Un altre escut (gòtic) de Xàtiva

Escut de Xàtiva. Fot.: SIAM. Ajuntament de València

Fa una setmana publicàvem en aquest bloc l'entrada sobre un escut de Xàtiva que passava inadvertit, situat en la façana interior del pati de la Casa de la Cultura. Ahir l'arqueòleg Josep Vicent Lerma Alegria ens mostrava aquest taulell heràldic amb les armes de la ciutat, peça ceràmica que podem datar en el primer quart del segle XVI. Publiquem la fotografia gràcies a l'amabilitat de Lerma Alegria.

El disseny heràldic del taulell ens és familiar, ja que és una adaptació pictòrica de l'escut que encara trobem en una clau de volta de l'ermita gòtica del Puig de Xàtiva.

 

Ermita del Puig de Xàtiva

Per altra banda, aquest taulell que custodia la Secció Arqueològica Municipal de l'Ajuntament de València és una adaptació heràldica d'un taulell de mostra de l'època, el disseny del qual es va prendre per tal d'allotjar les armes medievals de la ciutat de Xàtiva. 

Un escut (inèdit?) de Xàtiva

Desconec cap publicació on aparega aquest escut de la ciutat de Xàtiva, una mica amagat, perquè no es troba en la via pública. Està situat a la part esquerra de la façana posterior de la Casa de la Cultura, la que s'aboca al pati interior. Segueix un disseny que es va utilitzar al segle XIX, el qual certament no és dels més bells d'entre tots els que disposem des de l'Edat Mitja. 

 

El trobem sobre un finestral més estret que la resta. Més amunt, coronant aquesta zona de l'edifici presideix l'estructura arquitectònica vertical una acròtera i davall un escudet oval amb les inicials C i S: Casino Setabense.

Un Calvari del pintor Yáñez de l'Almedina a la Llosa de Ranes

La premsa diària electrònica publica avui un interessant article sobre la localització en el Museu del Prado d'una taula "perduda" que pertanyia a l'església parroquial de l'Almedina, pàtria de Ferrando Yáñez, el gran pintor renaixentista de la Manxa format a Itàlia. Durant molts anys treballà al Regne de València en companyia del pintor Ferrando Llanos, conformant una societat pictòrica. L'article és molt interessant: "La historia del retablo de Almedina desaparecido y del pintor republicano que lo salvó".

La lectura d'aquest article periodístic m'ha dut a la memòria el cas d'una taula del pintor que la historiografia especialitzada situa a la Llosa de Ranes. La taula va passar de la Llosa, per adquisició, a la col·lecció privada que el marqués de Montortal tenia a la ciutat de València. A hores d'ara es troba a Madrid. Per tant, és una història que res no té a veure amb la Guerra d'Espanya, època en que la taula ja es trobaria a mans privades. Recordem que per aquell temps, els marquesos de Montortal tenien casa a Xàtiva i Carcaixent.

Ferrando Yáñez de l'Almedina: Calvari de la Llosa de Ranes. Fot.: Catàleg "Los Hernandos...", 1998

És possible que el Calvari de la Llosa presidira un petit retaule del pintor. Podria tractar-se d'una obra d'art resultat del mecenatge dels Sanç, senyors de la població en el segle XVI. La taula pertany a la mateixa època que el retaule del Judici Final de la Seu de Xàtiva, aquest sí, desaparegut en 1936.

Ponència: Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX

Presentaré una comunicació en les XII Jornades d'Art i Història que se celebraran a Xàtiva a primeries d'agost de 2020: "Vicent Camarlenc, pintor ceràmic del segle XIX".

Vicent Camarlenc: Mare de Déu dels Desemparats. València, desapareguda

Sobre el pintor Vicent Camarlenc, vegeu en línia:

- La Mare de Déu dels Desemparats de Vicent Camarlenc: l'esvaniment d'un plafó de taulells.  

-  Dos plafons del pintor Vicent Camarlenc a Albaida. 

-  Dos pintors ceràmics del segle XIX: Pasqual Roselló i vicent Camarlenc.

Publiquem "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".

Acaba d'eixir el número 15 de SCRIPTA. Revista Internacional de Literatura i cultura Medieval i Moderna, publicada per la Universitat de València. Hi publiquem: "Retolació ceràmica urbana dels segles XVIII i XIX: les fàbriques de València".

Les ciutats començaren a retolar amb taulells els noms dels carrers i dels edificis públics, i a numerar les cases, en compliment de la Cèdula reial de 1769 promulgada per Carles III. En aquest article estudiem l’evolució de la retolació urbana al llarg dels segles XVIII i XIX. A partir de diversos casos documentats –Xàtiva, Sogorb, València, Ciutat de Mallorca– i dels taulells i plaques ceràmiques conservats, analitzem aquesta vessant de la taulelleria valenciana.

Podeu llegir-lo i descarregar-vos-el en PDF punxant sobre el títol.

Publiquem "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia".

A primeries de març passat es presentava a la Biblioteca Municipal de Dénia el número 40 d'Aguaits, la revista de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Poc després, la pandèmia del coronavirus va detindre tot i no ha estat fins ara que ens ha arribat la revista. Hi publiquem l'article: "Francesc de Paula Bou, autor del paviment de taulells del Museu Etnològic de Dénia", una obra ceràmica que havia estat atribuïda a Francesc Dasí.

A través de l'estudi minuciós de dues obres signades hem identificat les característiques de la producció del pintor Francesc de Paula Bou i li atribuïm l'obra exposada a Dénia. 

L'IECMA acaba de penjar en PDF les actes del III Congrés de la Marina Alta (1990), on vaig presentar la ponència: "La catedral de la Marina: una gran església neogòtica a Benissa". Si punxeu al títol vos podeu baixar aquest treball del segle passat, que també tenim disponible en Academia.edu en companyia de moltes de les nostres publicacions al vostre abast.

Una nova obra de Vicent Macip

Vicent Macip. Fot. Segre

En el catàleg del passat mes de març, una casa de subhastes posava a la venda un Crucificado que situava amb bon criteri en la "escuela valenciana s. XVI" amb una cronologia vers 1510-1520. El preu de sortida era de només 3000 €.

En la meua opinió es tracta sens dubte d'una obra del pintor Vicent Macip, pare de Joan de Joanes, amb la qual cosa el preu de sortida podia haver ascendit considerablement... i a més, ni tan sisquera s'ha venut per aquest preu!

La presència de sant Francesc agenollat a l'esquerra podria indicar un origen franciscà. L'obra és de reduïdes dimensions (66 x 55), cosa que ens porta a la memòria un altre Calvari menut del pintor, de col·lecció privada, que fa pocs anys estigué exposat al Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. Un altre Calvari que s'assembla, molt bonic, és el que es pot admirar al Museu de Santa Clara de Gandia.

La figura del Crist subhastat recorda molt al del Calvari que el pintor realitzà per a l'església de Mançanera, senyoriu del duc de Calàbria a l'Aragó. Al Museu de Belles Arts de València també trobem un altre Calvari del pintor, posterior i de majors dimensions, que fou donació valuosa de Pere Maria Orts i Bosch.