divendres, 24 de novembre del 2023

Guerra de claus de volta al presbiteri de la Seu de Perpinyà

 

En traspassar el llindar de la porta principal de la Seu de Perpinyà i endinsar-se en la nau, hom té una mica la sensació com si entrés a la col·legiata de Gandia. Parle únicament de l'interior. L'exterior del temple rossellonès potser ha patit algunes intervencions que han desvirtuat el primitiu disseny arquitectònic medieval... L'escola francesa de restauració és filla de Viollet-le-Duc, amb tot el que aquest fet comporta de positiu i de negatiu. La restauració de l'interior, com per exemple la decoració parietal, recorda més un neogòtic del segle XIX que les pintures murals del gòtic català. Fins i tot els elements arquitectònics originals de carreus de pedra acaben assolint cert aspecte de portland... 

 

St. Joan Baptista

 

L'escultura de sant Joan Baptista té de fons les quatre barres catalanes, igual que hi tenia al retaule major de la Seu de València amb les portes obertes fins fa uns anys, quan el capítol dels canonges va decidir retirar-les i substituir-les per un fons blanc, color heràldic per cert, que pertany als Borbons.

 

Herodes, Salomé i el cap del Baptista

La Seu de Perpinyà està dedicada al patró de la ciutat: sant Joan Baptista. D'un forma o altra el patró apareix representant en diversos indrets de l'església. I de fet, el sant presideix les armes municipals. L'escut de la ciutat ocupa una de les claus de volta de la nau del temple. Aquesta Seu fou fundada pel rei Sanç I de Mallorca i el Rosselló. 


Escut de la ciutat de Perpinyà

Seguint el curs de la volta i cobrint el presbiteri, em va cridar l'atenció trobar una clau de volta amb les flors de lis dels Borbons. Aleshores vaig pensar, per la factura adventícia de la clau de volta francesa, que segurament ocultava una clau de volta original amb les armes catalanes. I és que vist des de baix (i en fotografia també) l'escut francès i els dos àngels fan l'aspecte que siguen de resina.

 

El cas és que pels límits del presbiteri vaig trobar un paperet en llengua francesa que parlava sobre aquest ball heràldic. Com que jo vaig estudiar aquesta llengua europea en primària i secundària puc permetre'm el luxe de llegir-la, a diferència de la majoria d'historiadors de les generacions actuals que sols estudien anglès:


Bé, sempre he estat escèptic sobre els paperets parroquials volanders amb pretensions historiogràfiques... La qüestió és que a Perpinyà, i sovint a tot arreu, les claus de volta ballen segons qui mana. L'heràldica ha marcat sempre, i primer que res, la propietat dels senyorets.

 

dilluns, 20 de novembre del 2023

El Puntal dels Llops: un llogaret ibèric

 

A la rodalia d'Olocau, sobre un tossal, trobem el llogaret ibèric del Puntal dels Llops. Té una trama urbana mínima, fortificada. En l'extrem superior, defensant la porta, hi havia una torre. En l'extrem inferior l'únic carrer desemboca en una placeta amb forma de mirador. Torre i mirador complien la funció d'albirar el camí ibèric que des d'Edeta (Llíria) discorria vers l'interior muntanyenc. Muntanyes endins, a les immediacions de Gàtova (no gaire lluny), hi ha el poblat ibèric del Torrelló, el qual compta també almenys amb una torre i s'ha de posar en relació amb una xarxa de petits nuclis ibèrics que controlaven el pas. 

 

 

A hores d'ara desconeixem quin nom rebia El Puntal dels Llops en època ibèrica. En canvi sí que coneixem perfectament el nom de les ciutats-estats que encunyaven moneda. Així, situem Edeta a Llíria i Arse a Morvedre, per exemple. No oblidem que l'emissió de moneda és un indicatiu de sobirania. Qui no té sobirania no pot encunyar moneda. Desconeixem en gran part l'articulació política dels ibers, però pel poc que sabem tenia algunes similituds amb les ciutats-estat de l'antiga Grècia. Només en moments de perill d'agressions internacionals aquests petits estats es col·ligaren en confederacions nascudes per causa de les necessitats de defensa militar. 

