dilluns, 23 d’abril del 2018

El fortí del Grau Vell de Sagunt


Fa anys, en dues ocasions havia intentat localitzar sense èxit i des del Port de Morvedre, la Torre del Grau Vell. Ara, amb el GPS des de Puçol, i travessant una mena de PAI industrial abandonat en terra de marjal, he arribat al monument situat vora mar, al sud del port actual, no gaire lluny de la fàbrica del gas i la cimentera. 
El Grau Vell de Morvedre és un fortí dels segles XVI-XVII-XVIII i un carrer de cases de pescadors. Hi ha també una esglesiola i una escola construïdes als anys 50 ó 60 del segle XX. En aquest indret avui desballestat estigué el port marítim dels ibers i els romans. Només arribar m'ha vingut al cap una novel·la arqueològica que vaig llegir per primera vegada quan tenia 12 anys: Sonnica la cortesana, de Blasco Ibáñez, publicada en 1901. La platja de roca que allotjava el port de l'antiga Arse està coberta ara per escòria de la siderúrgia desapareguda, amb pedres rovellades.
El fortí renaixentista, propietat de l'estat espanyol, està abandonat i en estat de ruïna. Destaca el baluard de carreus de pedra i gargòles de canó, amb l'escut esborrat de la Corona, jo diria que la dels Àustries, amb la rosca del Toisó d'or.



 

Darrere del baluard presideix l'edifici militar una torre i més enllà encara trobem la plaça d'armes amb un pou d'aigua dolça. No és corrent trobar aigua dolça vora la mar. A l'edifici defensiu s'afegeix una caserna o magatzem per al control de les mercaderies. Encara resten bones reixes de ferro forjat en alguns finestrals. 
 




Localització amb GPS: Sagunt, Grau Vell, torre

dimarts, 17 d’abril del 2018

Una Missa de Sant Gregori i una Santa Bàrbara de Nicolau Falcó

Nicolau Falcó. Missa de St. Gregori. Fot. Hampel

La casa de subhastes d'Art Hampel, de Múnich, inclou aquest mes d'abril un parell de lots (1181, 1182) que han cridat la nostra atenció. Es tracta de dues petites taules de 40 x 41 cm., procedents sens dubte de la predel·la d'un retaule desballestat. Aquestes dues taules s'atribueixen en el catàleg de Hampel a algun seguidor del Mestre de Perea i del Mestre d'Artés, alhora que es posen en relació amb el Mestre de X..
En la nostra opinió, però, cal atribuir-les a Nicolau Falcó. Són obres de la primera etapa de Falcó, en la frontera dels segles XV-XVI, amb una cronologia similar a l'Ascensió de Sant Joan del Museu de les clarisses de Gandia.

Nicolau Falcó. Sta. Bàrbara. Fot. Hampel

Sobre el pintor Nicolau Falcó podeu llegir el nostre article en Academia.edu:




diumenge, 8 d’abril del 2018

Dos plafons del pintor Vicent Camarlenc a Albaida


Vicent Camarlenc. Sagrada Família. Albaida

Al darrer cARTipàs núm. 12 (març 2018) estudiàvem una obra del pintor, desapareguda de la ciutat de València: La Mare de Déu dels Desemparats del pintor Vicent Camarlenc,l’esvaniment d’un plafó de taulells.

A la plaça del palau d’Albaida, presidint la façana d’un vell casal del segle XVIII, trobem dues obres més que atribuïm al pintor: una Sagrada Família i una Trinitat. Aquestes obres foren atribuïdes erròniament a Josep Sanchis i les Reials Fàbriques de Taulells de València; però segons el nostre parer pertanyen a la mà de Camarlenc, pintor que treballava a la fàbrica del carrer de la Corona d’aquella ciutat. En l’any 2011 vam donar a conèixer per primera vegada la identificació de la producció d’aquest pintor (revista La Fénix Troyana, 96), gràcies a la localització d’una obra signada i amb marca de fàbrica. En publicacions posteriors hem incrementat el nombre d’obres que atribuïm al pintor.

Vicent Camarlenc. Sagrada Família, 1826. Llíria

La Sagrada Família d’Albaida és precursora de la que anys més tard pintaria l’autor amb una tècnica més depurada, conservada a Llíria i datada en l’any 1826. La figura del pare de Jesús recorda una mica el Sant Josep de la Vilavella (4x3), però sobre tot el d’Asp.


