Les fonts de Barbastre

Font de l'Assut. Barbastre

La riba esquerra del riu Vero és generosa en aigües en passar per la ciutat de Barbastre. Des de la plaça de Guisar (el guixar?) on deixem el cotxe fàcilment a l'aparcament municipal del Portell trobem de seguida l'oficina de turisme, allotjada al Moliné. A esquenes del Moliné es conserva un partidor amb estellador, al qual arriba encara l'aigua d'una séquia. Des d'ací mateix, pel carrer de les Fonts avall, arribarem a la font de l'Assut, del segle XV. És una font mural que recull la tradició escultòrica medieval funerària, especialment en la secció central. El conjunt escultòric ha estat refet perquè gran part de la pedra original no ha resistit pel fred dels hiverns del Somontà i les riuades, el sediment de les quals arribà fins i tot a soterrar el monument. 

 

La font està presidida per l'escut de la ciutat. Es tracta d'armes parlants. Cinc escudets amb els pals d'Aragó i el rostre frontal d'un home barbat. L'arquet que protegeix el blasó municipal, refet, no sé fins a quin punt reflecteix les restes que s'hi conservaven, ja que les boles decoratives cal datar-les al primer quart del segle XVI (gòtic final). En aquestes comarques aragoneses prepirinenques podem trobar-ne, per exemple, als arcs de l'atri de la Seu de Roda de Isàvena.

 

Just a la vora, però més enfonsada, hi ha una segona font secundària que segurament tenia la funció d'abeurador de les cavalleries. Conserva una inscripció a sobre on llegim: AYUNTAMIENTO REPUBLICANO FEDERAL 1872-1874. Els republicans, els pocs anys que van arribar a governar, no van perdre el temps i feren obres hidràuliques com aquesta o una quantitat ingent d'escoles públiques durant la II República.

Riba avall, no gaire lluny, trobem la font de Sant Francesc. S'anomena així perquè es troba al peu del convent i el pont del mateix nom.

 

Jacques de Guertch & Juan d'Araçil, 1553. Font de Sant Francesc. Barbastre

Aquesta font repeteix la mateixa estructura que l'anterior però canvia l'estil pel renaixentista. És obra documentada l'any 1553, amb disseny de l'escultor francès Jacques de Guertch amb la col·laboració del pedrapiquer del país Juan d'Araçil. L'encàrrec del Consell de la ciutat fou dut a terme amb pedra blanca de Fonz. Tornem a trobar l'escut de Basbastre presidint el monument, en aquest cas, sostingut per un parell d'àngels. 

Als extrems de la base del retaule major de la Seu de Barbastre tornem a trobar el blasó municipal (vers 1560). Un fragment d'aquest basament es va adquirir a la filla de l'escultor valencià Damià Forment, ja difunt; i un deixeble seu continuà part de l'obra nova. 

 

La font de Sant Francesc és un compendi d'ornaments que semblen extrets d'algun tractat d'arquitectura del segle XVI. Trobem motius a candilieri i altres elements decoratius que sovint trobem als retaules renaixentistes, tant de fusta com de pedra, o fins i tot com elements accessoris en pintures de l'època.

 

En les immediacions d'aquesta font (a la plaça de Sant Antoni) podem trobar altres edificis hidràulics remarcables, com són uns banys àrabs que conserven dos caps de lleó de pedra que abocava aigua per la boca. Però aquests banys de Barbastre no són visitables. Prop dels banys àrabs se situava una de les tres portes d'accés a la ciutat islàmica: la Porta dels Banys. 

Disponible a text complet: "El Pintor del Pilar i la taulelleria devocional a la Vall d'Albaida"

 

Pintor del Pilar: Mare de Déu del Remei. Atzaneta d'Albaida

 

En Academia.edu es troba ja disponible el PDF a text complet de l'article: "El Pintor del Pilar i la taulelleria devocional a la Vall d'Albaida", publicat al núm. 39 (2023) de la revista Almaig.

