Quan davalle el barranc del Carraixet amb bicicleta i em desvie en direcció a Meliana i la Via Xurra, passe sempre vora les ruïnes de l'Alqueria del Pi. En l'horta de València, a través dels segles, hi ha hagut diverses alqueries del pi. En tots els casos la presència de l'arbre pròxim a l'edifici atorgava el nom popular. En aquest cas, el pi va desaparèixer però el nom s'ha conservat per generacions. Ens trobem a meitat de camí entre Vinalesa i més avall Bonrepòs i Mirambell, al bell mig d'una horta encara viva, perquè encara rega amb aigua cavallera. La séquia reial de Montcada es dessagna refrescant els bancals i fent prosperar les collites.
L'alqueria no és ja més que quatre parets -tres si comptem amb exactitud. Una ortopèdia arquitectònica metàl·lica subjecta la façana principal que si no ja hauria caigut a terra. L'arc de dovelles curtes i les finestres superiors delaten una cronologia tardana, de darreries del segle XVI o millor del segle XVII. La vida s'ha esmunyit d'entre aquestes parets i ja ningú no l'habita. Li he preguntat a la meua sogra (que és de Gafaüt) si va conèixer viure en l'alqueria i m'ha dit que hi vivien unes xiquetes que anaven a l'escola de Vinalesa. A més, un taulell de numeració de les cases de camp (número 111), d'aquells blaus amb guarismes blancs, cal datar-lo vers 1950. Per tant, a meitat del segle XX encara es trobava habitada.
Quin plaer seria viure en aquesta casa de camp en mig de l'horta de València, vora el barranc del Carraixet i un munt de camins i sendes per recórrer. Quina llàstima que es perguen aquestes parets que humanitzaven la natura i encara constitueixen una fita en moments amables de la vida de vianants i ciclistes.
