"Els pintors dels segles XVIII i XIX" en la taulelleria valenciana a text complet

 

Dionís Vidal. Detall del paviment del Palau dels Borja a Gandia

Disponible en Academia.edu el text complet en PDF del capítol 7 "Els pintors dels segles XVIII i XIX" del llibre Taulelleria devocional d'Alcoi.

"Els plafons devocionals de Miquel Mollà i Manuel Garcés a Jesús Pobre" (La Marina Alta) disponible a text complet

 

Miquel Mollà. Mare de Déu del Roser. Jesús Pobre / Dénia

Ja podeu baixar-vos el PDF a text complet (Academia.edu) de l'article "Els plafons devocionals de Miquel Mollà i Manuel Garcés a Jesús Pobre".

 

"Dues estacions de viacrucis inèdites de Josep Sanchis i Cambra" a Rocafort ja disponible en PDF

 

Josep Sanchis. Rocafort

Disponible el PDF a text complet, en Academia.edu, de l'article "Dues estacions de viacrucis inèdites de Josep Sanchis i Cambra".

"Un retaule d'Abdó Castanyeda a Xàtiva" disponible a text complet

 

Abdó Castanyeda. St. Julià i Sta. Basilisa. Seu de Xàtiva

Ja estroba disponoble i a text complet (Academia.edu) el PDF de l'article "Un retaule d'Abdó Castanyeda a Xàtiva", publicat al Butlletí de l'Associació Catellonenca de Cultura.

"El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats" disponible a text complet

 

Onofre Falcó. Detall de l'àngel custodi

Ja es troba disponible a text complet en Academia.edu el PDF de l'article "El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats".

"La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises" a text complet

 

Josep Maria Verdejo. La Botigueta Nova. Bellreguard

Ja es troba disponible en Academia.edu el PDF del nostre article "La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises".

Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat de Sevilla

Sempre que he estat a Sevilla, era estiu. L'agost sevillà és calorós però sec, de manera que l'ombra pot fer-lo més suportable. Una setmana a Sevilla donaria per a molt, si no fos perquè turísticament només són operatius els matins a causa de la temperatura. En dinar, val més tornar a l'hotel o en el nostre cas a la residència universitària Hernando Colón. Allí la piscina ens reviu i ens permetrà sortir a sopar a poqueta nit. 

El primer dia tocava a primera hora visita exhaustiva al Museu de Belles Arts, instal·lat en l'antic convent mercedari. Després visita a l'Antiquarium davall "las Setas". I en acabar de dinar baixaven vers el Guadalquivir per la porta de la Casa de la Moneda i ens desviàrem una mica en direcció a les Drassanes, que actualment no es poden visitar perquè es troben en procés de restauració. Vora les Drassanes hi hagué una ermita dedicada a Sant Jordi sobre la qual es va construir al segle XVII l'Hospital de la Caritat de Sevilla. De fet, l'hospital ocupà una porció de les drassanes per concessió reial. 

 

St Jordi

Arribem al carrer de l'hospital, de façana blanca i ocre, amb la portalada de l'església esguitada pel blau dels taulells. Fa una calor sufocant (10-08-2023, 15:25 PM) i així i tot, enfront de l'entrada, hi ha un ancià en cadira de rodes a l'empar de l'ombra. L'home, petit i de cabells blancs, testimoniava que la institució funcionava encara amb plenitud, tal i com desitjava el fundador, Miguel Mañara.

 

La Caritat presideix la façana de l'església

Traspassem la botiga i els dos patis, amb plafons de taulelleria sevillana blavosa i bíblica. Per un angle accedim al temple. Ens donen la benvinguda dues pintures que sempre m'han fascinat: Finis gloriae mundi i In ictu oculi. Són obra de Juan Valdés Leal. Aquesta església també conté pintures de Murillo, però Mañara tingué la fina intel·ligència d'encomanar aquestes dues escenes escabroses a Valdés. Murillo era massa dolç per a interpretar el desig del mecenes en aquestes pintures meditatives sobre la mort.