 


De tota manera, en llançar la nostra vista a les civilitzacions del passat, sempre tenim una visió esbiaixada, a través del prisma del nostre present rutilant, de manera que es crea una mena de bijuteria historiogràfica que poc té a veure amb el que fou i sol més aviat reflectir les nostres ideologies actuals. Recorde que fa uns anys es presentà un exposició sobre el món ibèric titulada "Els prínceps d'Occident". De sobte havien sortit uns prínceps, completament absents en la historiografia dels ibers fins aleshores. Potser en benefici d'un nom cridaner i aristocràtic s'estava realitzant una projecció ideològica monàrquica sobre una civilització antiga sobre la qual a penes coneixem els sistemes de govern. Es regien els ibers per monarquies o eren repúbliques oligàrquiques. O potser hi havia monarquies i repúbliques? Comptaven amb reunions assembleàries per a solucionar problemes del dia a dia ciutadà?... Tot són castells en l'aire. 

En tot cas, el més prioritari en la historiografia és resoldre la traducció de la llengua ibera. Cada vegada que hi pense em ve a la memòria Yuri Valentinovich Knórosov. Segur que en algun moment, algun lingüista de ben lluny tindrà la capacitat i la intel·ligència de traduir els textos ibèrics, igual com ara mateix es tradueix tan fàcilment l'escriptura maia.


Hem dit que el Puntal dels Llops té una trama urbana mínima: un sol carrer, amb cases a cada banda. És un esquema urbanístic senzill que es reproduirà també posteriorment: a l'època romana, en l'andalusina i també després de la conquesta. Posem per cas el llogaret medieval de Berfull (Ribera Alta), amb només un carrer entre dos portals. 


La placeta inferior, l'única del Puntal dels Llops, degué de facilitar l'establiment de les relacions socials del petit veïnat de forma més còmoda que al carreró empinat. A més, des d'ací s'albirava un ventall ampli de fites visuals que podien controlar, i no només parle del Golf de València: El poblat ibèric del Tos Pelat a Montcada de l'Horta, el Montgó, el Cap de Cullera, el Montdúver, el Benicadell i la Serra de Mariola, el Caroig, el Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serra d'Utiel i el poblat ibèric del Castellet de Bernabé... entre d'altres molts punts estratègics. 



Una visita al Puntal dels Llops no restaria completa sense apropar-se al museu de la Casa de la Senyoria d'Olocau, on hi ha una petita exposició sobre l'excavació arqueològica, amb documentació i peces trobades en l'interior de les cases del poblat.

 



dissabte, 18 de novembre del 2023

Publiquem "Les devocions populars en la taulelleria valenciana..."

 

 

Acaba d'eixir a la venda la Revista de Canals núm. 9 de l'Associació Cultural la Pebrella, publicació anual fundada per Francesc Tormo. Hi publiquem "Les devocions populars en la taulelleria valenciana..."



dimecres, 11 d’octubre del 2023

Disponible a text complet "De retaules perduts, documentació i algunes taules soltes (segles XV-XVI)

 

Ferrando Llanos. St. Pau. Museu de la Seu de València

 

Disponible en PDF, en Academia.edu, el meu treball d'investigació "De retaules perduts, documentació i algunes taules soltes (segles XV-XVI)".

I sí, passat el temps, pense que la taula de Sant Pau que conserva el Museu de la Seu de València, més les tres taules que dic en el treball que provenen del mateix retaule desballestat, són tot obres de Ferrando Llanos, el gran pintor manxec del Renaixement.

Respecte al retaule dels Principats, en el text encara es manté l'antiga atribució al Mestre d'Alzira (Gaspar Godos), però advertim que en altres publicacions posteriors l'hem atribuït de forma raonada al pintor Onofre Falcó. 

dimecres, 4 d’octubre del 2023

El plafó de Sant Jordi d'Alcoi de Francesc Dasí disponible en PDF

 

Francesc Dasí

 

Procedent del Mas de Barberà d'Ibi, el va adquirir el Museu del taulell d'Onda.

