 |
| Mestre de Santa Anna. Moixent |
En Academia.edu ja està disponible en PDF l'article "El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent", publicat al llibre de festes de Moixent 2023. Atribuïm l'obra al Mestre de Santa Anna.
També el podeu llegir al blog de Beatriu Navarro.
Encetem l'any publicant al número 39 de la Revista Almaig, de La Nosta Terra, un article: "El Pintor del Pilar i la taulelleria devocional a la Vall d'Albaida".
 |
| Pintor del Pilar. St. Roc i el gos. Albaida. Segle XVIII |
En traspassar el llindar de la porta principal de la Seu de Perpinyà i endinsar-se en la nau, hom té una mica la sensació com si entrés a la col·legiata de Gandia. Parle únicament de l'interior. L'exterior del temple rossellonès potser ha patit algunes intervencions que han desvirtuat el primitiu disseny arquitectònic medieval... L'escola francesa de restauració és filla de Viollet-le-Duc, amb tot el que aquest fet comporta de positiu i de negatiu. La restauració de l'interior, com per exemple la decoració parietal, recorda més un neogòtic del segle XIX que les pintures murals del gòtic català. Fins i tot els elements arquitectònics originals de carreus de pedra acaben assolint cert aspecte de portland...
 |
| St. Joan Baptista |
L'escultura de sant Joan Baptista té de fons les quatre barres catalanes, igual que hi tenia al retaule major de la Seu de València amb les portes obertes fins fa uns anys, quan el capítol dels canonges va decidir retirar-les i substituir-les per un fons blanc, color heràldic per cert, que pertany als Borbons.
 | |
| Herodes, Salomé i el cap del Baptista |
La Seu de Perpinyà està dedicada al patró de la ciutat: sant Joan Baptista. D'un forma o altra el patró apareix representant en diversos indrets de l'església. I de fet, el sant presideix les armes municipals. L'escut de la ciutat ocupa una de les claus de volta de la nau del temple. Aquesta Seu fou fundada pel rei Sanç I de Mallorca i el Rosselló.
 |
| Escut de la ciutat de Perpinyà |
Seguint el curs de la volta i cobrint el presbiteri, em va cridar l'atenció trobar una clau de volta amb les flors de lis dels Borbons. Aleshores vaig pensar, per la factura adventícia de la clau de volta francesa, que segurament ocultava una clau de volta original amb les armes catalanes. I és que vist des de baix (i en fotografia també) l'escut francès i els dos àngels fan l'aspecte que siguen de resina.
El cas és que pels límits del presbiteri vaig trobar un paperet en llengua francesa que parlava sobre aquest ball heràldic. Com que jo vaig estudiar aquesta llengua europea en primària i secundària puc permetre'm el luxe de llegir-la, a diferència de la majoria d'historiadors de les generacions actuals que sols estudien anglès:
Bé, sempre he estat escèptic sobre els paperets parroquials volanders amb pretensions historiogràfiques... La qüestió és que a Perpinyà, i sovint a tot arreu, les claus de volta ballen segons qui mana. L'heràldica ha marcat sempre, i primer que res, la propietat dels senyorets.
A la rodalia d'Olocau, sobre un tossal, trobem el llogaret ibèric del Puntal dels Llops. Té una trama urbana mínima, fortificada. En l'extrem superior, defensant la porta, hi havia una torre. En l'extrem inferior l'únic carrer desemboca en una placeta amb forma de mirador. Torre i mirador complien la funció d'albirar el camí ibèric que des d'Edeta (Llíria) discorria vers l'interior muntanyenc. Muntanyes endins, a les immediacions de Gàtova (no gaire lluny), hi ha el poblat ibèric del Torrelló, el qual compta també almenys amb una torre i s'ha de posar en relació amb una xarxa de petits nuclis ibèrics que controlaven el pas.
