:15 hores tinc una ponència sobre les classes d'aparells fotogràfics a disposició dels historiadors que publiquen llurs investigacions.

 


 

divendres, 1 de juliol del 2022

Escrits sobre Art i patrimoni cultural, d'Albert Ferrer

El professor de la Universitat de València Albert Ferrer i Orts ha publicat recentment l'obra Escrits sobre Art i patrimoni cultural, en dos volums. Un servidor ha escrit el pròleg del volum I i Josep Vicent Frechina signa el del volum II.

En aquests llibres Albert Ferrer recull la major part de la seua producció periodística des de darreries del segle XX fins als anys recents, apareguda en diverses publicacions digitals i en paper.  



Pròleg

La publicació d’un llibre que recull més d’un centenar d’articles escampats per diverses revistes i diaris d’Europa i Amèrica durant vint anys és una bona notícia perquè conjura la dispersió de l’obra de l’autor i permet apropar-nos més fàcilment a la seua producció periodística i d’opinió.
En aquesta obra descobrim la vocació d’escriptor, més enllà de la d’historiador, del professor Albert Ferrer. D’una forma amena i directa, gairebé epistolar, ens apropa la seua visió del món sempre condicionada per la història de l’art i sovint embolcallada per temes quotidians. L’autor és un ciutadà compromès amb la societat i el país. És per això que afronta la situació social i política que a tots ens condiciona com en una veritable lletra de batalla. Ho fa des del seu punt de vista honest i àcid, sense defugir la polèmica, potser sempre incòmoda entre el moll i conservador món de la història de l’art. En llegir certs passatges d’Albert Ferrer m’ha vingut a la memòria «per l’esperit encès de defensa del patrimoni artístic» l’obra d’Elies Tormo Monumentos de la ciudad de Valencia en peligro de pérdida publicada en l’any 1944.
Però l’autor va més enllà en tots els aspectes i la seua inquietud social el porta a tractar qüestions d’actualitat com l’ecologia o l’urbanisme.
Entre les línies d’Albert albirem Meliana, el seu poble, i la comarca de l’Horta, un veritable país petit amb característiques culturals i lingüístiques pròpies; i un patrimoni artístic bastant desconegut perquè la propera ciutat de València tot s’ho menja. I més enllà de l’Horta la resta del País Valencià, de nord a sud, sempre present en l’univers investigador de l’autor.
La visió honesta, de vegades idealista i sovint escèptica d’aquest llibre el converteix en lectura obligada per als estudiants i nous graduats en Història de l’Art, sistemàticament ensinistrats, des de moltes universitats, en l’estèril succedani iconogràfic que pretén suplantar la veritable història de l’art. I per descomptat, es tracta d’una obra sempre recomanable per al públic interessat en el patrimoni artístic en general.

Albert Ferrer és l’únic cas valencià d’historiador de l’art «que jo conega» que legítimament representa el pont entre Europa i Amèrica. La seua estada professional a les universitats de Xile (tant la privada com la pública) el convertirà, estic convençut, en un subjecte clau en les relacions historiogràfiques entre l’Art valencià i el sudamericà, en un escenari inèdit fins ara en la historiografia valenciana. Prova d’això són els diversos articles en llengua castellana publicats a Amèrica que trobareu al final d’aquest llibre.
Des dels esgrafiats a les cartoixes, des de la pintura renaixentista de Gaspar Requena fins a la de Joan de Joanes, la bibliografia d’Albert Ferrer se’ns presenta com una de les més honestes i sòlides de la historiografia de l’art valencià.


Josep Lluís Cebrián i Molina
Historiador de l’Art
L’Horta, desembre de 2020

Tesoros de interior en la Costera

Ahir publicava al diari un article sobre turisme a la comarca: Tesoros de interior en la Costera (punxeu). Amb el patrocini de la Mancomunitat.

 


 

dijous, 28 d’abril del 2022

Publiquem "El pintor Basili Yago (Xàtiva, 1641-1700) i la seua obra a la Vall d'Albaida"

El passat mes de juny de 2021 publicava en aquest blog una primera aproximació a la producció del pintor: Dues obres signades del pintor xativí Basili Yago

Avui m'ha arribat, acabat de presentar, el núm. 31-32 de la revista Alba (revista d'estudis comarcals de la Vall d'Albaida), on amb autoria compartida amb l'historiador Gabriel Pascual publiquem el treball d'investigació: "El pintor Basili Yago (Xàtiva, 1641-1700) i la seua obra a la Vall d'Albaida".

 

Alba núm. 31-32

Hi establim les bases d'una biografia documentada de l'artista i li atribuïm algunes obres àgrafes. 

dissabte, 19 de març del 2022

L'epitafi d'un savi jueu: Abraham Xativí


Setembre passat vaig estar per terres de Sòria, Soria pura cabeza de Extremadura. Sòria és una ciutat fascinant des del punt de vista monumental, immortalitzada literàriament per dos escriptors andalusos que hi són presents a cada passa: Gustavo Adolfo Bécquer i Antonio Machado.

Durant uns dies vaig trepitjar sendes i paisatges, vaig entrar en esglésies i catedrals, vaig recórrer monestirs i castells. Un matí de primera hora em vaig apropar a Sant Joan de Duero, on són les restes d'un antic monestir de l'orde de Sant Joan de Jerusalem. Aquest cenobi situat a la riba del riu i al peu del Mont de les Ànimes serví d'escenari a una de les llegendes més conegudes de Bécquer.

 

 

El claustre de cel obert i complexió exòtica em recordà el meu llibre de text d'Història de l'Art quan estudiava C.O.U. en l'Institut de Batxillerat Josep Ribera de Xàtiva. I de retruc, l'assignatura de Literatura castellana, amb els Campos de Castilla de Machado, que també anava per al selectiu.

En l'interior de l'església, amb el capçal consagrat arquitectònicament al ritus bizantí, només s'exposen unes poques peces artístiques i arqueològiques. Entre elles em va cridar l'atenció un fragment de làpida funerària amb l'epitafi de grafia jueva en estat fragmentari. Va pertànyer a un jueu xativí del segle XIII que morí a Sòria. Aquesta peça arqueològica es trobà al tossal del castell de Sòria, on estava situada la necròpoli de l'Aljama jueva de la ciutat. La seua comunitat hebrea era de les més importants del Regne de Castella. 

La petita exposició museogràfica ens facilità la traducció de la inscripció hebraica: "En aquell moment la visió s'esvaí... en morir un savi, un home... un rabí ple de... Abraham Xativí."

 



dissabte, 19 de febrer del 2022

Mil·lenari del Collar de la Coloma d'Ibn Hazm de Còrdova

 

 

Enguany (2022) celebrem el mil·lenari d'una de les obres cabdals de la literatura universal en llengua àrab: El Collar de la Coloma, tractat de l'amor i dels amants, d'Ibn Hazm de Còrdova.

 

Font de la Trinitat a Xàtiva
 

L'autor va escriure aquest llibre durant el seu exili a la ciutat de Xàtiva a instàncies d'un amic d'Almeria, de manera que en aquesta celebració commemorativa s'agermanen les tres velles ciutats d'Al-Àndalus: Xàtiva, Còrdova i Almeria. 

 

Nòria de l'Albolafia a Còrdova

Porta de l'Alcassaba d'Almeria

Les ciutats de Xàtiva i Còrdova celebraran l'esdeveniment commemoratiu amb diversos actes culturals i publicacions al llarg de l'any.