Vicent Camarlenc. St. Josep. Asp

La Trinitat d’Albaida és una obra més aconseguida que la Sagrada Família que l’acompanya. Cal posar-la en relació amb la Trinitat que presideix el plafó de la Divina Pastora d’Onda, i més llunyanament, amb una Coronació de Maria que s’exposa al Museu del Taulell d’Onda. 

Vicent Camarlenc. Trinitat. Albaida


Vicent Camarlenc. Divina Pastora. Onda

Vicent Camarlenc. Coronació de Maria. Museu del taulell d'Onda

Als carrers de Borriana, després de realitzar obres en la casa on s’allotjava, s’ha restituït en la façana el plafó de Sant Bernat, una de les obres més harmonioses de Camarlenc, potser només superada per la Mare de Déu dels Desemparats de Torrent, datada el 1821, obra sens dubte, la més exquisida del pintor, la producció del qual és de qualitat bastant irregular. 

Vicent Camarlenc. St. Bernat. Borriana

Vicent Camarlenc. Mare de Déu dels Desemparats, 1821. Torrent


PER SABER-NE MÉS:

Dos pintors ceràmics del segle XIX: Pasqual Rosselló i Vicent Camarlenc”. Llibre alternatiu de la fira. X., Ulleye, 2011. 

Vegeu també: Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle XIX. X., Ulleye, 2014.


dilluns, 12 de març del 2018

Vicent Macip: peça convidada al Museu de Castelló


El Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana exposa la peça convidada (gener-març 2018), una obra inèdita del pintor Vicent Macip, el pare de Joan de Joanes. La taula és de petit format (47 x 32cm) i probablement presidia l'oratori de l'apartament d'algun frare cartoixà. El format seria de tríptic, amb unes portes plegadisses desaparegudes, si és que en tenia. L'obra, de propietat particular, ha estat dipositada al Museu que dirigeix Ferran Olucha. S'ha publicat per a l'ocasió un quadernet a color redactat per Antoni José i Pitarch, i Mª Antònia Alsina.



dissabte, 3 de març del 2018

La Mare de Déu dels Desemparats de Vicent Camarlenc: l'esvaniment d'un plafó de taulells


Josep Lluís Cebrián i Molina 
Beatriu Navarro i Buenaventura


cARTipàs núm. 12 (març de 2018)

Fig. 2. Obra de Vicent Camarlenc. Segle XIX


El 15 d’abril de 1902, Josep Bodría pronuncià una conferència en Lo Rat Penat sobre les festes de carrer. En la dissertació, publicada posteriorment, en 1906, desglossà per ordre alfabètic els carrers on se celebraven, amb esment dels altars i plafons de taulells que hi anava trobant. La majoria han desaparegut de la via pública per a sempre. En uns casos han estat enderrocats per causa de la reforma dels carrers, de la substitució d’edificis, en summa, pel creixement urbanístic. En altres casos han estat víctima dels espoliadors, lladres o especuladors. És el cas del plafó de la Mare de Déu dels Desemparats del carrer En Gros de València pintat per Vicent Camarlenc en el primer terç del segle XIX.

Bodría el descrivia així (1906: 42-43):

A mitant carrer, y ficat en una raconada á la testera del açucach, hiá un semiretaulet de la Verge dels Desemparats, ben pintada sobre rajoletes de Manises,ab la llanterneta penjant, la seua cuberta de tres taules de fusta y la repisa de lo mateix, com manifesta lo grabat.

Es l’únich que poguí topetar per eixos carrers; i si bé no es ú dels mes tipichs, el posem assí per a memòria en lo temps esdevenidor, y pera molts que tal vegada ignoren, que’n semajant punt existixca tal cosa.

A la fotografia que publicà en el llibret es veu l’aspecte que tenia el conjunt en 1906. A més del plafó, hi ha un gran anagrama de Maria a sota, sembla que pintat sobre el mur, amb teuladeta pròpia. Baix del tot, una finestra (fig. 1).