Plafó de Sant Jordi d'Alcoi

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011 

El plafó de la Mare de Déu de Gràcia de Biar (MARQ) de Francesc Dasí disponible en PDF

 

Francesc Dasí. MARQ

Mare de Déu de Gràcia de Biar

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

El plafó de Sant Jordi de Francesc Dasí disponible en PDF

 

Francesc Dasí


Plafó de Sant Jordi

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

El sòcol del miracle del penitent del Mestre de Noguera al convent d'Agres disponible en PDF

 

Mestre de Noguera. Fot. J. Mª Segura

Sòcol del miracle del penitent

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

El plafó de Sant Jordi de Valentí Gacés disponible en PDF

Valentí Garcés


 

 Plafó de Sant Jordi

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

El plafó de Sant Vicent Ferrer del Pintor de Sant Vicent (Museu d'Alcoi) disponible en PDF

 

Pintor de Sant Vicent, 1844


Plafó de Sant Vicent

Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

El plafó de Sant Gergori d'Hòstia de Joan Ortiz (Museu d'Alcoi) disponible en PDF

 

Joan Ortiz, 1857

 

Sant Gregori d'Hòstia

Fitxa de la Llum de les Imatges d'Alcoi 2011

diumenge, 1 d’octubre del 2023

"Els pintors dels segles XVIII i XIX" en la taulelleria valenciana a text complet

 

Dionís Vidal. Detall del paviment del Palau dels Borja a Gandia

Disponible en Academia.edu el text complet en PDF del capítol 7 "Els pintors dels segles XVIII i XIX" del llibre Taulelleria devocional d'Alcoi.

"Els plafons devocionals de Miquel Mollà i Manuel Garcés a Jesús Pobre" (La Marina Alta) disponible a text complet

 

Miquel Mollà. Mare de Déu del Roser. Jesús Pobre / Dénia

Ja podeu baixar-vos el PDF a text complet (Academia.edu) de l'article "Els plafons devocionals de Miquel Mollà i Manuel Garcés a Jesús Pobre".

 

"Dues estacions de viacrucis inèdites de Josep Sanchis i Cambra" a Rocafort ja disponible en PDF

 

Josep Sanchis. Rocafort

Disponible el PDF a text complet, en Academia.edu, de l'article "Dues estacions de viacrucis inèdites de Josep Sanchis i Cambra".

"Un retaule d'Abdó Castanyeda..." disponible a text complet

 

Abdó Castanyeda. St. Julià i Sta. Basilisa. Seu de Xàtiva

Ja estroba disponoble i a text complet (Academia.edu) el PDF de l'article "Un retaule d'Abdó Castanyeda a Xàtiva", publicat al Butlletí de l'Associació Catellonenca de Cultura.

"El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats" disponible a text complet

 

Onofre Falcó. Detall de l'àngel custodi

Ja es troba disponible a text complet en Academia.edu el PDF de l'article "El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats".

"La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises" a text complet

 

Josep Maria Verdejo. La Botigueta Nova. Bellreguard

Ja es troba disponible en Academia.edu el PDF del nostre article "La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises".

divendres, 22 de setembre del 2023

Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat de Sevilla


Sempre que he estat a Sevilla, era estiu. L'agost sevillà és calorós però sec, de manera que l'ombra pot fer-lo més suportable. Una setmana a Sevilla donaria per a molt, si no fos perquè turísticament només són operatius els matins a causa de la temperatura. En dinar, val més tornar a l'hotel o en el nostre cas a la residència universitària Hernando Colón. Allí la piscina ens reviu i ens permetrà sortir a sopar a poqueta nit. 
El primer dia tocava a primera hora visita exhaustiva al Museu de Belles Arts, instal·lat en l'antic convent mercedari. Després visita a l'Antiquarium davall "las Setas". I en acabar de dinar baixaven vers el Guadalquivir per la porta de la Casa de la Moneda i ens desviàrem una mica en direcció a les Drassanes, que actualment no es poden visitar perquè es troben en procés de restauració. Vora les Drassanes hi hagué una ermita dedicada a Sant Jordi sobre la qual es va construir al segle XVII l'Hospital de la Caritat de Sevilla. De fet, l'hospital ocupà una porció de les drassanes per concessió reial. 
 
St Jordi

Arribem al carrer de l'hospital, de façana blanca i ocre, amb la portalada de l'església esguitada pel blau dels taulells. Fa una calor sufocant (10-08-2023, 15:25 PM) i així i tot, enfront de l'entrada, hi ha un ancià en cadira de rodes a l'empar de l'ombra. L'home, petit i de cabells blancs, testimoniava que la institució funcionava encara amb plenitud, tal i com desitjava el fundador, Miguel Mañara.
 

