Llegia els darrers dies a la premsa que els alumnes de l’Escola
Agrícola acabaven de rebutjar en votació l’assignatura (optativa?) d’agris. És
només el símptoma d’una davallada que arrossega aquest cultiu des de fa anys.
Els joves tècnics agricultors no veuen futur en la taronja i potser fins i tot la terra s'ha extenuat per aquest monocultiu que ens acompanya dos segles llargs.
Molts camps valencians han vist desaparèixer, arrencats, els
tarongers, sovint substituïts per un nou conreu fruiter, els persimons. Diria que són una mena de caquis endurits per
via genètica, que tampoc ho sé. La nova fruita naix en un arbre lleig i sarmentós, de fulla
caduca; però és de sabor i color agradable. L’àcid de les taronges ha fet malbé la
dentadura dels valencians (dels valencians que no se la rentaven) durant
generacions. Però, sobre tot, els tarongers han format part del paisatge valencià i
constituïen pràcticament una forma de vida i de treball. Fins a tal punt estava
la taronja unida als tòpics valencians que aquesta pèrdua ràpida de protagonisme
paisatgístic ens crearà no sols un buit estètic, sinó gairebé moral. És cert que a
les nostres terres han desaparegut altres conreus antics com les moreres de la
seda, l’arròs a la Costera o les maduixes a Canals... Però la desaparició de la
taronja ens convertirà culturalment en una altra cosa del que hem estat fins
ara els valencians de regadiu.
La taronja està present en moltes manifestacions artístiques
com aquests taulells del primer terç del segle XX, obra del pintor ceràmic Josep
Mateu i exposats al pati del Museu Benlliure de València.
