Un dels plaers de no tindre treball (a banda de no haver de suportar arribistes poc conreats) és poder caminar algun que altre dia per l'horta.
L'horta, en ocasions, ens obsequia troballes arqueològiques inesperades, com aquesta Venus que reuneix tots els cànons de l'escultura clàssica prêt-à-porter: decapitada i sense braços. -I sense policromia; tot s'ha de dir-. Amb permís de Pausànies, diríem que el modelatge mestrívol de Praxíteles ha perviscut durant segles i guerres, ha sobreviscut al grec antic, al llatí i al dàlmata, llengües totes mortes.
I en aquest hortus clàssic de ruïna arqueològica postindustrial, que amb gust lloaria Virgili, l'estàtua mutilada (possiblement provinent de l'escena d'algun timpà de tenda perduda), encara els solcs escortada per una filera de garrafes de sulfatar. Com una Victòria de Samotràcia agro-pop presideix el bancal.
És possible la paella valenciana clàssica sense garrofó? És clar que no. A l'horta tothom declama que és un ingredient sine qua non.
