cARTipàs núm. 7: Dues obres de Valentí Garcés

Acabem de publicar en Academia.edu el número 7 de cARTipàs, la nostra publicació digital, amb dues obres del pintor ceràmic Valentí Garcés. Podeu descarregar el PDF ací:

http://independent.academia.edu/JosepLlu%C3%ADsCebri%C3%A1niMolina/Cartip%C3%A0s

Valentí Garcés. Ntra. Sª de la Seu

La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises

Butlletí informatiu de ceràmica núm. 113

Acaba de publicar-se el número 113 del BUTLLETÍ INFORMATIU DE CERÀMICA de l'Associació catalana de ceràmica. Hi trobareu el nostre article: "La fàbrica de taulells de Josep Maria Verdejo de Manises", on entre altres coses, recollim i parlem de diversos brancals ceràmics de porta que aquesta factoria produïa. (Pàg. 52-59)

Butlletí informatiu de ceràmica. Associació catalana de ceràmica

Retorn al palau de Benissuera

A darreries dels anys 80 o començaments dels 90 visití Benissuera. Vaig realitzar unes diapositives del palau dels Bellvís, però no les he trobat. Crec que el meu arxiu fotogràfic analògic necessita una catalogació...

Des d’aleshores només havia tornat a la plaça del palau en una visita fugaç a començaments del segle XXI. De la primera estada, la de les diapositives que no trobe, recorde que mentre fotografiava es va aproximar un ancià a entaular conversació. La conversa amb els ancians del segle XX era sempre molt pedagògica perquè havien viscut molt, intensament. Els ancians televisius d’ara han perdut massa hores davant la caixa tonta i llurs converses són bastant estereotipades. No vull ni pensar com serem els ancians internautes, com serà la nostra conversa...

Aquell home havia estudiat la carrera de magisteri durant la II República espanyola i en acabar la guerra els vencedors no li reconeixien el títol universitari. Mai no va poder dedicar-se a l’ensenyament i treballà de comptable a la ciutat de València. Ara, jubilat a Benissuera, m’acompanyà a veure el palau per darrere i recorde que arribàrem a entrar en el pati de l’edifici.

En retornar a visitar el palau he fet pràcticament la mateixa volta, les mateixes fotografies ─ara digitals─ i he recordat la història d’aquell home, més que no les peripècies del monument que també ens relatà. El lector trobarà a la xarxa informació erudita sobre l’edifici i les seues peripècies més recents. Aquest post és més literari que altra cosa. :)

I tan important com l’edifici històric és l’hort clos que té al darrere, amb les deixalles d’un jardí en terrasses del segle XIX. Les façanes posterior i lateral estan més intactes i són més atractives que la principal i representativa que s’aboca a la plaça presidida per un petit Sant Antoni Abat de fusta. Al fons de la plaça, en la part baixa, albirem un rètol turístic de llauna d’aquests que acaben rovellant-se pel temps. Ens informarà sobre la història d’aquest magnífic palau de Benissuera? Oh, quina gran decepció: festes i gastronomia! Braços de gitano i rollets d’ou!

La trivialitat s’institucionalitza.

 

CARTIPÀS 6: Un nou retaule renaixentista a la Seu de València

Que millor començament de l'any 2017 que publicar un nou número (6) del nostre butlletí cARTipàs i donar a conèixer un retaule renaixentista desconegut del qual s'han conservat tres taules a la Seu de València (dues són inèdites) i ningú no les ha posades en relació. Com sempre, trobareu el PDF a la secció CARTIPÀS del meu perfil d'Academia.edu.

UN NOU RETAULE RENAIXENTISTA A LA SEU DE VALÈNCIA

Josep Lluís Cebrián i Molina

St. Pau

En el desaparegut Museu Diocesà de València, instal·lat al palau arquebisbal, hi havia una taula gran dedicada a Sant Pau, provinent de la catedral, que Elies Tormo va datar al segle XVI i la considerà obra d’un deixeble de Llanos (Tormo, Valencia. Los museos II, 1932, p. 124). Es tractava del número 47 d’aquell catàleg. Durant l’assalt i l’incendi del palau en 1936 aquesta taula de pi negre pintada a l’oli es va socarrimar per les altes temperatures però finalment va poder salvar-se. Durant molts anys, l’obra deteriorada estigué guardada en dependències de la Seu i en 2016 ha estat restaurada, per a passar a formar part de l’exposició del Museu catedralici com una pintura d’autor “anònim del segle XVI”.