 

Disponible a text complet: "La taula de la Mare de déu de la Pereta, una obra del Mestre de la Porciúncula"

 

Mestre de la Porciúncula: Mare de Déu de la Pereta

 

En Academia.edu i ResearchGate es troba ja disponible el PDF de l'article "La taula de la Mare de Déu de la Pereta, una obra del Mestre de la Porciúncula", publicat al núm. 98 (2022) del Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. 

Atribuïm la Mare de Déu de la Pereta, de la col·lecció Casacuberta Marsans de Barcelona, al Mestre de la Porciúncula, pintor encara sense identificar actiu a València a finals del segle XV. Posem la taula en relació amb altres obres del pintor i intentem establir una possible procedència. 

 

 

Un retaule renaixentista a Langa del Castell

 

Sta. Bàrbara

 

L'església de Langa del Castell començà a construir-se el 1609 i constitueix un dels temples més peculiars del barroc aragonès. L'edifici substituí l'església medieval, la qual es trobava encara en l'interior de la fortalesa. D'aquell temple antic provenen alguns retaules que es traslladaren a l'obra nova i que encara hi podem admirar.

 

Mestre de Langa. Retaule major de St. Pere. Vers 1430

Aquests retaules serien el major, atribuït al Mestre de Langa vers 1430, i també, el de Sant Roc, amb un conjunt de taules del segle XVI que s'aixoplugaren al segle XVII amb un bastidor barroc. La segona obra està pendent d'una restauració que recupere la policromia enfosquida pels segles. Els dos retaules esmentats fan del tot recomanable una visita a l'església de Sant Pere Apòstol de Langa si sou amants de la pintura sobre taula dels segles XV i XVI.

 

Adoració dels pastors. Segle XVI

 

Mentre recorríem la nau de l'església fent fotografies a dues obres tan interessants, ens advertiren que al cor elevant hi havia més pintures... i allà que vam pujar. 

En efecte, al terra, vam trobar alguns llenços barrocs emmarcats i recolzada en el mur una taula més menuda que per la decoració, ja de lluny la vam datar al segle XVI. Es tracta d'una Adoració dels pastors. En baixar, vam continuar admirant les obres de l'edifici i en una estança immediata al presbiteri, la qual permet l'accés a la sagristia, vam veure més restes pictòriques del segle XVI, les quals pensem que pertanyen al mateix retaule desballestat que la taula que acabem d'esmentar dipositada al cor alt. 

 

Retaule de les santes màrtirs

 

Es tracta del carrer central del retaule, amb tres santes màrtirs i dos medallons. Les tres santes sostenen la palma del martiri. Un moble al davant ens va impedir identificar-les, però la de la dreta, amb seguretat, es tracta de santa Bàrbara.

 

Sta. Bàrbara. Segle XVI

 

Aquesta obra renaixentista del segle XVI, restaurada convenientment, enriquiria i faria més atractiu si cap el patrimoni artístic de Langa del Castell. El Govern d'Aragó es troba per una banda amb un país en gran part despoblat i per l'altra amb un patrimoni artístic riquíssim que a poc a poc va recuperant. 

 

 

 

 

L'1 d'agost i sant Feliu de Girona

 

El primer dia d'agost la ciutat de Girona celebra la festivitat del seu patró: sant Feliu. L'advocació compta a la ciutat amb una basílica romànica-gòtica imponent, temple que fou el principal de la ciutat fins que no es contruí la catedral. En les tres ocasions que he sojornat a Girona sempre he trobat la basílica oberta a les vesprades i he entrat a visitar l'escultura de Sant Feliu, amb la palma del martiri en una mà i el llibre obert en l'altra. És obra de l'escultor Joan d'Aragó de primeries del segle XVI. En l'altra nau una capella conserva el sepulcre gòtic de sant Narcís, sant Narcís el de les mosques, que és una obra cabdal en l'escultura funerària medieval. 

Més amunt de la basílica trobem la catedral, amb una escalinata de pel·lícula i un museu catedralici més que interessant. Passejar pels carrers medievals de Girona és com tornar a recórrer escenaris fòssils de segles passats.

