dijous, 8 de febrer del 2018
dissabte, 3 de febrer del 2018
Una nova obra del Mestre d'Alzira: Santa Marta
Una
nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta
Beatriu
Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
Cartipàs
núm. 11 (febrer 2018)
 |
| 1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València |
La denominació
“Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle
XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins
d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer
durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del
cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador
desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i
concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons
Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest retaule dels agustins
d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb
algunes obres vacil·lants.
Entre les obres que li han estat atribuïdes
esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant
Miquel, el tondo de la Lamentació i
la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes
dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la
Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al
Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de
Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes,
pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es
conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció
particular Laia Bosch.
Aquesta última obra ha estat clau per a
estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta,
recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria
Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data.
Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60%
del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona
fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] / ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor
lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció
anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013:
120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del
Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que
calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radicalment
la seua relació temporal i artística amb la resta de pintors del primer terç
del segle XVI.
Així,
només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la
Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes contemporanis malgrat que d’estil
diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la
perspectiva històrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a
reconsiderar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra,
assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre
fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre
d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres
del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013:
123).
Entre les característiques de l’obra
del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i
reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells
són agraïts, atapeïts i amb grenyes. Els plecs de les vestidures són ordenats i ben
col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de
caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra
l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les
armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt
característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient
oníric...
La producció del Mestre d’Alzira ha
estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb
el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels
Macip.
L’any 2007 augmentàrem el corpus del
Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de
l’església de Sant Pere de X.: taula central de la Coronació de Maria, la
polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund
d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).
 | |
| Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere de X. |
En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats
del convent de la Consolació de X. que havia estat relacionada amb el Mestre
d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat
desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la
fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a X., segles XIV-XVI ens adonàrem que la
imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la
Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es
donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una
col·lecció particular.
En el present cartipàs li atribuïm una
taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç
objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola
valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les
mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un
petit retaule (fig. 3).
 |
| Santa Marta. Fot. Bonhams |
Veiem santa Marta dempeus al centre d’un
paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la
llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa
farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una
de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de
branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat
per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut
iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el
salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.
Segons el relat de la llegenda, en un
bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la
rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a
continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.
Aquesta Santa Marta que atribuïm al
Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de
fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força
semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del
Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de
X.
El rostre de santa Marta, i també la
forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb
els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de X,
la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo
de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és
evident.
Per últim, aprofitem l’ocasió per
esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per
Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings,
Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig.
5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant,
amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts
de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les
portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic
el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques
nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès
per l’estudi anatòmic que observem en les cames...
 |
| St, Joan Baptista. Fot. Sotheby's |
Bibliografia:
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas...
100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primitivos.
X., Uleye, pàg. 1-18.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a
X.”. L’Informador de la Costera,
núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera
etapa del Mestre d’Alzira: les taules xs”, en Navarro i Buenaventura, B.
(ed.): Entre el Compromís de Casp i la
Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. 2, 3 i
4 d’agost de 2012. X., Ulleye, pàg. 117-160.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2016): “Troballa d’un
retaule “cremat” en la guerra: els Principats de la Consolació.” Levante-EMV (ed. la Costera), 18-6-2016,
pàg. 38-39.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a X.: Miquel
Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”, en Navarro i
Buenaventura, B. (ed.): Pintura i
patrimoni històric a X.. Actes de les VII Jornades d’Art i Història.
3, 4 i 5 d’agost de 2015. X., Ulleye, pàg. 155-202.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura
sobre taula a X. Segles XIV-XVI. X., Ulleye.
Com sempre, trobareu aquest Cartipàs amb més il·lustracions
i en PDF en Academia.edu
dissabte, 30 de desembre del 2017
cARTipàs núm. 10: Una taula més del retaule de la Santa Creu i una Trinitat del Mestre de X.
Una
taula més del retaule de la Santa Creu
i una Trinitat del Mestre de X.
Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep
Lluís Cebrián i Molina
[cARTipàs
núm. 10, gener de 2018]
 |
| 1. Mestre de X.. Mort de Cosrroes. En el comerç. Fot. Bonhams |
1. Retaule de la Santa Creu
Al
nostre cARTipàs núm. 8 (novembre de
2017) presentàvem un retaule factici de la Santa Creu, del qual identificàvem
tres taules que en formarien part. En el carrer central trobaríem l’Exaltació
de la Vera Creu amb Constantí i santa Elena, atribuïda per Post al Mestre de
X. (A History of spanish painting,
1941, vol. VIII-II, pàg. 717-719, fig. 341). Les altres dues estarien situades
al carrer de la dreta, amb escenes de la Invenció de la Santa Creu (Combat
entre Heracli i el príncep de Pèrsia i Restitució de la Creu a Jerusalem);
havien eixit a la venda recentment a Nova York i les atribuírem aleshores al
mateix pintor, el Mestre de X.
En
aquesta ocasió afegim a aquell retaule perdut una taula més, també pintada pel
Mestre de X. Es tracta de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia”. L’escena es
desenvolupa en l’interior d’una sala coberta per volta decorada amb estrelles, murs
amb finestrals protegits per vitralls i paviment amb taulells. Al centre de
l’estança palatina se situa el tron reial. S’escenifica el moment en què la
daga d’Heracli ferirà de mort el pit del rei persa, dignatari que alça els
braços en actitud de sorpresa. A l’esquerra trobem la creu resplendent que
Cosroes retenia en el palau i a la dreta la columna amb el pollastre (fig. 1)
Aquesta
taula fou publicada en A History of
spanish painting per Post (1950, vol. X, pàg. 366-370, fig. 153). Havia
pertangut a la col·lecció Boehler de Lucerna.
En aquell moment l’historiador nord-americà l’atribuí al Mestre de Perea
i la titulà “Sant Dimas matant son pare”. El propi Post reconeixeria més tard l’error
en l’apèndix del volum XI (1953, vol. XI, pàg. 423-424). Segons comenta, convençut
per Saralegui, rectificà no només la iconografia sinó també l’autoria de l’obra.
Ara l’atribuïa encertadament al Mestre d’Artés (per a nosaltres, 2ª fase del
Mestre de X.) i la vinculava a les històries de la Santa Creu.
Casualment,
amb un lapse de temps molt curt (tres mesos) abans que isqueren a la venda les
altres dues taules als Estats Units, aquesta que Post conegué en una col·lecció
suïssa, ha estat subhastada a Madrid (Fernando Durán, 6 de Juliol de 2017, lot
958). Al catàleg, però, ha estat atribuïda al Mestre de Perea i titulada de
forma incorrecta: “Sant Damià mata son pare”.
La
taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” que incorporem ara al retaule de la
Santa Creu amida 83 x 70 cm. S’ajusta per tant a les dimensions de les taules
del “Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli” (74,3 x 71,8 cm) i
“Heracli restitueix la Creu a Jerusalem” (84,8 x 72,1 cm). En el retaule ocuparia
el buit que restava al carrer de la dreta entre les dues obres esmentades. La
taula de Constantí i Elena amb la creu, més gran (154 x 86 cm), seria la
central principal (fig. 2).
 |
| 2. Hipòtesi sobre el retaule de la Sta. Creu del Mestre de X. |
Però
no sols les mides es corresponen entre les taules localitzades. Altres elements
ens confirmen la unitat estilística del
conjunt. Heracli porta la mateixa corona imperial i la mateixa armadura amb
brocat. L’aurèola a més, és idèntica, amb idèntic burinat. El rei Cosroes que
està assegut al tron té els mateixos trets facials que el soldat barbat que
cavalca un cavall blanc situat darrere del príncep persa en l’escena del combat
sobre el pont.
Si
comparem la taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” amb altres obres del
Mestre de X. trobarem paral·lelismes evidents. Per exemple, la columna és
la mateixa (el capitell i la basa) que veiem en el “Crist a la columna” del
retaule major de Sant Feliu de X., així com els taulells també són similars.
La combinació dels colors roig i verd que fa servir per als paviments de
rajoles els trobem en altres retaules de l’obrador, com el dels Martí-Crespí, el
de la Transfiguració o el dels Dolors, tots a X. també.
