La creu coberta d'Almàssera i Jaume d'Scals

 

De la gran quantitat de creus de pedra que anunciaven l'arribada a la ciutat de València en queden tres cobertes: La de Mislata en el camí de Quart, l'anomenada "Creu Coberta" en el camí de Xàtiva i aquesta d'Almàssera en el camí de Barcelona. La del camí de Xàtiva i la d'Almàssera foren restaurades profundament a meitat del segle XX i la de Mislata més recentment, fa uns anys. D'escultura gòtica els queda poc, perquè foren maltractades durant la Guerra d'Espanya i calgué refer-les. Això sí, l'edifici, els quatre pilars de pedra, són medievals.

La creu d'Almàssera compta, a més, amb un gran nombre de socarrats en l'interior de la coberta a quatre aigües. Són obra del pintor ceràmic del segle XX Jaume d'Scals. Aquestes petites obres d'art tenen la particularitat, com  els socarrats autèntics, de no haver passat la pintura pel forn i són molt vulnerables en exteriors. És per això que les filtracions i goteres de la teulada de la Creu coberta d'Almàssera estan deteriorant-les i acabaran per desaparèixer. L'artista va recrear en aquestes plaques ceràmiques les advocacions valencianes medievals més populars, motius heràldics, vegetals...

St. Antoni Abat i el porquet. Creu d'Almàssera

 A la ciutat de València podeu veure diverses obres del pintor Jaume d'Scals. Per exemple un viacrucis a l'església de Sant Agustí, un sant Vicent Ferrer al mur exterior de la Seu, a la sala del Consolat del Mar... a l'interior del monestir del Puig i a la casa de Lluís Guarner a Benifairó de les Valls...

Els socarrats de Jaume d'Scals a la Creu d'Almàssera enriqueixen el patrimoni artístic valencià recent i malgrat que encara no tenen 100 anys, mereixerien ser ben conservats.

Dues taules oblidades a la Seu de València

Entre l'allau d'obres pictòriques que es poden admirar a la Seu de València (en l'interior del temple; deixant el museu a banda) sempre m'han cridat l'atenció les pintures apaïsades que en les altures, llunyanes, decoren l'àtic dels retaules laterals del transsepte i el deambulatori. Certament unes tenen més valor artístic que d'altres, però hi ha un parell que estime molt valuoses i pense que per l'altura i la inaccessibilitat estan fora de circulació i són poc conegudes.

Parle de dues taules del segle XVI que sens dubte pertanyien a un retaule de pastera. Es tracta dels dos protagonistes d'una Anunciació que serien presents a cada banda de la polsera. És perceptible que la decoració daurada en relleu fou arrencada per tal de reaprofitar les taules i situar-les on ara les trobem anacrònicament. 

Les figures de l'arcàngel Gabriel i de Maria me recorden l'obra de Felip Pau de Sant Leocadi, el fill de Paolo. Doctors té l'Església. Aquestes dues peces mereixerien un destí millor que l'actual i trobar-les als murs del nou museu de la Seu que ara està en obres... per poder apreciar-les, perquè el que no es veu és com si no existís.

El nou museu de Santa Clara de Gandia

La setmana passada vaig visitar la nova sala de Santa Clara dels museus municipals de Gandia. Les obres de les monges clarisses d'aquella ciutat manifesten el poder econòmic i el gust artístic dels Borja, fundadors i patrons del convent. No es tracta del típic museu local ple d'andròmines, sinó d'un petit museu amb obres de primer ordre i un muntatge museogràfic digne: Vicent Macip, Joan de Joanes, Paolo de San Leocadio, Nicolau Falcó, Josep de Ribera... tot dosificat amb diverses escultures i peces d'orfebreria.

El tresor artístic de les clarisses de Gandia ha estat posat a la fi a disposició dels gandiencs i del públic que sap apreciar l'Art. Si cap, el conjunt és més interessant encara perquè romania ocult en la clausura, fora de l'abast de la majoria dels historiadors de l'Art. Modernament, Ximo Company va esmentar algunes obres i especialment en coneixíem moltes per un parell de llibres publicats per Vicent Pellicer. L'Art de Gandia està d'enhorabona.

Mentre els de la Safor ja tenen visitable aquest llegat artístic valuós que les clarisses han conservat segle a segle, els xativins tenim l'enorme problema del convent de Xàtiva. I no vull parlar ara de l'edifici, sinó de les obres artístiques del convent de Santa Clara de Xàtiva que es troben emmagatzemades al convent de Canals.