La cronologia de la taula de Sant Pau (187 x 95 cm) s’ha de circumscriure al primer quart del segle XVI, durant el primer renaixement valencià. El volum del cos de l’apòstol, el tractament de la llum i les ombres, els colors... tot en conjunt remet a la influència pictòrica dels Ferrandos, autors entre 1507 i 1510 de les portes del retaule major de la Seu, encara conservades in situ.

Com hem dit al començament, sobre la procedència del Sant Pau, segons Tormo, només sabem que arribà al Museu Diocesà des de la catedral veïna. Fa l’aspecte que pertanyia a un retaule desmuntat i perdut, l’advocació titular del qual és una incògnita, perquè la taula sembla que restava situada en el carrer lateral dret, potser fent parella amb un Sant Pere al carrer de l’esquerra. La part superior de la taula conservada ens indica que el fustam i la decoració daurada del retaule era a l’antiga, d’estil flamenc, característica que ens indicaria una cronologia primerenca o almenys el gust del comitent pels retaules d’aparença gòtica, i no a la romana que proliferarà pocs anys més tard. En desmuntar aquest retaule inèdit arrancaren la decoració superior de fusta daurada, la qual tenia un fons atzur que ha sobreviscut.

 

Gabriel

No ens ha passat desapercebut que molt a prop, en dues capelles de la girola, es conserven dues taules que sospitem que pertanyen a la polsera del retaule del Sant Pau recentment restaurat. Concretament es tracta del conjunt d’una Anunciació amb algunes repintades posteriors. Coronant el retaule de la capella de Sant Jacint Castanyeda trobem la taula de Sant Gabriel. Al cim del retaule de la capella de la Mare de Déu del Pilar trobarem Maria. Pensem que són obra de la mateixa mà que el Sant Pau, i a més, les dues obres han patit idèntic procés de supressió de la decoració daurada; les llacunes resultants són d’idèntiques característiques. 

 

Maria

En la nostra opinió, les taules de Sant Pau i l’Anunciació (Gabriel/Maria) mai no relacionades fins ara, són les darreres deixalles d’un mateix retaule renaixentista desconegut. Aquest conjunt pictòric segurament ja es trobava dispers com a mínim a darreries del segle XIX. Potser les dues petites pintures de l’Anunciació es reaprofitarien als retaules de les capelles de la girola durant la transformació classicista del segle XVIII; això si no s’instal·laren molt més tard, al segle XX, durant la repristinació posterior a la Guerra d’Espanya. Incloem un hipòtesi de reconstrucció del retaule amb les tres obres que han sobreviscut, tot i advertint que potser sobre les taules principals podria haver tingut un altre nivell amb tres taules més. I també la predel·la que hem dibuixat amb tres escenes en podria haver tingut cinc. 

Hipòtesi sobre la disposició de les tres obres en el retaule

Restaria pendent identificar l’advocació titular del retaule i establir l’autoria de forma raonada o documentada. La influència de Llanos és evident en la taula de Sant Gabriel, molt similar a un soldat cobert amb casc del Crist a la columna d’aquest pintor que conserva el Museu de Belles Arts de València. Per altra banda, la taula de Maria sembla un anticipi de la figura de l’Avarícia que va pintar Felip Pau da San Leocadio en el retaule de Sant Domènec del Museu de Belles Arts de València. Tanmateix, l’obra de Felip Pau sempre ha estat eclipsada per la de son pare en la historiografia valenciana i es tracta d’un pintor poc estudiat; i més encara la seua etapa primerenca, si és que aquest retaule fos obra seua.

 

NOTA

El 7 d'abril de 2015 ja publicàrem en ART I PATRIMONI un post amb aquestes dues taules de l'Anunciació inèdites:

 

"Dues taules oblidades a la Seu de València"

 

Capella de St. Jacint Castanyeda en la girola

 

CARTIPÀS 5: Un Davallament de Gaspar Requena

Treiem a la llum el número 5 de cARTipàs. El trobareu en PDF al meu perfil d'Academia.edu (secció CARTIPÀS) en companyia dels números anteriors:

Academia.edu

 Ací també podeu llegir el contingut:

Gaspar Requena, Davallament. Museu de la Seu de València

Entre els fons exposats del Museu de la Seu de València hi ha una taula que representa el Davallament de Crist. Vuit personatges en diferents actituds sobre un fons amb arquitectures clàssiques i el cel cobert de núvols de tempesta composen l’escena. Una imatge carregada de dramatisme que s’accentua gràcies a les línies diagonals que formen Crist, Josep d’Arimatea i la Magdalena en contraposició a les perpendiculars de la creu i les escales.

Al nostre entendre es tracta d’una obra de Gaspar Requena (ca. 1515 - després de 1585), pintor nascut a Montesa. Especialment aclaridores per a fer l’atribució al pintor són les figures de Crist, Nicodem i Josep d’Arimatea, que permeten identificar més fàcilment la personalitat de l’autor que la resta de les figures inferiors.