 

 

 

Una fotografia d'aquestes obres apareixia en algun llibre llunyà de text, no recorde si de primària o de secundària, en el segon cas, potser en l'assignatura d'Humanitats. Les imatges, com en un déjà vu, van reaparèixer a la facultat en estudiar la pintura barroca. L'esquelet aixecava la mà una vegada més i amb els ossos dels dits ofegava la llum de l'espelma. Fineix la llum i s'escampa l'obscuritat. La vida se'n va i arriba la mort, vella i desdentada. 

La nau del temple és descaradament barroca, amb aquest horror doblement vacui, perquè a Andalusia l'art sacre no va patir cap destrucció durant la Guerra d'Espanya (1936-1939). Als peus del presbiteri una escaleta davalla a la tomba senzilla del fundador, amb una inscripció precedent que és la seua declaració perpètua d'intencions: Creo, amo, espero.

 

Després de visitar una exposició que hi ha sobre Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat eixim novament a la llum sevillana d'agost. Tenim la parada de l'autobús al costat de la Torre de l'Or i amb una botellleta d'aigua freda a la mà medite sobre la provisionalitat de la vida i el triomf definitiu de la mort. A la meua esquena els turistes davallen als vaixells per navegar una mica en aquest braç mort que ara és el Guadalquivir, en una riba que un dia va ser escenari del comiat de l'exili del rei Al-Mutamid, desterrat pels almoràvids:

 

El viento teje lorigas en las aguas... 

 

El castell de Bairén

Als anys setanta i vuitanta del segle XX, poc abans d'arribar per carretera a Gandia des de València, s'apreciaven en la muntanya indicis de la muralla de la cel·lòquia i de les muralles que protegien l'albacar. Hi havia també, en el vessant, restes dels murs de moltes cases que indicarien que l'alcassaba protegia una població ja oblidada. Ara el monument es troba excavat en part i s'han consolidat molts metres de la muralla.

Alguns, potser molts, pensen que l'estiu no és la millor estació per a visitar fortaleses andalusines. Segurament, tenen raó, però als que hem nascut a l'Infern i ens trobem ja precuinats, no ens afecta tant. En tot cas, seria recomanable matinar i ascendir gaudint l'eixida del sol sobre la mar.

Per als no saforencs no és pas fàcil trobar el camí. L'autovia ha passat per damunt de camins i sendes antigues, de manera que cal zig-zaguejar sibil·linament fins arribar al peu del camí de Bairén. El tom-tom desconeix el terme "castell de Bairén" i serà el google maps qui ens traurà del laberint per arribar al punt d'aparcament de vehicles. 

La partida del terme (i el castell) també s'ha anomenat històricament "de Sant Joan", perquè al punt més alt de la fortalesa es va construir una ermita dedicada al sant.

L'itinerari que puja al castell de Bairén és còmode i està ben senyalitzat, amb panells d'informació històrica, botànica i de fauna. En arribar dalt, el més sorprenent és la porta d'època musulmana que hi ha situada entre dues torres circulars. En l'actualitat es troba tapiada i recuperar-la proporcionaria a l'edifici un interès arquitectònic que potser a hores d'ara encara no és revetla en aquest punt estratègic de l'edifici militar. No resten moltes portes islàmiques en els castells valencians... 

Mentre tant es recupera aquest accés principal, ara accedim a l'alcassaba per una porta lateral de servei que comunicava amb el poble de Bairén, vessant avall; un arc de mig punt en carreus de pedra, ja d'època cristiana. 

Des de la cel·lòquia s'albira la mar i els ullals. I vénen a la memòria els passatges del Llibre dels Fets de Jaume I en els quals s'esmenta el vell Castell de Bairén. 

Un plafó del Mestre de Santa Anna a Moixent

 

Moixent

Publiquem al llibre de festes de Moixent (agost 2023) l'article "El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent". 

A Torreblanca hi ha un de semblant, de la mateixa mà:

 

Torreblanca

 

Eixir, sí, en una altra novel·la

Fa unes setmanes m'he assabentat que eixia en una altra novel·la. No aquella primera de 2011 que em vaig assabentar per Paco Úbeda poc abans de publicar-se, sinó una altra de nova i d'un altre autor que es va publicar en 2017: False Friends, de Salvador Company.

