Dimecres 4 de març de 2020 a les 8 de la vesprada, a la Biblioteca Municipal de Dénia, es presentarà el número 40 de la revista Aguaits, publicació de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta.
dimecres, 19 de febrer del 2020
dimecres, 12 de febrer del 2020
Publiquem: "La memòria ceràmica més enllà de la mort..."
 |
| Miquel Mollà. Agullent |
Al recent número 28 de la revista Recerques del Museu d'Alcoi publiquem el treball d'investigació: "La memòria ceràmica més enllà de la mort, plafons de taulells i plaques funeràries dels segles XVIII i XIX".
Estudiem un conjunt de plaques i làpides funeràries de
taulells elaborades a les fàbriques valencianes durant els segles XVIII i
XIX. Es localitzen als cementeris i esglésies de diverses
poblacions o es conserven en museus. Alguns dels artistes més destacats
del moment (Joan Bru, Josep Sanchis, Joan Ortiz, Miquel Mollà o Francesc Dasí) pintaren composicions funeràries excel·lents que encara es conserven.
Podeu llegir-lo i baixar-vos-el en PDF a Raco.cat. Punxeu ací.
 |
| Dénia |
dilluns, 10 de febrer del 2020
Presentació del número 28 de la revista RECERQUES
El proper dijous dia 13 de febrer de 2020 es presentarà el número 28 de la revista Recerques del Museu d'Alcoi. L'acte tindrà lloc a les 19:30 al Centre Cultural.
dissabte, 4 de gener del 2020
La mola del Mestre de Perea
 | |
| La "Mare de Déu de l'Almoina" abans de la restauració |
Es tractava d'una obra d'autoria valenciana, però molt repintada. La restauració ha tret a la llum els trets originals de la pintura, la qual ha resultat una obra inequívoca de l'anomenat Mestre de Perea. A més, la inscripció dels peus que semblava medieval era un repint molt tardà que ocultava una mola als peus de la Mare de Déu, amb la qual cosa representaria la patrona del Gremi dels Moliners de València.
 |
| Mestre de Perea: Mare de Déu de la Llet del Gremi dels Moliners |
En realitat, l'advocació que hi trobem és la Mare de Déu de la Llet. I precisament el museu també exposa, no gaire lluny, una taula del pintor dedicada a aquesta devoció.
 | |
| Mestre de Perea: Mare de Déu de la Llet |
El xiquet dels moliners porta al coll un amulet de corall vermell idèntic al del retaule de l'ermita de Santa Anna de X, pintat pel mateix mestre. Les mares de l'Edat Mitjana col·locaven aquest amulet a les criatures per tal de protegir-les del mal d'ull (Pintura sobre taula a X., segles XIV-XVI. Fitxa 10, pàg. 106).
diumenge, 1 de desembre del 2019
Ademús, pomes i patrimoni
 |
| Una poma cada dia, la millor medecina |
El cap de setmana passat (23 i 24 de novembre) el Racó celebrava la festa anual de la poma. Cada any es fa en una població de la comarca i enguany li tocava a la capital. La festa comportava que tots els monuments d'Ademús estarien oberts i era una bona ocasió per a visitar la localitat.
L'oficina d'atenció als visitants està situada prop de la carretera, en un vell molí hidràulic a la vora del barranc. El paratge, acompanyat d'una font i un llavador, amb les fulles dels plàtans caigudes a terra, convertia el petit edifici en un dels més bells "tourist info" valencians.
La protagonista de la festa, capaç de mobilitzar tot el poble, és la poma. El Racó té la seua poma pròpia, una varietat anomenada esperiega, d'etimologia difusa, potser provinent d'Hespèrides. I no seria d'estranyar aquest origen literari perquè el jardí del paradís no degué parar molt lluny. El teòleg Vicente Marés situà el paradís terrenal (després de complicats càlculs) a la vila de Xelva en la seu obra "La Fènix Troiana", publicada en 1681.
Le pomes esperiegues tenen un tacte untós, no són especialment boniques ni tenen un sabor fort. Però compactes com són, proporcionen un conjunt de percepcions sensorials llunyanes que la fan abellidora i mengívola. És com si fos l'àvia de la poma industrial a què estem acostumats.
L'església parroquial de Sant Pere i sant Pau d'Ademús atresora una taula dedicada a la Mare de Déu de la Llet, obra del pintor Bertomeu Baró. Només per visitar-la en una capella lateral paga la pena viatjar fins al Racó, una de les comarques valencianes perifèriques més oblidades del país. El racó és una illa valenciana situada entre Castella-la Manxa i Aragó, comunitats autònomes que cal travessar per tal d'arribar-hi. I té un patrimoni artístic ric i valuós que la Generalitat hauria d'ajudar a recuperar per tal de fer la comarca més atractiva si cap.
