Treiem a la llum el número 5 de cARTipàs. El trobareu en PDF al meu perfil d'Academia.edu (secció CARTIPÀS) en companyia dels números anteriors:
Ací també podeu llegir el contingut:
 |
| Gaspar Requena, Davallament. Museu de la Seu de València |
Entre els fons exposats del Museu de la Seu de València hi ha una taula que representa el Davallament de Crist. Vuit personatges en diferents actituds sobre un fons amb arquitectures clàssiques i el cel cobert de núvols de tempesta composen l’escena. Una imatge carregada de dramatisme que s’accentua gràcies a les línies diagonals que formen Crist, Josep d’Arimatea i la Magdalena en contraposició a les perpendiculars de la creu i les escales.
Al nostre entendre es tracta d’una obra de Gaspar Requena (ca. 1515 - després de 1585), pintor nascut a Montesa. Especialment aclaridores per a fer l’atribució al pintor són les figures de Crist, Nicodem i Josep d’Arimatea, que permeten identificar més fàcilment la personalitat de l’autor que la resta de les figures inferiors.
L’escena deriva directament d’un Davallament de Joanes del Museu de Belles Arts de Castelló, i en realitat, el reprodueix literalment. De nou trobem una relació molt estreta entre Requena i Joanes. És coneguda, per la documentació i per l’estudi de les pintures, la col·laboració al llarg dels anys dels dos pintors, on Requena assimila el seu estil i fins i tot imita els seus models.
La taula de Castelló pertany a l’etapa final de la producció de Joan Macip, amb una cronologia vers 1570-1575. Així es dedueix, entre altres aspectes, pels colors roses, blaus i grocs àcids i vibrants que fa servir. En aquests anys o posteriorment cal situar, per tant, el Davallament de Gaspar Requena, que recrea fins i tot el cromatisme. En la dècada dels 70 Requena torna a estar instal·lat a València, on apareix bastant documentat realitzant diversos treballs, després de haver residit a la ciutat de X. alguns anys.
Ja hem assenyalat que els trets fisonòmics de Crist, Nicodem i Josep d’Arimatea delaten la pinzellada de Requena. Pel que fa a les Maries i Joan ha intentat seguir més fidelment els tipus humans de Joanes, com es veu als rigorosos perfils classicistes d’una de les Maries i la Magdalena, o amb la quasi frontalitat de sant Joan que alça la vista. Les arquitectures del fons, inclosos l’obelisc i la piràmide tan característics dels paisatges de Joanes, en canvi, són més boirosos gràcies a les tonalitats blaves. De tota manera, no assoleix la qualitat ni la concepció de l’obra del Museu de Castelló, resultant les figures i l’escenografia en general un tant teatrals.
Una altra versió del Davallament atribuïda a Joanes, amb addició als laterals d’un donant masculí a l’esquerra i un femení a la dreta, ambdós de perfil, es conserva en col·lecció particular de València (92 x72 cm).
 |
| Joanes, Davallament. Museu de Belles Arts de Castelló |
Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
BIBLIOGRAFIA
BENITO DOMÈNECH, F. (2000): “Descendimiento”, dins Joan de Joanes. Una nueva visión del artista
y su obra. València, Generalitat, cat. 63, pàg. 162-163.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (1992): “Difusió del patrimoni
històric i artístic (I)”, Papers de la Costera, 7-8, 1992,
pàg. 177-188.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B. (2016): “Pintura del segle XVI a X.: Miquel
Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”, dins Navarro i
Buenaventura, B. (ed.): Pintura i
patrimoni històric a X.. Actes de les VII Jornades d’Art i Història
3, 4 i 5 d’agost de 2015. X., Ulleye, pàg. 155-202.
FERRER ORTS, A.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I
MOLINA, J. LL.; FERRER DEL RÍO, E. (2015): “Tres pinturas valencianas inéditas
de Joanes, Requena y Espinosa”. Boletín
de Arte, Universidad de Málaga, 36, pàg. 219-222.
HERNÁNDEZ GUARDIOLA, L. ; FERRER ORTS, A.; LÓPEZ AZORÍN, M.
J.; GÓMEZ LOZANO, J. M. (2015): Gaspar
Requena, pintor valenciano del Renacimiento (ca. 1515 – después de 1585). X.,
Ulleye, 2015.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL. (2014):
“Noves atribucions al pintor Gaspar Requena”. Revista de la Safor, anuari del CEIC Alfons el Vell, 5, pàg. 67-80.