Aquest plafó sobrevisqué durant tot el segle XX i encara tinguérem la sort de veure’l i fotografiar-lo en abril del 2011. Està format per 12 taulells (20 x 20 cm), amb un especejament de 4 x 3. La Mare de Déu amb el Xiquet sobre núvols centra la composició. Als angles superiors uns querubins flanquegen la imatge. Al peus de la figura central un àngel sosté el rètol on es llegeix  mater desertorum. Té un marc senzill a base de llistells. La fornícula on està obrat està voltada per taulells de mostra classicistes. Taulells que també s’han col·locat en la part inferior del plafó per tal de facilitar la visió des de baix. Feia ja anys que havia perdut la teulada protectora i la lleixa que ens descriví Bodría. A sota, el mur deixava encara veure els forats de les bigues de fusta que la sostenien. L’anagrama s’havia esborrat de la façana. El plafó es trobava situat en un entorn totalment degradat des de feia temps (fig. 2 i 3).

Fig. 3. El plafó in situ al carrer d'En Gros de València


En agost del 2011 publicàrem un article sobre el pintor ceràmic Vicent Camarlenc on li atribuírem diversos plafons, entre els quals s’hi trobava aquest de la Mare de Déu del carrer En Gros de València. Fou gràcies a un panell de Xelva dedicat a sant Tomàs i sant Bonaventura que està signat pel pintor que poguérem adscriure-li’n d’altres. A l’esquerra, davall els peus de sant Tomàs, llegíem en el rètol: A expensas de los [...].

El plafó tenia nombroses trencadures, sobretot a la part inferior i algun taulell estava capgirat. Aquest deteriorament indicava que provenien d’un altre lloc, d’on foren arrencats; potser de la via pública o del convent, ja que les advocacions són d’origen franciscà. El rètol fragmentari continuava més a la dreta: [Fabricado? Pintado?] en España año 1828 Vte Camarlenc ft. / fabrica Calle de la Corona.

El pintor de taulells Vicent Camarlenc degué treballar abans a la fàbrica de Josep Fos, al voltant de l’any 1806. Estava domiciliat l’any 1818 al carrer dels Fornals número 18 de València. El 1823 era alumne de la Sala de flors i ornats de l’Acadèmia de Sant Carles. L’any 1828, data del plafó de Xelva, treballava a la fàbrica del carrer de la Corona de València.

Són també de la mà del pintor, per exemple, la Mare de Déu de la Font del carrer

Enginyer Rosselló núm. 10 de Vilallonga (4 x 4 taulells), obra que originalment era de 5 x 4 però manquen els 4 inferiors; un sant Antoni de Pàdua en col·lecció privada de Dénia (3 x 3 taulells, els de la dreta partits); i la Puríssima de l’antiga Casa de la Vila de Xelva datada el 1830 (9 x 5 taulells) segons llegim a la inscripció inferior: Se hizo en el año 1830.

Amb la mateixa advocació que el plafó del carrer En Gros, Vicent Camarlenc també pintà el Miracle de la Mare de Déu dels Desemparats al carrer de les Eres d’Ibi (3 x 3, els laterals de l’esquerra partits), el qual conté la inscripció: Cae Gregoria Pina, en el agua del abrevador: y reclaman / dose á la Virgen, se presenta Jose Cortés y la saco (fig. 4). I també la Mare de Déu dels Desemparats protegint els defensors de la Porta de Quart en 1808, plafó conservat al Museu Nacional de Ceràmica González Martí (núm. inv. 1/10360). (Sobre el pintor vegeu Cebrián, Navarro, 2011; Cebrián, Navarro, Segura, 2014: 225-226).

Al Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de València, dins del Catàleg de béns i espais protegits, es recull el plafó “Retaule ceràmic de la Verge dels Desemparats” del carrer En Gros, 13, situat al barri de la Xerea, en la Ciutat Vella, amb la categoria de Bé de Rellevància Local (BRL). A més, es feia l’observació, seguint l’Inventari de Béns de la Direcció General de Patrimoni Artístic (fitxa 17280, elaborada en 1995), que per causa de l’abandonament de la casa i la degradació de la zona el perill de destrucció era elevadíssim.

