Una
nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta
Beatriu
Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
Cartipàs
núm. 11 (febrer 2018)
 |
| 1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València |
La denominació
“Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle
XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins
d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer
durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del
cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador
desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i
concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons
Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest retaule dels agustins
d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb
algunes obres vacil·lants.
Entre les obres que li han estat atribuïdes
esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant
Miquel, el tondo de la Lamentació i
la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes
dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la
Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al
Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de
Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes,
pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es
conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció
particular Laia Bosch.
Aquesta última obra ha estat clau per a
estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta,
recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria
Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data.
Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60%
del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona
fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] / ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor
lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció
anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013:
120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del
Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que
calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radicalment
la seua relació temporal i artística amb la resta de pintors del primer terç
del segle XVI.
Així,
només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la
Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes contemporanis malgrat que d’estil
diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la
perspectiva històrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a
reconsiderar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra,
assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre
fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre
d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres
del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013:
123).
Entre les característiques de l’obra
del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i
reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells
són agraïts, atapeïts i amb grenyes. Els plecs de les vestidures són ordenats i ben
col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de
caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra
l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les
armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt
característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient
oníric...
La producció del Mestre d’Alzira ha
estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb
el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels
Macip.
L’any 2007 augmentàrem el corpus del
Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de
l’església de Sant Pere de Xàtiva: taula central de la Coronació de Maria, la
polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund
d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).
 |
| Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere de Xàtiva | |
En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats
del convent Consolació de Xàtiva que havia estat relacionada amb el Mestre
d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat
desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la
fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI ens adonàrem que la
imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la
Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es
donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una
col·lecció particular.
En el present cartipàs li atribuïm una
taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç
objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola
valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les
mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un
petit retaule (fig. 3).
 |
| Santa Marta. Fot. Bonhams |
Veiem santa Marta dempeus al centre d’un
paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la
llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa
farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una
de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de
branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat
per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut
iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el
salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.
Segons el relat de la llegenda, en un
bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la
rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a
continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.
Aquesta Santa Marta que atribuïm al
Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de
fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força
semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del
Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de
Xàtiva.
El rostre de santa Marta, i també la
forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb
els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de Xàtiva,
la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo
de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és
evident.
Per últim, aprofitem l’ocasió per
esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per
Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings,
Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig.
5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant,
amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts
de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les
portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic
el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques
nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès
per l’estudi anatòmic que observem en les cames...
 |
| St, Joan Baptista. Fot. Sotheby's |
Bibliografia:
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas...
100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primitivos.
Xàtiva, Uleye, pàg. 1-18.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a
Xàtiva”. L’Informador de la Costera,
núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera
etapa del Mestre d’Alzira: les taules xativines”, en Navarro i Buenaventura, B.
(ed.): Entre el Compromís de Casp i la
Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. Xàtiva, 2, 3 i
4 d’agost de 2012. Xàtiva, Ulleye, pàg. 117-160.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a Xàtiva: Miquel
Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”, en Navarro i
Buenaventura, B. (ed.): Pintura i
patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva
3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 155-202.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura
sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye.
Com sempre, trobareu aquest Cartipàs amb més il·lustracions
