Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat de Sevilla

Sempre que he estat a Sevilla, era estiu. L'agost sevillà és calorós però sec, de manera que l'ombra pot fer-lo més suportable. Una setmana a Sevilla donaria per a molt, si no fos perquè turísticament només són operatius els matins a causa de la temperatura. En dinar, val més tornar a l'hotel o en el nostre cas a la residència universitària Hernando Colón. Allí la piscina ens reviu i ens permetrà sortir a sopar a poqueta nit. 

El primer dia tocava a primera hora visita exhaustiva al Museu de Belles Arts, instal·lat en l'antic convent mercedari. Després visita a l'Antiquarium davall "las Setas". I en acabar de dinar baixaven vers el Guadalquivir per la porta de la Casa de la Moneda i ens desviàrem una mica en direcció a les Drassanes, que actualment no es poden visitar perquè es troben en procés de restauració. Vora les Drassanes hi hagué una ermita dedicada a Sant Jordi sobre la qual es va construir al segle XVII l'Hospital de la Caritat de Sevilla. De fet, l'hospital ocupà una porció de les drassanes per concessió reial. 

 

St Jordi

Arribem al carrer de l'hospital, de façana blanca i ocre, amb la portalada de l'església esguitada pel blau dels taulells. Fa una calor sufocant (10-08-2023, 15:25 PM) i així i tot, enfront de l'entrada, hi ha un ancià en cadira de rodes a l'empar de l'ombra. L'home, petit i de cabells blancs, testimoniava que la institució funcionava encara amb plenitud, tal i com desitjava el fundador, Miguel Mañara.

 

La Caritat presideix la façana de l'església

Traspassem la botiga i els dos patis, amb plafons de taulelleria sevillana blavosa i bíblica. Per un angle accedim al temple. Ens donen la benvinguda dues pintures que sempre m'han fascinat: Finis gloriae mundi i In ictu oculi. Són obra de Juan Valdés Leal. Aquesta església també conté pintures de Murillo, però Mañara tingué la fina intel·ligència d'encomanar aquestes dues escenes escabroses a Valdés. Murillo era massa dolç per a interpretar el desig del mecenes en aquestes pintures meditatives sobre la mort.

 

 

 

Una fotografia d'aquestes obres apareixia en algun llibre llunyà de text, no recorde si de primària o de secundària, en el segon cas, potser en l'assignatura d'Humanitats. Les imatges, com en un déjà vu, van reaparèixer a la facultat en estudiar la pintura barroca. L'esquelet aixecava la mà una vegada més i amb els ossos dels dits ofegava la llum de l'espelma. Fineix la llum i s'escampa l'obscuritat. La vida se'n va i arriba la mort, vella i desdentada. 

La nau del temple és descaradament barroca, amb aquest horror doblement vacui, perquè a Andalusia l'art sacre no va patir cap destrucció durant la Guerra d'Espanya (1936-1939). Als peus del presbiteri una escaleta davalla a la tomba senzilla del fundador, amb una inscripció precedent que és la seua declaració perpètua d'intencions: Creo, amo, espero.

 

Després de visitar una exposició que hi ha sobre Miguel Mañara i l'Hospital de la Caritat eixim novament a la llum sevillana d'agost. Tenim la parada de l'autobús al costat de la Torre de l'Or i amb una botellleta d'aigua freda a la mà medite sobre la provisionalitat de la vida i el triomf definitiu de la mort. A la meua esquena els turistes davallen als vaixells per navegar una mica en aquest braç mort que ara és el Guadalquivir, en una riba que un dia va ser escenari del comiat de l'exili del rei Al-Mutamid, desterrat pels almoràvids:

 

El viento teje lorigas en las aguas... 

 

El castell de Bairén

Als anys setanta i vuitanta del segle XX, poc abans d'arribar per carretera a Gandia des de València, s'apreciaven en la muntanya indicis de la muralla de la cel·lòquia i de les muralles que protegien l'albacar. Hi havia també, en el vessant, restes dels murs de moltes cases que indicarien que l'alcassaba protegia una població ja oblidada. Ara el monument es troba excavat en part i s'han consolidat molts metres de la muralla.

Alguns, potser molts, pensen que l'estiu no és la millor estació per a visitar fortaleses andalusines. Segurament, tenen raó, però als que hem nascut a l'Infern i ens trobem ja precuinats, no ens afecta tant. En tot cas, seria recomanable matinar i ascendir gaudint l'eixida del sol sobre la mar.

