 |
| St. Onofre que hi havia al carrer del St. Crist núm. 16 de l'Alcúdia de Crespins |
En els primers mesos de l’any 1990 vaig
recórrer els carrers de l’Alcúdia per tal de fotografiar els plafons ceràmics
devocionals que hi havia. El motiu era disposar d’il·lustracions per a un
article sobre el tema que enllestia el meu germà Joan Antoni i que va publicar
mesos més tard, en el llibre de festes d’aquell estiu.
Entre els plafons de l’Alcúdia destacaven
dos del segle XIX que encara es conserven in
situ: un Santíssim Crist del carrer de l’Església núm. 7 (obra del pintor
Joan Ortiz) i un Sant Rafael al carrer de la seua advocació. Sobre aquestes
dues obres venerables per l’antiguitat ens hem ocupat recentment als llibres de
festes de 2009 i 2010.
El tercer plafó vuitcentista que aleshores
hi havia al carrer del Sant Crist número 16 era un Sant Onofre anacoreta,
actualment desaparegut de la via pública. Es tractava d’una obra de 4 x 3
taulells, dels quals aleshores faltaven el 3, 10 i 12,
Encara no s’ha identificat amb certesa el
nom del pintor, el qual treballava durant la segona meitat del segle XIX en
l’àmbit laboral de les factories ceràmiques de Manises. La seua producció és un
reflex de la decadència artística de la pintura ceràmica valenciana a les
acaballes del segle XIX, tot i excloent, això sí, l’excepcional producció dels
pintors Francesc Dasí (1833-1892) i Rafael Monleón (1843-1900).
En 2008 li vam atribuir a l’artista algunes
obres que estan datades i permeten situar-lo en una cronologia contrastada. Per
exemple, 1865 Sant Tomàs de Manises, 1882 làpida funerària del Museu de
ceràmica de Manises, 1883 rellotge del campanar de Xirivella, 1885 Sant Miquel
de Xelva, 1887 Sagrada Família de Castellfort o 1892 Sant Bernat d’Alzira. Per
les característiques del Sant Onofre de l’Alcúdia podríem perfectament situar
la seua creació durant els anys 80 del segle XIX. Coneixem un Sant Onofre del
mateix pintor en col·lecció particular. És una obra molt similar i només varia
una mica la composició, ja que situa el sant dret en compte d’agenollat.
L’escenografia és comuna a la dels sants retirats al desert. Al jardí del
Palasiet de Xàtiva hi ha una placa dedicada a San Antoni Abat en la qual
trobareu el mateix crani que simbolitza la transitorietat de la vida.
Les característiques de les obres
esmentades son les seguents:
Quasi tots els plafons tenen el mateix
tipus de llistells que imiten marcs de fusta i inscripció inferior amb el nom
del titular. S’hi combina cert regust pictoricista amb un dibuix i perfilat
excessivament marcat en algunes parts. Fa servir sovint el color rosa, color
que aleshores representava una novetat. En els tèxtils, sobre tot, dibuixa i
dona color al mateix temps a base de pinzellades llargues molt visibles de
diferents tonalitats. Quan recrea paisatges li agrada pintar joncs i arbres
frondosos, les copes dels quals estan fetes amb colps de pinzell. Les anatomies
solen ser bastant tosques, amb cossos de vegades massa llengueruts, colls
curts, esquenes amples i extremitats un tant fràgils. Però, el tret pel qual és
més fàcil reconèixer la mà del pintor és la manera que té de compondre els
rostres dels personatges. Pinta unes faccions exageradament esquemàtiques. Am
una línia negra resol les celles, les parpelles i els llavis. Els ulls són
grans punts negres. El nas de forma rectangular no està pintat sinó aconseguit
en obscurir la carn del voltant, igual que els pòmuls estan accentuats amb ombres
triangulars. En realitat, pinta sempre la mateixa figura amb diferents
vestidures i escenaris.
En la rodalia de l’Alcúdia podem veure
altres obres devocionals d’aquest pintor de nom desconegut. En el mur exterior
de l’església de Canals, vora la porta lateral meridional, hi ha un Sant Josep
(4 x 3). És una advocació que l’artista realitzaria en diverses ocasions com el
plafó esmentat de Castellfort de 1887 (4 x 3), el del Molí del Romà d’Alcoi (3
x 3) o el de Marxalenes a València (4 x 3), possiblement la peça més reeixida
en aquest tema. A Quatretonda hi ha una Puríssima (4 x 3) amb el rostre picat i
en la façana principal del palau de Llutxent un Sant Joaquim (4 x 3).
Sant Onofre és el patró de l’Alcúdia de
Crespins i de Quart de Poblet. A l’Edat Mitja hi havia una ermita dedicada al
sant a Xàtiva, sobre la qual es va construir a finals del segle XVI el convent
de Sant Onofre el Vell, de franciscans alcantarins.
De tots el artistes ceràmics valencians que
han pintat sant Onofre, potser ningú millor que Joan Bru, el qual va treballar
a finals del segle XVIII i principis del segle XIX en les Reials Fàbriques de
taulells de València, propietat de la família xativina Disdier. En l’interior
d’una casa de Quart de Poblet es conserva un plafó magnífic que abans es
trobava en l’exterior, al carrer del sant. Bru té un altre que pertanyia al
gremi dels espardenyers de València i es pot admirar al carrer de Salvador
Giner d’aquella ciutat. Les dues obres estan signades pel pintor: Bru f[eci]t.
BIBLIOGRAFIA
Cebrián i Molina, Joan Antoni: “La
imatge de la Fe: els retaules de taulellets a l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 1990,
pàg. 49-54.
Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: “El
plafó de Sant Rafael de l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 2009, pàg. 96-98.
Cebrián i Molina, Josep Lluís: “Dos
plafons del pintor ceràmic Joan Ortiz a l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins festes majors 2010,
pàg. 73-74.
Cebrián i Molina, Josep Lluís: Els santets de Canals. Capelletes i plafons
ceràmics de devoció popular. Canals, Ajuntament, 2000, pàg. 171.
Navarro i
Buenaventura, Beatriu: “Pintura ceràmica del segle XIX a Alfara”. Alfara del Patriarca festes patronals 2008,
pàg. 24-26.
Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: Pintura ceràmica a Xàtiva. Plafons
devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX.
Xàtiva, Ajuntament, 2009, pàg. 83-87 i 179-184.
Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu; Segura i Martí, Josep Maria: “La pintura
ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre núm. 64. Hivern 2014. Alacant,
Institut alacantí de cultura Juan Gil-Albert, pàg. 230 i 232.