A hores d'ara desconeixem quin nom rebia El Puntal dels Llops en època ibèrica. En canvi sí que coneixem perfectament el nom de les ciutats-estats que encunyaven moneda. Així, situem Edeta a Llíria i Arse a Morvedre, per exemple. No oblidem que l'emissió de moneda és un indicatiu de sobirania. Qui no té sobirania no pot encunyar moneda. Desconeixem en gran part l'articulació política dels ibers, però pel poc que sabem tenia algunes similituds amb les ciutats-estat de l'antiga Grècia. Només en moments de perill d'agressions internacionals aquests petits estats es col·ligaren en confederacions nascudes per causa de les necessitats de defensa militar.
De tota manera, en llançar la nostra vista a les civilitzacions del passat, sempre tenim una visió esbiaixada, a través del prisma del nostre present rutilant, de manera que es crea una mena de bijuteria historiogràfica que poc té a veure amb el que fou i sol més aviat reflectir les nostres ideologies actuals. Recorde que fa uns anys es presentà un exposició sobre el món ibèric titulada "Els prínceps d'Occident". De sobte havien sortit uns prínceps, completament absents en la historiografia dels ibers fins aleshores. Potser en benefici d'un nom cridaner i aristocràtic s'estava realitzant una projecció ideològica monàrquica sobre una civilització antiga sobre la qual a penes coneixem els sistemes de govern. Es regien els ibers per monarquies o eren repúbliques oligàrquiques. O potser hi havia monarquies i repúbliques? Comptaven amb reunions assembleàries per a solucionar problemes del dia a dia ciutadà?... Tot són castells en l'aire.
En tot cas, el més prioritari en la historiografia és resoldre la traducció de la llengua ibera. Cada vegada que hi pense em ve a la memòria Yuri Valentinovich Knórosov. Segur que en algun moment, algun lingüista de ben lluny tindrà la capacitat i la intel·ligència de traduir els textos ibèrics, igual com ara mateix es tradueix tan fàcilment l'escriptura maia.
Hem dit que el Puntal dels Llops té una trama urbana mínima: un sol carrer, amb cases a cada banda. És un esquema urbanístic senzill que es reproduirà també posteriorment: a l'època romana, en l'andalusina i també després de la conquesta. Posem per cas el llogaret medieval de Berfull (Ribera Alta), amb només un carrer entre dos portals.
La placeta inferior, l'única del Puntal dels Llops, degué de facilitar l'establiment de les relacions socials del petit veïnat de forma més còmoda que al carreró empinat. A més, des d'ací s'albirava un ventall ampli de fites visuals que podien controlar, i no només parle del Golf de València: El poblat ibèric del Tos Pelat a Montcada de l'Horta, el Montgó, el Cap de Cullera, el Montdúver, el Benicadell i la Serra de Mariola, el Caroig, el Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serra d'Utiel i el poblat ibèric del Castellet de Bernabé... entre d'altres molts punts estratègics.
Una visita al Puntal dels Llops no restaria completa sense apropar-se al museu de la Casa de la Senyoria d'Olocau, on hi ha una petita exposició sobre l'excavació arqueològica, amb documentació i peces trobades en l'interior de les cases del poblat.
Acaba d'eixir a la venda la Revista de Canals núm. 9 de l'Associació Cultural la Pebrella, publicació anual fundada per Francesc Tormo. Hi publiquem "Les devocions populars en la taulelleria valenciana..."
 |
| Ferrando Llanos. St. Pau. Museu de la Seu de València |
Disponible en PDF, en Academia.edu, el meu treball d'investigació "De retaules perduts, documentació i algunes taules soltes (segles XV-XVI)".
I sí, passat el temps, pense que la taula de Sant Pau que conserva el Museu de la Seu de València, més les tres taules que dic en el treball que provenen del mateix retaule desballestat, són tot obres de Ferrando Llanos, el gran pintor manxec del Renaixement.
Respecte al retaule dels Principats, en el text encara es manté l'antiga atribució al Mestre d'Alzira (Gaspar Godos), però advertim que en altres publicacions posteriors l'hem atribuït de forma raonada al pintor Onofre Falcó.
