L'autobús que ens conduirà a fer la visita de la motilla surt puntual de Daimiel. El trajecte són 15 minuts que se m'han fet llarguíssims perquè el vehicle és d'ús escolar i la separació entre seients és massa reduïda per a la meua alçada. A més, he encabit entre els peus, com he pogut, una bossa fotogràfica dels anys noranta, nova de trinca, que vaig aconseguir a wallapop perquè contenia un parell d'objectius de format complet que m'interessaven i de regal incloïa una càmera analògica rèflex professional que ni en somnis m'hagués plantejat quan era estudiant i fotografiava amb rodets de pel·lícula.
Per la zona posterior de l'autobús algú està parlant en català.
La Motilla de l'Azuer és un monument molt fotogràfic: les textures de la pedra, el contrast del sol i les ombres, la vegetació baixa que l'assetja, el camp manxec en primavera... Només cal veure i admirar les fotografies del web oficial de la Motilla de l'Azuer per a previndre que la visita serà una ocasió fotogràfica única.
Fa anys que no faig turisme amb una càmera rèflex, perquè les càmeres sense espill i les compactes de gamma alta fan la feina amb menys volum i pes. Però en aquesta ocasió les característiques del monument demanaven un tipus d'objectiu que només tinc en rèflex, per tal de no duplicar material.
En arribar i estirar les cames ens hem reunit al centre d'interpretació i la guia ens ha conduït a fer una volta completa per l'exterior de l'edifici. Durant tota la visita les explicacions han estat molt documentades i molt assenyades, de manera que ens hem pogut fer una idea de com era la motilla i quina funció tenia en l'Edat del Bronze.
Som unes trenta persones per torn de visita, que vindran a ser les que caben al microbús. La majoria han començat a fer fotografies amb els telèfons mòbils. Els fotògrafs de càmera, durant el turisteig, ens la mirem els uns als altres. Quina marca, quin model... Pense que és inevitable. Veig una nikon, tres canons i quina alegria, una Pentax k1. I, a més, qui la porta és qui sentia parlar en català a l'autobús. Jo també porte una Pentax, però és aps-c.
Hem travessat un passadís laberíntic fins arribar al peu de la torre central. Tota aquesta xarxa d'estances, destinades en part a conservar les collites, estaven cobertes per sostres de fusta i vegetació que evidentment han desaparegut totalment. Pugem a la terrassa de la torre, des d'on s'albira la rodalia. La motilla és un veritable fortí prehistòric. S'han de considerar com els primers castells al pla de la península ibèrica. Extramurs, hi havia cabanes la població de les quals en moments de perill podia refugiar-se a la motilla i resistir un setge, amb provisions i aigua del pou.
Des del cim de la torre no veig el riu Azuer, no veig l'aigua. La vegetació indica un curs d'aigua proper però sembla que es tracta més aviat d'un rierol... un rierol que desemboca a la llacuna de les Tablas de Daimiel. A las Tablas desemboca també el riu Xigüela, del qual és afluent el riu Záncara. M'ha vingut a la ment que fa mig segle jo em trobava no gaire lluny de la Motilla de l'Azuer. Aigües avall i aigües amunt, Xigüella amunt, Záncara amunt, al pont de Sant Miquel, vora l'ermita on es ret culte a la Virgen del Buen Parto. Fa cinquanta anys sobre el pont de pedra de Sant Miquel al riu Záncara, on els pastors pagaven pontatge a l'Edat Mitja per travessar els ramats d'una riba a l'altra. San Miguel, gran batallador, saca las almas... De dalt del pont estant mon tío Antonio va assenyalar que hi havia carrancs a la vora del riu, vora el darrer ull de pont. I en veure el meu interès infantil me va dir:
- Vente, hermoso, vente; vamos a pescar cangrejos.
Sabates fora, calcetins fora, camals arromangats i peus en l'aigua mon tío tenia l'habilitat d'esquivar les pinces dels crancs i prendre'ls per sorpresa per acabar depositant-los en una llauna gran que havien trobat a la riba. Aquests crustacis d'aigua dolça són un dels millors plats de taula d'aquesta terra, amb permís del pisto.
Amb aquest flashback fílmic aigües avall, las Tablas, aigües amunt, me trobe després de cinquanta anys a la vora d'aquest altre riu de la Manxa. El temps passa per a tothom, com ha passat per a les pedres de la Motilla de l'Azuer.
Els corredors de l'hotel tenen els murs decorats amb una petita exposició de fotografies antigues que recullen la vida lacustre de las Tablas. M'ha semblat com si veiés imatges de l'Albufera de València. Les barquetes, la navegació de perxa, els habitatges de la llacuna. Hom diria que a la Manxa l'aigua en la superfície és sempre un fet extraordinari i a Daimiel las Tablas conformaven un paisatge i una forma de vida propis, d'alguna manera diferent a les comarques veïnes.
Acaba la visita i fotografie un fornet prehistòric que han construït de nova planta vora el centre d'interpretació. En arribar m'havia atret perquè me recordava en miniatura algunes cisternes antigues de la Marina Alta. S'acosta el fotògraf de la Pentax k1. De pentax a pentax, parlem de les càmeres que portem i finalment:
- Sou catalans?
- No.
- Sou de Castelló?
- No
- ????
- Som de Fontanars dels Alforins.
He sentit que tot el meu olfacte fonètic es trobava en aquell moment sota mínims. Potser perquè em trobava immers en terres de parla castellana, que al cap i a la fi és la meua llengua materna, o potser perquè anem perdent facultats lingüístiques.
POST DATA
En arribar a casa i passar les targetes de la càmera a l'ordinador, totes les fotografies de la Motilla i del Castell de Calatrava han eixit negres.
Què ha passat? Doncs una fallida en les característiques d'un solenoide de certs models rèflex de Pentax que provoca que hages de tirar l'aparell al fem.
De perdidos al río.
Com no tenia molt més a perdre, he comprat un solenoide dels bons a ebay per 20 euros, he obert la càmera i soldador d'estany en mà l'he substituït. L'atreviment ha sortit bé, amb molta sort, per la nul·la experiència en soldadura electrònica. La càmera torna a funcionar com el primer dia.
He pogut recuperar gran part de les fotografies alçant les ombres, gràcies al magnífic sensor Sony que instal·là Pentax en aquesta càmera. Però així i tot, els colors han restat una mica llavats.
Visiteu la Motilla de l'Azuer i visiteu la Manxa, terra de vi, formatge... i carrancs!
Per cert, que a Daimiel fan unes cassoletes de pisto... d'aquelles de mullar una barra de pa.
Vegeu també el nostre post sobre la Motilla del Morrión.
.jpg)