La visita al museu de Gandia m'ha fet reflexionar novament sobre les obres de les clarisses de Xàtiva, sobre el seu retorn desitjable a la nostra ciutat (més si tenim en compte que està declarat BIC) i sobre la necessitat de tenir també un Museu de Santa Clara a Xàtiva que podria ocupar el refetor i el dormitori convenientment restaurats. 

Aleshores, això, només serà possible amb regidors de la cosa pública amb trellat i una mica de lletra, no cal gaire, però sí una mica.

El convent de Sant Francesc de Xàtiva

El convent de Sant Francesc de Xàtiva fou enderrocat als anys 70 del segle XX. No recorde l'edifici, convertit durant més d'un segle en caserna militar. Sí recorde perfectament l'immens solar que deixà l'enderroc i els dos forats enormes que a l'altura dels dos claustres assolats servirien de fonaments profunds per als dos gratacels que anaven a construir i que avui veieu en peu. Aquests forats profunds estigueren bastant temps a la intempèrie i en ploure s'ompliren permanentment d'aigua. Fins i tot va arribar a haver-hi granotes, cosa que atreia els xiquets. De teló de fons només restà l'església conventual, amb les portes tapiades que comunicaven amb el desaparegut convent. Hom parlava aleshores de galeries subterrànies que feien servir els frares... i d'històries perdudes, mig oblidades.

El convent de Sant Francesc conservava en part l'estructura medieval, com es pot apreciar en aquest detall fotogràfic de l'Albereda del segle XIX  que us presentem. L'edifici monacal arribava fins al posterior Casino Setabense, l'actual biblioteca municipal. Els més vells del poble encara hem conegut la fàbrica de licors de la fotografia i vam presenciar l'incendi que patí als anys 80. Però dels arcs gòtics apuntats que hi ha al darrere, a l'estil diafragmàtic de l'ermita de Sant Feliu, ningú no se'n recordarà. Té tot l'aspecte de ser el refetor medieval.

Quants monuments has perdut Xàtiva, quanta desídia xativins!

La vera història del braç-reliquiari de Sant Jordi

El rei Pere III el Cerimoniós era un devot col·leccionista de relíquies. Les que més desitjava eren les de Sant Jordi, el patró dels seus reialmes. La seua cosina Elionor, filla de l'infant Pere d'Aragó, arribà a ser la reina consort de Xipre, esposa de Pere I. Quan la reina Elionor va enviudar, les relacions amb el seu fill Pere II de Xipre no van ser gaire bones. Potser per això Elionor va regalar al seu cosí una de les relíquies que més podia desitjar i que pertanyia als monarques xipriotes: el braç dret de sant Jordi.

La reina Elionor és esmentada per Jaume Roig en l'Espill, per Francesc Eiximenis en lo Crestià i per Bernat Metge en Lo Somni.

El treball d'orfebreria ha estat atribuït a Pere Bernès, argenter de Pere III. En un extrem trobem a una banda l'escut del monarca i a l'altra el de la reina xipriota, el qual conté les armes dels reis xipriotes i les del desaparegut regne croat de Jerusalem, del qual eren hereus nominals. 

Més detalls d'aquesta peça d'orfebreria ací:  

Fitxa 138. Llum de les Imatges, Alcoi 2011 

Els camins del grial

Exposició a l'Almodí de València

Fins a juny de 2015. Només entrar ens esperen uns audiovisuals concentrats a l'entrada-sortida, el volum dels quals és bastant molest durant tota la visita, com si fos un bar de carretera amb diversos televisors. Bàsicament, el que l'interessarà de l'exposició a un historiador de l'Art, deixant de banda la quincalla grialera estil Indiana Jones, és una sèrie de peces magnífiques (pintura, escultura, orfebreria...) reunides al voltant del tema de l'eucaristia a través del temps. Trobareu per tant, una bona col·lecció de Sants Sopars i de Salvadors eucarístics.

En principi, he anat dijous sant només per admirar de bell nou la taula de Sant Pere de Morella pintada per Joan Reixach; però pel mateix preu (l'entrada és gratuïta) veiem obres de Joanes, Vicent Macip, Ribalta, Vicent López...

En la secció de calzes, arrenglerats com si es tractés d'una parada militar per a revistar tropes, m'he trobat amb el copó del Papa Borja Calixt III que pertany a la Seu de Xàtiva. I en l'armari de relíquies, el braç de Sant Jordi, obra d'orfebreria que reverencie des que vaig redactar la fitxa per al catàleg de la LLum de les Imatges d'Alcoi 2011.    

Si passeu per la porta, entreu i feu un colp d'ull, malgrat que el calze que a València diuen que és el bo, no el trobareu, haureu d'anar a la Seu.