diumenge, 31 de maig del 2020

Una nova obra de Vicent Macip

Vicent Macip. Fot. Segre

En el catàleg del passat mes de març, una casa de subhastes posava a la venda un Crucificado que situava amb bon criteri en la "escuela valenciana s. XVI" amb una cronologia vers 1510-1520. El preu de sortida era de només 3000 €.
En la meua opinió es tracta sens dubte d'una obra del pintor Vicent Macip, pare de Joan de Joanes, amb la qual cosa el preu de sortida podia haver ascendit considerablement... i a més, ni tan sisquera s'ha venut per aquest preu!
La presència de sant Francesc agenollat a l'esquerra podria indicar un origen franciscà. L'obra és de reduïdes dimensions (66 x 55), cosa que ens porta a la memòria un altre Calvari menut del pintor, de col·lecció privada, que fa pocs anys estigué exposat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Un altre Calvari que s'assembla, molt bonic, és el que es pot admirar al Museu de Santa Clara de Gandia.
La figura del Crist subhastat recorda molt al del Calvari que el pintor realitzà per a l'església de Mançanera, senyoriu del duc de Calàbria a l'Aragó. Al Museu de Belles Arts de València també trobem un altre Calvari del pintor, posterior i de majors dimensions, que fou donació valuosa de Pere Maria Orts i Bosch.

diumenge, 10 de maig del 2020

La província de Xàtiva passa a la fase 1

Les quatre províncies valencianes

Al segle XIX, durant el Trienni Constitucional (1820-1823) l'estructura territorial de la monarquia borbònica va dividir l'antic Regne de València en quatre províncies, "a saber": Castelló de la Plana, València, Xàtiva i Alacant. El territori de la província de Xàtiva abastava parcialment o total les actuals comarques de la Canal de Navarrés, la Costera, la Ribera, la Vall d'Albaida, la Safor i la Marina.

Palau de la Diputació Provincial

El mapa de l'antiga província de Xàtiva s'assembla massa al territori meridional que l'11 de maig de 2020 entra en la fase 1 del desescalament de la pandèmia. Potser perquè després de vora 200 anys aquella província sudista s'assentava sobre una sòlida base geogràfica i natural, amb més trellat que qualsevol política territorial de mera sucursal. En fi, que per un moment m'ha semblat veure en el mapa de la fase 1 de desconfinament la província de Xàtiva escindida de la rabasuda i massa grossa província de València. 
Precisament, entre 2022-2023 s'esdevindrà el bicentenari de la difunta província de Xàtiva, cosa que caldria celebrar, si més no, fent-li el funeral o d'alguna altra manera digna. 

Govern Civil de la província

divendres, 1 de maig del 2020

Dos balcons contestans i l'apoteosi de la taulelleria valenciana

Cocentaina, 1787

En aquesta pesta del segle XXI que ara patim hem redescobert un petit espai residual dels habitatges... els balcons. Els balcons romanien abocats al carrer, infrautilitzats, relegats a contenidors de plantes, la botella del butà i la bicicleta oxidada. Només els recordàvem a l'hora d'estendre la bugada, de la cigarreta furtiva dels fumadors i alguna processó ocassional en els privilegiats carrers de volta...
Però el confinament de la covid19 ha revaloritzat aquests petits espais que limiten l'interior de les llars amb el carrer. De forma insospitada, els hem vist convertits en  saletes d'estar, escambells de lectura, solàriums, llotges de teatre farcides d'aplaudiments, torres-vigia, receptacles que per uns mesos s'han vist alleujats en llur solitud i han pres preeminència arquitectònica. 

Mestre de Noguera

D'entre tots els balcons històrics valencians destaquen un parell del segle XVIII que conserva la ciutat de Cocentaina. Els albirem bellament decorats amb taulelleria datada en l'any 1787 amb escenes de la vida de Maria, un apostolat i la Mare de Déu dels Desemparats. Aquesta imatge devota està pintada per un dels grans pintors ceràmics del postbarroc valencià. La resta de la balconada, en canvi, és obra del Mestre de Noguera, aquell gran pintor que ens deixà l'immens retaule ceràmic de la Mare de Déu de la Seu vora el campanar de Xàtiva. 
No cal dir que ens trobem amb una de les obres més valuoses de la taulelleria postbarroca valenciana... i que ara, més que mai, el balcó fa la casa. 

Mestre de Noguera