2. Una taula de la Trinitat
Al
Mestre de X. cal adjudicar també una Trinitat apareguda en el comerç
alemany fa quasi dos anys (Hampel, Munich, 7 d’abril de 2016, lot. 60, amb
atribució errònia a Joan Reixach).
 |
| 3. Mestre de X. Trinitat. En el comerç. Fot. Hampel |
És
una petita taula de 23 x 43,5 cm. Sobre fons daurat, el Déu Pare sosté Crist
crucificat i entre les dues figures se situa el colom de l’Esperit Sant. Una
màndorla de serafins envolta els personatges (fig. 3). Per les dimensions i per
l’assumpte deu tractar-se de la polsera superior de l’espina d’un retaulet
desmembrat. També és possible que en origen tingués format vertical, que les
figures es representaren completes, i que en un moment indeterminat la taula fóra
retallada. En qualsevol cas, s’ha de posar en relació directa amb la Trinitat –quasi
idèntica– del mateix pintor, desapareguda de la Seu de X. i que coneixem
per fotografies antigues (Vegeu Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i
Buenaventura, B.: Pintura sobre taula a
X.. Segles XIV-XVI. X., 2017. Cat. 14: Retaule de la Mare de Déu
del Pòpul, pàg.133-135) (fig. 4).
 |
| 4. Mestre de X. Detall de la Trinitat desapareguda de la Seu de X. en 1936 |
Descarregueu-vos
el PDF en Academia.edu, secció cARTipàs:
dimarts, 5 de desembre del 2017
cARTipàs 9: Joan Bru i Plancha: un nou plafó de la Sagrada Família a la fusteria
JOAN BRU I PLANCHA
Un nou plafó de la Sagrada Família
a la fusteria
Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i
Molina
(Cartipàs núm. 9, desembre 2017)
 |
| St. Vicent Ferrer. Rotglà |
Joan Bru va nàixer l’any 1773 a València al si d’una família de pintors i gravadors. Es formà a l’Acadèmia de Belles Arts i treballà a les Reials Fàbriques de Taulells de la ciutat, algunes obres de les quals, plafons devocionals i paviments, contenen la marca de la fàbrica i la signatura del pintor. És el cas de la Mare de Déu del Carme de Planes, la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera de 1807, el paviment de l’aula capitular de la Seu de Saragossa de 1808, els paviments de l’ermita del Remei d’Alcanar o el paviment de la col·lecció Valentí Mestre al Museu de Mallorca.
Algunes obres que pintà, com els plafons amb Sagrades Famílies d’Agullent i Cocentaina o el de Sant Antoni de Pàdua de les Coves de Vinromà (any 1798), encara palesen la tradició pictòrica de finals del segle XVIII. Cal tenir en compte, però, que la seua producció simultanieja aquesta tradició amb la nova moda classicista (academicista) com veiem al panell de l’Eucaristia del Col·legi del Patriarca (any 1796). Bru fou un pintor d’excel·lent qualitat que encetà un nou període d’esplendor en la taulelleria valenciana.
Del pintor es conserven a Rotglà (la Costera), a la façana d’una casa de la carretera de València, tres plafons producte d’un collage. Un d’ells ha estat dividit de manera artificiosa en dues parts, impedint així que apreciem l’obra tal com Bru la creà. L’altre està format per taulells que en origen conformaven dos plafons diferents.
En el primer cas es tracta de la Puríssima adorada per sant Francesc d’Asís i santa Clara. Partit en dos conjunts, molts taulells estan trabucats i capgirats; a més a més en falta un, el que ocuparia el lloc núm. 18. El format del plafó original és quadrat, amb un especejament de 5 x 5 taulells, situant-se els tres personatges de forma piramidal. Sant Francesc té als peus el llibre de l’Apocalipsi obert pel capítol XII on es narra l’aparició al cel d’una dona amb la lluna davall dels peus i una corona de dotze estrelles al cap, atributs que assimilà la iconografia de la Immaculada. No cal recordar que foren els franciscans els defensors de la tesi de la Immaculada Concepció.
L’altre conjunt barreja en un únic plafó restes d’un Sant Vicent Ferrer i d’un Sant Josep a la fusteria (Sagrada Família al taller). És un collage de 3 x 3 taulells, dels quals la majoria (6 peces) pertanyen a l’escena del sant dominic. El Sant Vicent és similar a un plafó de Rocafort, de cronologia posterior. A l’obra de Rotglà només tres taulells i un fragment corresponen al plafó del taller de sant Josep. Ambdós tenen una sanefa idèntica formada per una fina tija i petites fulles, el que evidència la mateixa cronologia.
