Aiòder és un poble entre muntanyes de l’òrbita d’Onda, no gaire lluny del brunzir de les dolçaines i el rebombori dels tabals de Tales. Un riuet travessa la vall per la part inferior del conjunt de cases. L’arquitectura és humil, sense cap pretensió arquitectònica ni artística. L’exterior de l’església, de meitat del segle XIX, tampoc no crida l’atenció.
 |
| Torre dels dominics. Any 1808 |
Només destaca el campanar del derrocat convent de dominics, que com un coet parat representa, de forma contundent, la verticalitat de la localitat. Sembla que la base és del segle XVI i sobre ella es va bastir en 1808 una sala de campanes tardobarroca, amb esgrafiats. Als quatre angles hi ha una gàrgola antropomorfa de les que fan por. Recorden l’art precolombí, i no ens hagués sorprès haver trobat una escultura semblant aguaitant en l’escalinata d’alguna piràmide centreamericana. Des de llur mirador privilegiat, les gàrgoles dominen el poble amb ulls, nas i boca immensos. Prop d’aquesta torre sense campanes hi ha un calvari minúscul, un hortus conclusus farcit de lliris i xiprers, enllestit per a un dijous sant a la mida de l’Home.
A l’altra vora del riu un camí terrer i una senda condueixen al castell, des d’on s’albira perfectament la població. I tot voltat per la natura, de quan en quan enriquida per un nouer ací i allà.
Passejant pels carrers d’Aiòder m’he sentit apàtrida:
- D’on ets?
- Sóc pobre. Ni tinc poble ni nació.