Per als no saforencs no és pas fàcil trobar el camí. L'autovia ha passat per damunt de camins i sendes antigues, de manera que cal zig-zaguejar sibil·linament fins arribar al peu del camí de Bairén. El tom-tom desconeix el terme "castell de Bairén" i serà el google maps qui ens traurà del laberint per arribar al punt d'aparcament de vehicles. 

La partida del terme (i el castell) també s'ha anomenat històricament "de Sant Joan", perquè al punt més alt de la fortalesa es va construir una ermita dedicada al sant.

L'itinerari que puja al castell de Bairén és còmode i està ben senyalitzat, amb panells d'informació històrica, botànica i de fauna. En arribar dalt, el més sorprenent és la porta d'època musulmana que hi ha situada entre dues torres circulars. En l'actualitat es troba tapiada i recuperar-la proporcionaria a l'edifici un interès arquitectònic que potser a hores d'ara encara no és revetla en aquest punt estratègic de l'edifici militar. No resten moltes portes islàmiques en els castells valencians... 

Mentre tant es recupera aquest accés principal, ara accedim a l'alcassaba per una porta lateral de servei que comunicava amb el poble de Bairén, vessant avall; un arc de mig punt en carreus de pedra, ja d'època cristiana. 

Des de la cel·lòquia s'albira la mar i els ullals. I vénen a la memòria els passatges del Llibre dels Fets de Jaume I en els quals s'esmenta el vell Castell de Bairén. 

Un plafó del Mestre de Santa Anna a Moixent

 

Moixent

Publiquem al llibre de festes de Moixent (agost 2023) l'article "El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent". 

A Torreblanca hi ha un de semblant, de la mateixa mà:

 

Torreblanca

 

El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats

 

Acabem de publicar "El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats" al llibre d'actes de les XIV Jornades d'Art i Història.

L'home cavalca amb l'egua vers el Paradís

 

Interpretació del poema que conté un vas ibèric de Llíria tirant mà de l'euskera:

L'enteixinat del palau de Cerdà

 

El darrer dijous sant vaig visitar el palau de Cerdà. El vaig visitar als anys 80 del segle passat, quan el casalot encara era habitat. Aleshores vaig fer una sèrie de diapositives que hauria de localitzar al meu arxiu fotogràfic analògic, i potser escanejar-les. El cas és que recordava algunes estances de l'edifici, amb el pati. I l'accés a l'església des de l'interior, de manera que els senyors de Cerdà accedien a sentir missa en l'església immediata sense haver d'eixir al carrer.

Però no recordava que hi hagués un enteixinat. No sé si aleshores es trobaria amagat per un cel-ras. El cas és que el palau senyorial té en la planta baixa dues ales que comuniquen amb el pati i que estan cobertes per un bon enteixinat de fusta. Caldria datar-lo potser d'entre segles (XV-XVI). 

L'enteixinat es troba en l'actualitat molt brut, com obscurit per sutja i oli llinós molt envellit. Hom diria que l'edifici en algun moment de la seua història podria haver patit un incendi. Tanta brutícia no deixa apreciar si es tracta d'un enteixinat decorat (escuts, elements vegetals i geomètrics, etc.), cosa que augmentaria considerablement l'interès artístic del monument.

El cavall ibèric de la Font de la Figuera

 

El cap de cavall de la Font de la Figuera

Els termes municipals de Moixent i la Font de la Figuera compten amb un ric patrimoni arqueològic d'època ibèrica. Aquesta riquesa arqueològica antiga s'incrementaria considerablement si s'hi realitzaren campanyes arqueològiques anuals.

El Museu Arqueològic de Madrid exposa un cap de cavall que pertany a l'estatuària funerària. Aquest fragment escultòric fou trobat a la Font. Malgrat que es tracta tan sols del fragment d'una escultura més gran, tot indicaria que prové d'un dels monuments funeraris que integraven els cementeris que s'escampaven al llarg del camí ibèric que travessava la vall del Canyoles, com també és el cas de la necròpoli del Corral de Saus, la qual es troba vora les ruïnes d'una població ibèrica assentada a la falda de la muntanya, tot just davall de les ruïnes medievals del castell de Caramoixent (tot molt prop de la Venta de la Bassa i l'autovia).