L'edifici més conegut potser és l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta, antigament als afores de la vila i ara pràcticament inclosa en l'àmbit urbà, vora la carretera. La primera imatge que vaig conèixer d'aquest edifici fou una fotografia antiga, en blanc i negre. Era una visió gairebé idílica, de monument antic i formidable, que la urbanització posterior va llançar a perdre. Les construccions posteriors construïdes excesivament prop, alguna d'elles vergonyosament de l'administració pública, i la replaça de portland van tirar per terra la imatge prèvia que tenia quan vaig visitar Ademús per primera vegada, ja farà uns trenta anys. I tan mateix, l'ermita continua sent un edifici arcaïc i magnífic, amb els pilars que sostenen les arcades i el sostram de fusta. La restauració que mereix el monument de segur oferirà més pintures murals que les que ara mostra i compta amb dues capelles de voltes gòtiques d'algeps, ja tardanes, una a cada costat de la testera.
 |
| Magdalena |
 |
| Octubre mort, pomes a l'hort |
Després de dinar, el bon oratge ens va permetre apropar-nos a la vila de Castielfabib, amb una església fortificada increïble que també demana a crists una intervenció restauradora. Al presbiteri vaig veure les restes d'una pintura al fresc possiblement dedicada a Sant Miquel, on encara es pot veure Lucifer i els condemnats de l'Infern (segle XVII).
 |
| Perquè el dimoni la poma va ponderar, Eva se la va menjar |
 |
| Poma esperiega o "poma gelada" |
dilluns, 30 de setembre del 2019
Dolor i glòria de la Torre de Paterna
Paterna celebrava el passat divendres el Dia Mundial del Turisme amb una jornada de portes obertes de la torre. Obriren de 12 del migdia a 12 de la nit i se'ns presentà així una oportunitat excel·lent per a conèixer l'interior del monument. A poqueta nit, més que turistes, visitava la torre gent del poble, dels pobles limítrofs i la ciutat de València. Fins i tot uns xiquets s'havien desplaçat amb bicicletes, vehicles que va acollir amablement al peu el venerable edifici.
Des de la terrassa, enlairada a vora 20 metres d'alçada, s'albira l'altra riba del riu Túria: Quart de Poblet, Manises, Xirivella... però tot és una riuada d'edificis en l'actualitat. En època islàmica el riu era navegable des de la mar fins a Paterna, on les barques carregaven manufactures.
La torre de Paterna es va restaurar al final del franquisme i després de tants anys sembla que es vol intervindre novament. El cas és que molt sovint, a cada restauració, els edificis antics van perdent tota l'essència. De tos els edificis fortificats que he visitat en els darrers anys, la millor restauració que he constatat és la del Castellet de Perpinyà (Catalunya Nord). Tant l'exterior, com expressament l'interior.
Però la torre de Paterna no està sola. Corona el conjunt de coves, conservades i habitades, i no podem destriar un edifici dels altres. Tot conforma un entramat arquitectònic i paisatgístic únic i valuós.
El director de cinema manxec Pedro Almodóvar trià aquest indret com a escenari en la seua darrera pel·lícula Dolor y gloria. En el film, el xiquet protagonista fuig de sa mare perquè no vol ser capellà i puja l'escala de la torre amb la barana de ferro, elements que podrien desaparèixer en la nova intervenció arquitectònica.
dijous, 26 de setembre del 2019
Esquelets, cranis i rellotges
S'acosta l'1 de novembre, data que recorda els difunts i ens porta anualment a primer terme el caràcter efímer de la vida. La mort s'ha representat en l'Art de moltes maneres, però la més directa i efectiva ha estat sempre l'esquelet: el que queda de l'ésser humà després de la mort i la putrefacció. Al post anterior parlàvem de l'antiga Seu de Cavalhon, on hi trobem dues obres relacionades.
Només entrar, a mà dreta, adossat de forma magnífica a un pilar, entre dues capelles, trobem el cenotafi del bisbe Jean-Baptiste de Sade. Fou esculpit en marbre blanc per Jean-Ange Maucourd de Oppède en 1710. L'obra, d'estil barroc i gran qualitat, atrau la mirada en travessar la porta principal del temple.
En el capitell que corona una altra pilastra, vora el presbiteri, hi ha un relleu policrom que representa la visió de la vall dels ossos secs. El profeta Ezequiel s'adreçà a les despulles abandonades en aquella plana i els digué: OSSA ARIDA AVDITE VERBUM DEI -llegim al retolet-. Ossos secs, escolteu la paraula de Déu. Això vos anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, vos en faré eixir i vos faré tornar a la terra d'Israel (Ez 37:4).
El rellotge, màquina d'invenció humana que intenta mesurar el temps, també és present en la simbologia de la mort. És el missatge de molts rellotges solars. Al tester de la Seu de Cavalhon trobem el déu Cronos barbut i desmelenat que sosté el rellotge solar i ens diu: ORA NE TE FALLAT HORA (resa que no et falte l'hora). Amb l'avanç de la tecnologia arribaran els rellotges mecànics per a indicar l'hora darrera, com veiem en una vanitas pintada per Antonio de Pereda exposada al Museu de Saragossa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)