L’escena deriva directament d’un Davallament de Joanes del Museu de Belles Arts de Castelló, i en realitat, el reprodueix literalment. De nou trobem una relació molt estreta entre Requena i Joanes. És coneguda, per la documentació i per l’estudi de les pintures, la col·laboració al llarg dels anys dels dos pintors, on Requena assimila el seu estil i fins i tot imita els seus models.

La taula de Castelló pertany a l’etapa final de la producció de Joan Macip, amb una cronologia vers 1570-1575. Així es dedueix, entre altres aspectes, pels colors roses, blaus i grocs àcids i vibrants que fa servir. En aquests anys o posteriorment cal situar, per tant, el Davallament de Gaspar Requena, que recrea fins i tot el cromatisme. En la dècada dels 70 Requena torna a estar instal·lat a València, on apareix bastant documentat realitzant diversos treballs, després de haver residit a la ciutat de X. alguns anys.

Ja hem assenyalat que els trets fisonòmics de Crist, Nicodem i Josep d’Arimatea delaten la pinzellada de Requena. Pel que fa a les Maries i Joan ha intentat seguir més fidelment els tipus humans de Joanes, com es veu als rigorosos perfils classicistes d’una de les Maries i la Magdalena, o amb la quasi frontalitat de sant Joan que alça la vista. Les arquitectures del fons, inclosos l’obelisc i la piràmide tan característics dels paisatges de Joanes, en canvi, són més boirosos gràcies a les tonalitats blaves. De tota manera, no assoleix la qualitat ni la concepció de l’obra del Museu de Castelló, resultant les figures i l’escenografia en general un tant teatrals.

Una altra versió del Davallament atribuïda a Joanes, amb addició als laterals d’un donant masculí a l’esquerra i un femení a la dreta, ambdós de perfil, es conserva en col·lecció particular de València (92 x72 cm).

Joanes, Davallament. Museu de Belles Arts de Castelló

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina

BIBLIOGRAFIA

BENITO DOMÈNECH, F. (2000): “Descendimiento”, dins Joan de Joanes. Una nueva visión del artista y su obra. València, Generalitat, cat. 63, pàg. 162-163.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (1992): “Difusió del patrimoni històric i artístic (I)”, Papers de la Costera, 7-8, 1992, pàg. 177-188.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2016): “Pintura del segle XVI a X.: Miquel Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”, dins Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a X.. Actes de les VII Jornades d’Art i Història 3, 4 i 5 d’agost de 2015. X., Ulleye, pàg. 155-202.

FERRER ORTS, A.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL.; FERRER DEL RÍO, E. (2015): “Tres pinturas valencianas inéditas de Joanes, Requena y Espinosa”. Boletín de Arte, Universidad de Málaga, 36, pàg. 219-222.

HERNÁNDEZ GUARDIOLA, L. ; FERRER ORTS, A.; LÓPEZ AZORÍN, M. J.; GÓMEZ LOZANO, J. M. (2015): Gaspar Requena, pintor valenciano del Renacimiento (ca. 1515 – después de 1585). X., Ulleye, 2015.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL. (2014): “Noves atribucions al pintor Gaspar Requena”. Revista de la Safor, anuari del CEIC Alfons el Vell, 5, pàg. 67-80.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL. (2016): “Una nova obra de Gaspar Requena. A propòsit de la peça del trimestre del Museu de la Seu de València”. Cartipàs 4. En línia: https://www.academia.edu/29502565 i http://artpatrimoni.blogspot.com.es/2016/10/questionem-la-peca-del-trimestre-del.html

Un tast: Macip i el Mestre de X.

La resta de l'article el trobareu al número 26 de la revista ALBERRI (Centre d'Estudis Contestans) que s'acaba de publicar a Cocentaina. 

Pàgines 170-187.

19 fotografies en blanc i negre.

Bibliografia 

"Vicent Macip aprenent del Mestre de X.:

el retaule de Santa Anna de Cocentaina"

Vicent Macip aprenent del Mestre de X.: el retaule de Santa Anna de Cocentaina

Al darrer n° 26 de la revista anual ALBERRI del CEC (Centre d'estudis contestans) hem publicat un article on descobrim que el pintor Vicent Macip (pare de Joan de Joanes) fou un dels aprenents del Mestre de X.

"En la part alta de l'antiga plaça del Mercat de Cocentaina, dalt de la font, molt prop de la peixateria vella i del palau comtal dels Corella, hi havia una capella medieval dedicada a Santa Anna..."