El títol, malgrat l'anglicisme prescindible, m'agrada. M'agrada, perquè evoca algunes amistades interessades que s'aproparen a mi en un primer moment i que després han esdevingut enemics de poca traça, amants del vituperi i la calumnia. Aquests false friends sempre es trobem arrecerats en l'enveja. -Que roín és l'enveja, aqueixa malaltia congènita dels ignorants i males persones-.

L'esment literari que més m'ha reconfortat fou que Joan Pellicer i Bataller me citara en les seues Meravelles de Diània (Edicions del Bullent). És un llibre que, a banda de l'anècdota que referim, m'estime molt.

Els autors solen traure els amitgatxos en publicar algunes obres, en una mena de complicitat literària. Però jo no havia parlat mai amb aquests autors ni els coneixia de res.

El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats

 

Acabem de publicar "El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats" al llibre d'actes de les XIV Jornades d'Art i Història.

L'home cavalca amb l'egua vers el Paradís

 

Interpretació del poema que conté un vas ibèric de Llíria tirant mà de l'euskera:

L'enteixinat del palau de Cerdà

 

El darrer dijous sant vaig visitar el palau de Cerdà. El vaig visitar als anys 80 del segle passat, quan el casalot encara era habitat. Aleshores vaig fer una sèrie de diapositives que hauria de localitzar al meu arxiu fotogràfic analògic, i potser escanejar-les. El cas és que recordava algunes estances de l'edifici, amb el pati. I l'accés a l'església des de l'interior, de manera que els senyors de Cerdà accedien a sentir missa en l'església immediata sense haver d'eixir al carrer.

Però no recordava que hi hagués un enteixinat. No sé si aleshores es trobaria amagat per un cel-ras. El cas és que el palau senyorial té en la planta baixa dues ales que comuniquen amb el pati i que estan cobertes per un bon enteixinat de fusta. Caldria datar-lo potser d'entre segles (XV-XVI). 

L'enteixinat es troba en l'actualitat molt brut, com obscurit per sutja i oli llinós molt envellit. Hom diria que l'edifici en algun moment de la seua història podria haver patit un incendi. Tanta brutícia no deixa apreciar si es tracta d'un enteixinat decorat (escuts, elements vegetals i geomètrics, etc.), cosa que augmentaria considerablement l'interès artístic del monument.

El cavall ibèric de la Font de la Figuera

 

El cap de cavall de la Font de la Figuera

Els termes municipals de Moixent i la Font de la Figuera compten amb un ric patrimoni arqueològic d'època ibèrica. Aquesta riquesa arqueològica antiga s'incrementaria considerablement si s'hi realitzaren campanyes arqueològiques anuals.

El Museu Arqueològic de Madrid exposa un cap de cavall que pertany a l'estatuària funerària. Aquest fragment escultòric fou trobat a la Font. Malgrat que es tracta tan sols del fragment d'una escultura més gran, tot indicaria que prové d'un dels monuments funeraris que integraven els cementeris que s'escampaven al llarg del camí ibèric que travessava la vall del Canyoles, com també és el cas de la necròpoli del Corral de Saus, la qual es troba vora les ruïnes d'una població ibèrica assentada a la falda de la muntanya, tot just davall de les ruïnes medievals del castell de Caramoixent (tot molt prop de la Venta de la Bassa i l'autovia).

La capella de Santa Tecla la Vella a la Seu de Tarragona

 

Durant el mes de març, excepcionalment, s'ha pogut accedir a la capella de Santa Tecla la Vella, un monument que dissortadament havia estat tancat tants i tants anys. I com que en plenes falles tornava a recórrer durant tres dies aquesta ciutat històrica on vaig treballar a principis de segle, vaig aprofitar per visitar-la. 