El plafó de la Puríssima l’atribuírem a Joan Bru i incloem una reconstrucció que publicàrem en l’any 2009. Ara, en aquest treball, atribuïm al pintor els altres dos que formen el collage, el de Sant Vicent i el del taller de Sant Josep, i reconstruïm aquest últim.
Als taulells que resten del plafó que representa la Sagrada Família a la fusteria veiem:
1.- Taulell cantoner superior esquerra. Una prestatgeria de fusta amb decoració d’ebenisteria plena d’eines de fuster: escaire, compàs, barrina, llima, enformador, ribot.
2.- Taulell central superior. Lateral de la prestatgeria, inici d’una cortina i querubí.
3.- Taulell central inferior. Peus del banc de fuster i foguera amb el cassó per a preparar la cola. Es veu la mà del Xiquet remenant amb la paleta.
4.- Fragment cantoner superior dret. Cortinatge.
 |
| St. Josep. Col. Sergio León |
A aquestes quatre peces hem d’afegir un taulell de la col·lecció Sergio León que actualment està dipositada al Museu de Belles Arts de Castelló. Representa sant Josep treballant a la fusteria, amb la garlopa. S’hi veuen altres eines com el martell o la serra. Es tracta clarament també d’una pintura de Joan Bru, un taulell solt que va pertànyer a un panell en principi desaparegut. El que ens fa relacionar aquesta peça amb el plafó de Rotglà, però, és la sanefa idèntica que corre per l’esquerra i sobretot part de les tenalles penjades que es veuen darrere l’esquena del sant. Coincideixen perfectament amb l’altra part de la ferramenta que hi ha al taulell cantoner superior esquerra de Rotglà. Per tant, aquest taulell amb sant Josep, s’ha de situar just baix d’aqueix, tal i com ho presentem al plafó que reconstruïm.
De moment no podem afirmar de manera contundent que el taulell de Castelló i les restes de Rotglà formaren part del mateix conjunt. Caldria veure en tot cas si els taulells obrats a la façana tenen alguna marca pintada amb manganès al revers i si aquesta es podria enllaçar amb el dors de la peça solta. També era corrent en l’època que un artista ceràmic pintés diversos plafons amb el mateix tema, fins i tot amb el mateix estergit i especejament.
En qualsevol cas, la recomposició amb els quatre taulells i el fragment deixa veure que Joan Bru va seguir directament i molt fidel la xilografia de “San Joseph, la Virgen, y el Niño Jesus.”
 |
| Sagrada Família a la fusteria. Reconstrucció |
Per
saber-ne més:
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “La Puríssima del carrer
Abat Pla”, L’Informador de la Costera, núm. 342,
12-04-2008, pàg. 4. www.academia.edu/6140750
CEBRIÁN I
MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B. (2009): Pintura ceràmica a X.: plafons
devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX.
Premi d’Assaig Carles Sarthou de X. 2008. X., Mateu. Esp. pàg. 31-33 i
65-69.
CEBRIÁN I
MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B. (2010): “El pavimento de la sala capitular de la Seo de
Zaragoza”. Boletín del Museo e Instituto
Camón Aznar, núm. 106, pàg. 7-21.
CEBRIÁN I
MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B. (2014): Francesc Dasí i la taulelleria valenciana
del segle XIX, X., Ulleye.
CEBRIÁN I
MOLINA, J. Ll.; NAVARRO
I BUENAVENTURA, B.; SEGURA
MARTÍ, J. M. (2014): “La
pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, 2014, pàg. 218-233.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2009): “Joan
Bru i Plancha: obres a la
Costera i la
Vall d’Albaida”. Llibre
alternatiu. Fira de X. 2009. X., Ulleye, pàg. 167-178 i 221-226. www.academia.edu/2499694
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I
MOLINA, J. LL. (2016): “Més obres dels
pintors ceràmics Joan Bru i Josep Sanchis”. Llibre
alternatiu. Fira de X. 2011. X., Ulleye, pàg. 105-118 i 153-168. www.academia.edu/4093978
NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; SEGURA MARTÍ,
J. M. (2011): “Mare de Déu dels Lliris”, en
Llum de les Imatges: Camins d’art:
Alcoi 2011. València, Generalitat, pàg. 422-423.
Baixeu-vos el quadernet en PDF d'aquest cARTipàs 9 en ACADEMIA.EDU:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)