La premsa local valenciana publicà diverses notícies relacionades amb aquesta circumstància. El 6 de març del 2008, al periòdic Levante-EMV s’advertia de la situació ruïnosa en què es trobava l’edifici on era obrat el plafó. S’indicava que en qualsevol moment la casa podia desplomar-se i l’obra d’art amb ella. Fins i tot es dóna notícia de la moció presentada en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de València sol·licitant la retirada del plafó per tal de preservar-lo. Però tot continuà igual. Finalment, en Las Provincias, el 7 de juny del 2011, ens informaven que havien furtat el plafó.

Lamentablement no és un cas aïllat. Una peça que a principis del segle XX es considerava digna d’estudi, amb el temps ha acabat pràcticament abandonada facilitant la tasca als lladres, facilitant la depredació. Com en la majoria de casos, s’ha perdut la pista del plafó.

Fig. 6. Restes de la Puríssima de X.


Sempre hi ha excepcions, però, que ens alegren, ja que és possible localitzar algunes obres artístiques espoliades en els indrets més inesperats. És el cas del plafó de la Puríssima que hi hagué al carrer Abat Pla núm. 7 de X. L’obra fou pintada per Joan Bru i Planxa vers 1800. El furtaren a darreries dels anys vuitanta del segle XX. Els lladres s’emportaren primer la figura de la Puríssima i potser sorpresos per algú, pegaren a fugir, però s’endugueren els taulells trencats d’aquesta figura central (fig. 5 i 6). Deixaren passar uns mesos i després furtaren la resta, excepte la línia de taulells superiors, la qual, potser, presentava excessives dificultats i fou abandonada després de destruir-la parcialment.

Passats els anys, ens adonàrem que la Puríssima de X. estava exposada plàcidament al Museu del Taulell d’Onda, sense la filera superior la qual, clar, encara romania in situ. D’aquest fet advertírem en la premsa local (L’Informador de la Costera) i al nostre llibre Pintura ceràmica a X. Finalment, la peça fou recuperada i ara es pot admirar al Museu de Belles Arts de la ciutat.



Per saber-ne més:
Bodría i Roig, J. (1906): Festes de carrer. València, Imp. Pau, Torrijos i Comp. (Ed. facs. París-València, 1995).
Cebrián i Molina, J. Ll.: “La Puríssima del carrer Abat Pla”, L’Informador de la Costera, núm. 342, 12-04-2008, pàg. 4. En línia: https://www.academia.edu/6140750
Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B. (2009): Pintura ceràmica a X.: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Premi d’Assaig Carles Sarthou de X. 2008, X. (pàg. 65-67 esp.).
Cebrián Molina, J. Ll., Navarro i Buenaventura, B. (2011): “Dos pintors ceràmics del segle XIX: Pasqual Rosselló i Vicent Camarlenc”. Llibre alternatiu. Fira de X. 2011. X., Ulleye, pàg. 119-123 i 169-173. En línia: https://www.academia.edu/4094080
Cebrián i Molina, J. Ll.;  Navarro i Buenaventura, B.; Segura Martí, J. M. (2014): “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, pàg. 218-233 (225-226). En línia: https://www.academia.edu/15678851


Com sempre, trobareu aquest cARTipàs maquetat en PDF
 i amb totes les il·lustracions en:

diumenge, 18 de febrer del 2018

Les pintures murals de Josep Renau al carrer dels Cavallers


El diari de València Las Provincias, sensible amb l'obra de l'artista Josep Renau, publicava ahir dissabte un article sobre unes pintures seues en perill de desaparició: "Un mural condenado a desaparecer".
Les pintures es troben en els murs i el sostre d'una estança, en una casa situada al carrer dels Cavallers de la ciutat de València, molt prop del Teatre Talia. En 2010 vaig fer diverses fotografies del conjunt aprofitant un dinar, ja que aleshores l'edifici allotjava un restaurant.
Aquestes pintures de Renau es poden datar als anys 30, durant la Segona República Espanyola. Aleshores diversos artistes valencians rebien influències de l'Art-deco, com es pot apreciar en l'obra que tractem. Aquesta influència es deixà sentir també en el món de la publicitat i el del cartellisme. Moltes obres artístiques i edificis de l'època s'han perdut per sempre, infravalorats possiblement, per no considerar-se encara suficientment antics o valuosos. Al pas que anem, de l'Art valencià del segle XX deixarem poques obres a les generacions futures, especialment del decenni dels 30.