Sepulcre renaixentista de Joan Soldevila

La historiografia dubta sobre els orígens de l'edifici i s'ha arribat a pensar que es tractava d'una resta de la desapareguda catedral romànica de Tarragona. El cert i segur és que es tracta d'una construcció tardo romànica del segle XIII que des de l'Edat Mitja ha tingut una funció eminentment funerària. Conté diversos vasos i sepulcres, entre els quals destaca en un mur el de Joan Soldevila, d'estil renaixentista. De fet, la porta de la capella s'obre a un antic fossar annex al tester del gran temple. 

Per tal de poder obrir la petita capella al públic, s'ha buidat de moltes coses que s'havien acumulat al llarg dels anys com si es tractés d'un magatzem. Ara, ens trobem davant d'un conjunt de peces escultòriques molt interessants, amb algunes creus de terme i moltes làpides funeràries amb inscripcions in situ. 

 

La vàlua de Santa Tecla la Vella mereixeria que el petit edifici entrés a formar part del circuit de visita de la catedral de Tarragona, per tal de poder admirar els tresors que conté. 

 

La màquina d'escriure del castell de Bétera

 

El palau-castell de Bétera s'assenta al cim d'un tossalet al bell centre del nucli antic de la població. L'indret ja tenia ocupació humana durant l'Edat del bronze i en les excavacions arqueològiques de l'interior ha aparegut un llenç de muralla ibèrica, el qual veureu durant la visita. La primera fase del castell és d'època musulmana i al segle XIV el van reedificar els cristians. 

L'edifici que avui podem admirar és producte d'una reforma poc escrupolosa que es va dur a terme als anys vuitanta per tal d'adaptar-lo a la funció de Casa de la vila, biblioteca i diversos usos municipals. L'acció va violentar diverses estructures tectòniques, algunes de les quals s'enderrocaren i fins i tot arribà a instal·lar-se paviment radiant. Ja al segle XXI s'està procedint, en la mida del possible, a recuperar l'aspecte original. 

 En l'interior, paradoxalment, l'element arquitectònic que més crida l'atenció no prové de l'edifici, sinó que s'instal·là per a donar-li caràcter edilici en la intervenció que hem esmentat adés. Es tracta d'una escala de pedra amb barana, de tradició gòtica, però amb la part inferior en estil tardorenaixentista que ja participa del protobarroc. És una peça que dignifica l'interior del palau i que segons alguns prové d'una alqueria del terme. 

Potser que la part més intacta de la fortalesa siga el conjunt de les torres accessibles des de les terrasses. A més, des d'allí, gaudim d'una bona vista i fins i tot, encara, es pot albirar la Torre Bofilla entre els edificis nous que comencen a obstaculitzar la visió dels guaites. 

 

En una de les sales superiors, oblidada, he vist una vella màquina d'escriure, darrer residu material de la funció administrativa que tingué el castell. L'aparell ha estat maltractat com un objecte inútil deixat a mans dels infants. Ha perdut la tapa, com si hagués perdut el barret. És una vella coneguda, una Hispano Olivetti LINEA 98, model que en temps antics vaig tindre el gust de teclejar. 

Aquesta Olivetti bé mereixeria ser restaurada i tindre un lloc preferent en un edifici que al llarg dels segles tantes coses ha viscut i encara ens pot contar.

Tesi doctoral sobre el pintor Josep Ribera

 

Sagrada Família amb Sta. Anna i Sta. Caterina d'Alexandria

La historiadora de l'Art novaiorquesa Deborah Feller acaba de llegir a Estats Units de Nord Amèrica la seua tesi doctoral sobre els dibuixos del pintor Josep Ribera, màxim exponent de la pintura barroca napolitana: Traces of Trauma in the Drawings of Jusepe de Ribera, draws of knowledge from the fields or art History.

Enhorabona a la nova doctora en Història de l'Art! 

 

 

La Venus de l'horta

 

Un dels plaers de no tindre treball (a banda de no haver de suportar arribistes poc conreats) és poder caminar algun que altre dia per l'horta. 

