|
Una poma cada dia, la millor medecina |
El cap de setmana passat (23 i 24 de novembre) el Racó celebrava la festa anual de la poma. Cada any es fa en una població de la comarca i enguany li tocava a la capital. La festa comportava que tots els monuments d'Ademús estarien oberts i era una bona ocasió per a visitar la localitat.
L'oficina d'atenció als visitants està situada prop de la carretera, en un vell molí hidràulic a la vora del barranc. El paratge, acompanyat d'una font i un llavador, amb les fulles dels plàtans caigudes a terra, convertia el petit edifici en un dels més bells "tourist info" valencians.
La protagonista de la festa, capaç de mobilitzar tot el poble, és la poma. El Racó té la seua poma pròpia, una varietat anomenada esperiega, d'etimologia difusa, potser provinent d'Hespèrides. I no seria d'estranyar aquest origen literari perquè el jardí del paradís no degué parar molt lluny. El teòleg Vicente Marés situà el paradís terrenal (després de complicats càlculs) a la vila de Xelva en la seu obra "La Fènix Troiana", publicada en 1681.
Le pomes esperiegues tenen un tacte untós, no són especialment boniques ni tenen un sabor fort. Però compactes com són, proporcionen un conjunt de percepcions sensorials llunyanes que la fan abellidora i mengívola. És com si fos l'àvia de la poma industrial a què estem acostumats.
L'església parroquial de Sant Pere i sant Pau d'Ademús atresora una taula dedicada a la Mare de Déu de la Llet, obra del pintor Bertomeu Baró. Només per visitar-la en una capella lateral paga la pena viatjar fins al Racó, una de les comarques valencianes perifèriques més oblidades del país. El racó és una illa valenciana situada entre Castella-la Manxa i Aragó, comunitats autònomes que cal travessar per tal d'arribar-hi. I té un patrimoni artístic ric i valuós que la Generalitat hauria d'ajudar a recuperar per tal de fer la comarca més atractiva si cap.
L'edifici més conegut potser és l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta, antigament als afores de la vila i ara pràcticament inclosa en l'àmbit urbà, vora la carretera. La primera imatge que vaig conèixer d'aquest edifici fou una fotografia antiga, en blanc i negre. Era una visió gairebé idílica, de monument antic i formidable, que la urbanització posterior va llançar a perdre. Les construccions posteriors construïdes excesivament prop, alguna d'elles vergonyosament de l'administració pública, i la replaça de portland van tirar per terra la imatge prèvia que tenia quan vaig visitar Ademús per primera vegada, ja farà uns trenta anys. I tan mateix, l'ermita continua sent un edifici arcaïc i magnífic, amb els pilars que sostenen les arcades i el sostram de fusta. La restauració que mereix el monument de segur oferirà més pintures murals que les que ara mostra i compta amb dues capelles de voltes gòtiques d'algeps, ja tardanes, una a cada costat de la testera.
|
Magdalena |
|
Octubre mort, pomes a l'hort |
Després de dinar, el bon oratge ens va permetre apropar-nos a la vila de Castielfabib, amb una església fortificada increïble que també demana a crists una intervenció restauradora. Al presbiteri vaig veure les restes d'una pintura al fresc possiblement dedicada a Sant Miquel, on encara es pot veure Lucifer i els condemnats de l'Infern (segle XVII).
|
Perquè el dimoni la poma va ponderar, Eva se la va menjar |
|
Poma esperiega o "poma gelada" |