Més amunt encara hi ha un altre museu imprescindible: el d'Art. Crec que és el museu amb pintura medieval que més m'agrada de Catalunya. No és només el contingut, que també; però l'edifici i els carrers que l'envolten també acompanyen. Entre moltíssimes obres es custodien diverses taules del retaule dedicat a Sant Feliu i Sant Narcís que va pintar Joan de Borgonya. L'obra fou desmuntada en 1936 i les peces esperen el dia gran de reunir-se i poder tornar a conformar aquell gran retaule que va romandre unit fins fa menys de cent anys. Es tracta d'una obra perfectament documentada.

 

Joan de Borgonya: Predicació de sant Feliu a Girona

Joan de Borgonya: Empresonament de sant Feliu

El pintor germànic Joan de Borgonya ha estat documentat pintant a València, Oriola, Barcelona, i Girona. La Seu de València conserva unes taules procedents del retaule de Sant Andreu que hi havia a l'església del Miracle. 

Peça escultòrica del retaule de Girona

Publiquem al llibre de festes de Moixent 2024 "El plafó de Sant Cristòfol de Valentí Garcés a Moixent"

 

Valentí Garcés. St. Cristòfol. Segle XIX

Acaba de publicar-se el llibre de festes de Moixent 2024, on trobareu el nostre article: "El plafó de Sant Cristòfol de Valentí Garcés a Moixent", il·lustrat amb tres obres inèdites del pintor a més del plafó moixentí. 

Una visita fotogràfica i introspectiva a la Motilla de l'Azuer

 

 

L'autobús que ens conduirà a fer la visita de la motilla surt puntual de Daimiel. El trajecte són 15 minuts que se m'han fet llarguíssims perquè el vehicle és d'ús escolar i la separació entre seients és massa reduïda per a la meua alçada. A més, he encabit entre els peus, com he pogut, una bossa fotogràfica dels anys noranta, nova de trinca, que vaig aconseguir a wallapop perquè contenia un parell d'objectius de format complet que m'interessaven i de regal incloïa una càmera analògica rèflex professional que ni en somnis m'hagués plantejat quan era estudiant i fotografiava amb rodets de pel·lícula. 

Per la zona posterior de l'autobús algú està parlant en català. 

La Motilla de l'Azuer és un monument molt fotogràfic: les textures de la pedra, el contrast del sol i les ombres, la vegetació baixa que l'assetja, el camp manxec en primavera... Només cal veure i admirar les fotografies del web oficial de la Motilla de l'Azuer per a previndre que la visita serà una ocasió fotogràfica única.  

 

Fa anys que no faig turisme amb una càmera rèflex, perquè les càmeres sense espill i les compactes de gamma alta fan la feina amb menys volum i pes. Però en aquesta ocasió les característiques del monument demanaven un tipus d'objectiu que només tinc en rèflex, per tal de no duplicar material. 

En arribar i estirar les cames ens hem reunit al centre d'interpretació i la guia ens ha conduït a fer una volta completa per l'exterior de l'edifici. Durant tota la visita les explicacions han estat molt documentades i molt assenyades, de manera que ens hem pogut fer una idea de com era la motilla i quina funció tenia en l'Edat del Bronze. 

 

Som unes trenta persones per torn de visita, que vindran a ser les que caben al microbús. La majoria han començat a fer fotografies amb els telèfons mòbils. Els fotògrafs de càmera, durant el turisteig, ens la mirem els uns als altres. Quina marca, quin model... Pense que és inevitable. Veig una nikon, tres canons i quina alegria, una Pentax k1. I, a més, qui la porta és qui sentia parlar en català a l'autobús. Jo també porte una Pentax, però és aps-c. 

 

Hem travessat un passadís laberíntic fins arribar al peu de la torre central. Tota aquesta xarxa d'estances, destinades en part a conservar les collites, estaven cobertes per sostres de fusta i vegetació que evidentment han desaparegut totalment. Pugem a la terrassa de la torre, des d'on s'albira la rodalia. La motilla és un veritable fortí prehistòric. S'han de considerar com els primers castells al pla de la península ibèrica. Extramurs, hi havia cabanes la població de les quals en moments de perill podia refugiar-se a la motilla i resistir un setge, amb provisions i aigua del pou. 