L'horta, en ocasions, ens obsequia troballes arqueològiques inesperades, com aquesta Venus que reuneix tots els cànons de l'escultura clàssica prêt-à-porter: decapitada i sense braços. -I sense policromia; tot s'ha de dir-. Amb permís de Pausànies, diríem que el modelatge mestrívol de Praxíteles ha perviscut durant segles i guerres, ha sobreviscut al grec antic, al llatí i al dàlmata, llengües totes mortes. 

I en aquest hortus clàssic de ruïna arqueològica postindustrial, que amb gust lloaria Virgili, l'estàtua mutilada (possiblement provinent de l'escena d'algun timpà de tenda perduda), encara els solcs escortada per una filera de garrafes de sulfatar. Com una Victòria de Samotràcia agro-pop presideix el bancal.

És possible la paella valenciana clàssica sense garrofó? És clar que no. A l'horta tothom declama que és un ingredient sine qua non.

Les ruïnes de Vallsanta, un monestir del Cister gairebé desconegut

 

Fora de la Santíssima Trinitat dels monestirs del Cister català (Poblet, Santes Creus i Vallbona) hi hagué altres monestirs que gairebé són desconeguts i es troben desconnectats dels circuïts turístics de masses. És el cas de les ruïnes del monestir femení de Vallsanta a la comarca de l'Urgell. Si aneu a visitar el monestir de Vallbona de les Monges paga la pena endinsar-se una mica més i visitar aquestes ruïnes. Es troben vora la carretera, a meitat de camí entre Ciutadilla i Guimerà. Després de visitar Vallsanta convé acostar-se al museu proper de Guimerà, on trobareu diverses peces arquitectòniques i artístiques que provenen de les excavacions realitzades en el monument medieval. 

Aquest monestir de monges blanques situat a la Vall del Corb es fundà a meitat del segle XIII i s'abandonà pràcticament a darreries del segle XVI, a conseqüència de les disposicions restrictives de la llibertat de les religioses femenines que decratà el Concili de Trent. Parlant clar, només quedaren tres monges perquè moltes dones de la noblesa i la burgesia no estaven dispostes a romandre tota la vida tancades amb pany i clau.  

 

 

 

Resta en peu part del temple del segle XIV, amb l'absis, algunes capelles i heràldica de l'època. Junt a l'església monacal les excavacions arqueològiques de 1986 van traure a la llum part dels edificis que conformaven el cenobi. No acabem d'identificar el claustre malgrat que el rei Jaume I deixà uns diners per a la seua construcció. És possible que es trobe en la zona pendent d'excavar. El bo d'aquest jaciment medieval és que en abandonar-se al segle XVI deixà de construir-se res al damunt. Ens trobem doncs, davant d'un monestir del Cister femení amb la distribució primigènia dels segles XIV-XV-XVI; açò és, quan les religioses no vivien en comunitat, sinó que cadascuna tenia la seua caseta particular, sovint amb una o dues criades. Per tant, podem identificar algunes d'aquestes casetes que habitaven les monges, cosa que en altres monestir de monges del Cister que han perdurat és impossible fer-se una idea tan exacta com ací. 

Al paratge natural de Vallsanta, en el qual les ruïnes són un element més del paisatge, cal afegir la població veïna de Ciutadilla, la qual compta amb un magnífic palau-castell del segle XVI, d'arquitectura gòtica i elements renaixentistes, que també cal visitar.

L'art de fotografiar art

 

Nicolau Falcó. Museu de Belles Arts de València

Determinar si la llum és l'òptima, escollir la càmera segons quina mena de sensor i format, triar un objectiu entre els moderns de definició clínica o potser un vidre antic amb personalitat pròpia...

Llum, la llum dels humans, l'electrònica, el vidre transparent i la calma estàtica i secular de l'obra fotografiada... Si tot conflueix en un cúmul d'opcions encertades, l'obra d'art resta reflectida, humilment duplicada, com una imatge que es multiplica davant un futur sempre incert. El miracle de la capsa òptica, llançat inesperadament vers el segle XXI.

Balles, mascareta?

 

Publique un relat breu al blog Art de fons de l'artista Miquel Mollà, titulat Balles, mascareta?