dimarts, 26 de març del 2024

La Motilla del Morrión en el Camino de los Valencianos



 Som a Castella-La Manxa. La carretera que va des de la Mota del Cuervo a Pedro Muñoz (N-420) es veu travessada, aproximadament a meitat de trajecte, pel Camino de los Valencianos. A mà esquerra el camí ens conduirà a la llacuna de Manjavacas i el santuari de Nostra Senyora. Des d'allí un altre camí es desvia al pinar del Giminillo. 

Però en aquesta ocasió tirarem a mà dreta. El Camino de los Valencianos és un camí terrer. Pense que es troba igual que fa quatre-cents anys i que per ací va poder transitar Miguel de Cervantes, potser quan es dirigia des de Dénia en direcció als Montes de Toledo. De quan en quan, algun bassal al camí proporciona sensació d'aventura a la visita arqueològica i ens enfanga el cotxe més del que estem habituats. Continuem avant, travessem el "Monte" Protestante i acabem endinsant-nos en el terme municipal del Toboso. Una mica abans d'arribar al Arroyo del Cuadrejón ja ens haurem topetat amb la Motilla del Morrión.    


Un caminant llunyà potser pensaria que aquest tossalet envoltat en la planura per les vinyes manxegues seria el resultat de l'amuntegament de cudols feta pels llauradors al cap d'anys i anys. Però no. Ens trobem davant d'una motilla de la Manxa. I què són doncs les motilles? Són fortins prehistòrics de l'Edat del bronze manxec. A la Manxa a l'Edat del bronze es construí una de les arquitectures defensives més fascinants de la península ibèrica. L'interior sol tenir un pou al centre, al qual s'arriba per una sèrie de corredors laberíntics on s'emmagatzemaven les collites agrícoles. Ja s'han censat més de quaranta motilles del bronze manxec.

El que ara trobem a la planície vitivinícola són petits promontoris de pedres i terra, producte del col·lapse d'aquells edificis que arribaren a tenir bastants metres d'altura, sovint amb una torre defensiva central, com un donjon avant la lettre. L'apel·latiu "del morrión" fa al·lusió a un casc metàl·lic militar que es feia servir al segle XVI. Encara el fa servir la guàrdia suïssa del Papa de Roma en l'uniforme de gal·la. Segurament els habitants del Toboso del segle XVI trobaven que la forma del monticle s'assemblava a un morrión.


En apropar-nos a peu a la motilla han sortit cinc  conills d'estampida. El tossalet s'ha convertit en una veritable catxapera, perforat per multitud de túnels on habiten els raedors. Per terra algun cartutx indica que han tingut la visita d'enemics i cal estar a l'aguait i no confiar-se. En ascendir al cim, sorprèn que no hi ha cim ni plana. A dalt tot és un cràter, no sabem si producte del col·lapse per culpa de les filtracions de les pluges o els túnels dels conills. O és producte d'alguna prospecció arqueològica duta a terme fa anys. El cas és que el terreny s'enfonsa una mica davall els nostres peus. 


El cràter de la Motilla del Morrión té un aspecte una mica llunar i desèrtic. Contrasta molt amb els camps de la Manxa que ja surten de l'hivern i anuncien una primavera verda i esplèndida. Les motilles, adormides en un somni de segles i oblit, tot just ara comencen a despertar i recuperar-se. Demà visitarem la Motilla de l'Azuer (restaurada) a Daimiel i comprendrem com eren en realitat aquests monuments hidràulics i defensius prehistòrics.  


Vegeu també el nostre post sobre la Motilla de l'Azuer