 

Des del cim de la torre no veig el riu Azuer, no veig l'aigua. La vegetació indica un curs d'aigua proper però sembla que es tracta més aviat d'un rierol... un rierol que desemboca a la llacuna de les Tablas de Daimiel. A las Tablas desemboca també el riu Xigüela, del qual és afluent el riu Záncara. M'ha vingut a la ment que fa mig segle jo em trobava no gaire lluny de la Motilla de l'Azuer. Aigües avall i aigües amunt, Xigüella amunt, Záncara amunt, al pont de Sant Miquel, vora l'ermita on es ret culte a la Virgen del Buen Parto. Fa cinquanta anys sobre el pont de pedra de Sant Miquel al riu Záncara, on els pastors pagaven pontatge a l'Edat Mitja per travessar els ramats d'una riba a l'altra. San Miguel, gran batallador, saca las almas... De dalt del pont estant mon tío Antonio va assenyalar que hi havia carrancs a la vora del riu, vora el darrer ull de pont. I en veure el meu interès infantil me va dir: 

- Vente, hermoso, vente; vamos a pescar cangrejos.  

Sabates fora, calcetins fora, camals arromangats i peus en l'aigua mon tío tenia l'habilitat d'esquivar les pinces dels crancs i prendre'ls per sorpresa per acabar depositant-los en una llauna gran que havien trobat a la riba. Aquests crustacis d'aigua dolça són un dels millors plats de taula d'aquesta terra, amb permís del pisto.

Amb aquest flashback fílmic aigües avall, las Tablas, aigües amunt, me trobe després de cinquanta anys a la vora d'aquest altre riu de la Manxa. El temps passa per a tothom, com ha passat per a les pedres de la Motilla de l'Azuer. 

Els corredors de l'hotel tenen els murs decorats amb una petita exposició de fotografies antigues que recullen la vida lacustre de las Tablas. M'ha semblat com si veiés imatges de l'Albufera de València. Les barquetes, la navegació de perxa, els habitatges de la llacuna. Hom diria que a la Manxa l'aigua en la superfície és sempre un fet extraordinari i a Daimiel las Tablas conformaven un paisatge i una forma de vida propis, d'alguna manera diferent a les comarques veïnes. 

Acaba la visita i fotografie un fornet prehistòric que han construït de nova planta vora el centre d'interpretació. En arribar m'havia atret perquè me recordava en miniatura algunes cisternes antigues de la Marina Alta. S'acosta el fotògraf de la Pentax k1. De pentax a pentax, parlem de les càmeres que portem i finalment:

- Sou catalans?

- No.

- Sou de Castelló?

- No 

- ????

- Som de Fontanars dels Alforins.

He sentit que tot el meu olfacte fonètic es trobava en aquell moment sota mínims. Potser perquè em trobava immers en terres de parla castellana, que al cap i a la fi és la meua llengua materna, o potser perquè anem perdent facultats lingüístiques. 

POST DATA

En arribar a casa i passar les targetes de la càmera a l'ordinador, totes les fotografies de la Motilla i del Castell de Calatrava han eixit negres. 

Què ha passat? Doncs una fallida en les característiques d'un solenoide de certs models rèflex de Pentax que provoca que hages de tirar l'aparell al fem.

De perdidos al río. 

Com no tenia molt més a perdre, he comprat un solenoide dels bons a ebay per 20 euros, he obert la càmera i soldador d'estany en mà l'he substituït. L'atreviment ha sortit bé, amb molta sort, per la nul·la experiència en soldadura electrònica. La càmera torna a funcionar com el primer dia.

He pogut recuperar gran part de les fotografies alçant les ombres, gràcies al magnífic sensor Sony que instal·là Pentax en aquesta càmera. Però així i tot, els colors han restat una mica llavats. 

 

Visiteu la Motilla de l'Azuer i visiteu la Manxa, terra de vi, formatge... i carrancs!

Per cert, que a Daimiel fan unes cassoletes de pisto... d'aquelles de mullar una barra de pa. 

Vegeu també el nostre post sobre la Motilla del Morrión.