La Caritat presideix la façana de l'església

Traspassem la botiga i els dos patis, amb plafons de taulelleria sevillana blavosa i bíblica. Per un angle accedim al temple. Ens donen la benvinguda dues pintures que sempre m'han fascinat: Finis gloriae mundi i In ictu oculi. Són obra de Juan Valdés Leal. Aquesta església també conté pintures de Murillo, però Mañara tingué la fina intel·ligència d'encomanar aquestes dues escenes escabroses a Valdés. Murillo era massa dolç per a interpretar el desig del mecenes en aquestes pintures meditatives sobre la mort.
 
 
 
Una fotografia d'aquestes obres apareixia en algun llibre llunyà de text, no recorde si de primària o de secundària, en el segon cas, potser en l'assignatura d'Humanitats. Les imatges, com en un déjà vu, van reaparèixer a la facultat en estudiar la pintura barroca. L'esquelet aixecava la mà una vegada més i amb els ossos dels dits ofegava la llum de l'espelma. Fineix la llum i s'escampa l'obscuritat. La vida se'n va i arriba la mort, vella i desdentada. 
La nau del temple és descaradament barroca, amb aquest horror doblement vacui, perquè a Andalusia l'art sacre no va patir cap destrucció durant la Guerra d'Espanya (1936-1939). Als peus del presbiteri una escaleta davalla a la tomba senzilla del fundador, amb una inscripció precedent que és la seua declaració perpètua d'intencions: Creo, amo, espero.
 

Després de visitar una exposició que hi ha sobre Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat eixim novament a la llum sevillana d'agost. Tenim la parada de l'autobús al costat de la Torre de l'Or i amb una botellleta d'aigua freda a la mà medite sobre la provisionalitat de la vida i el triomf definitiu de la mort. A la meua esquena els turistes davallen als vaixells per navegar una mica en aquest braç mort que ara és el Guadalquivir, en una riba que un dia va ser escenari del comiat de l'exili del rei Al-Mutamid, desterrat pels almoràvids:
 
El viento teje lorigas en las aguas... 
 

diumenge, 6 d’agost del 2023

El castell de Bairén

Als anys setanta i vuitanta del segle XX, poc abans d'arribar per carretera a Gandia des de València, s'apreciaven en la muntanya indicis de la muralla de la cel·lòquia i de les muralles que protegien l'albacar. Hi havia també, en el vessant, restes dels murs de moltes cases que indicarien que l'alcassaba protegia una població ja oblidada. Ara el monument es troba excavat en part i s'han consolidat molts metres de la muralla.


Alguns, potser molts, pensen que l'estiu no és la millor estació per a visitar fortaleses andalusines. Segurament, tenen raó, però als que hem nascut a l'Infern i ens trobem ja precuinats, no ens afecta tant. En tot cas, seria recomanable matinar i ascendir gaudint l'eixida del sol sobre la mar.

Per als no saforencs no és pas fàcil trobar el camí. L'autovia ha passat per damunt de camins i sendes antigues, de manera que cal zig-zaguejar sibil·linament fins arribar al peu del camí de Bairén. El tom-tom desconeix el terme "castell de Bairén" i serà el google maps qui ens traurà del laberint per arribar al punt d'aparcament de vehicles. 

La partida del terme (i el castell) també s'ha anomenat històricament "de Sant Joan", perquè al punt més alt de la fortalesa es va construir una ermita dedicada al sant.

L'itinerari que puja al castell de Bairén és còmode i està ben senyalitzat, amb panells d'informació històrica, botànica i de fauna. En arribar dalt, el més sorprenent és la porta d'època musulmana que hi ha situada entre dues torres circulars. En l'actualitat es troba tapiada i recuperar-la proporcionaria a l'edifici un interès arquitectònic que potser a hores d'ara encara no és revetla en aquest punt estratègic de l'edifici militar. No resten moltes portes islàmiques en els castells valencians... 


Mentre tant es recupera aquest accés principal, ara accedim a l'alcassaba per una porta lateral de servei que comunicava amb el poble de Bairén, vessant avall; un arc de mig punt en carreus de pedra, ja d'època cristiana. 

Des de la cel·lòquia s'albira la mar i els ullals. I vénen a la memòria els passatges del Llibre dels Fets de Jaume I en els quals s'esmenta el vell Castell de Bairén.