La màquina d'escriure del castell de Bétera

 

El palau-castell de Bétera s'assenta al cim d'un tossalet al bell centre del nucli antic de la població. L'indret ja tenia ocupació humana durant l'Edat del bronze i en les excavacions arqueològiques de l'interior ha aparegut un llenç de muralla ibèrica, el qual veureu durant la visita. La primera fase del castell és d'època musulmana i al segle XIV el van reedificar els cristians. 

L'edifici que avui podem admirar és producte d'una reforma poc escrupolosa que es va dur a terme als anys vuitanta per tal d'adaptar-lo a la funció de Casa de la vila, biblioteca i diversos usos municipals. L'acció va violentar diverses estructures tectòniques, algunes de les quals s'enderrocaren i fins i tot arribà a instal·lar-se paviment radiant. Ja al segle XXI s'està procedint, en la mida del possible, a recuperar l'aspecte original. 

 En l'interior, paradoxalment, l'element arquitectònic que més crida l'atenció no prové de l'edifici, sinó que s'instal·là per a donar-li caràcter edilici en la intervenció que hem esmentat adés. Es tracta d'una escala de pedra amb barana, de tradició gòtica, però amb la part inferior en estil tardorenaixentista que ja participa del protobarroc. És una peça que dignifica l'interior del palau i que segons alguns prové d'una alqueria del terme. 

Potser que la part més intacta de la fortalesa siga el conjunt de les torres accessibles des de les terrasses. A més, des d'allí, gaudim d'una bona vista i fins i tot, encara, es pot albirar la Torre Bofilla entre els edificis nous que comencen a obstaculitzar la visió dels guaites. 

 

En una de les sales superiors, oblidada, he vist una vella màquina d'escriure, darrer residu material de la funció administrativa que tingué el castell. L'aparell ha estat maltractat com un objecte inútil deixat a mans dels infants. Ha perdut la tapa, com si hagués perdut el barret. És una vella coneguda, una Hispano Olivetti LINEA 98, model que en temps antics vaig tindre el gust de teclejar. 

Aquesta Olivetti bé mereixeria ser restaurada i tindre un lloc preferent en un edifici que al llarg dels segles tantes coses ha viscut i encara ens pot contar.

Tesi doctoral sobre el pintor Josep Ribera

 

Sagrada Família amb Sta. Anna i Sta. Caterina d'Alexandria

La historiadora de l'Art novaiorquesa Deborah Feller acaba de llegir a Estats Units de Nord Amèrica la seua tesi doctoral sobre els dibuixos del pintor Josep Ribera, màxim exponent de la pintura barroca napolitana: Traces of Trauma in the Drawings of Jusepe de Ribera, draws of knowledge from the fields or art History.

Enhorabona a la nova doctora en Història de l'Art! 

 

 

La Venus de l'horta

 

Un dels plaers de no tindre treball (a banda de no haver de suportar arribistes poc conreats) és poder caminar algun que altre dia per l'horta. 

L'horta, en ocasions, ens obsequia troballes arqueològiques inesperades, com aquesta Venus que reuneix tots els cànons de l'escultura clàssica prêt-à-porter: decapitada i sense braços. -I sense policromia; tot s'ha de dir-. Amb permís de Pausànies, diríem que el modelatge mestrívol de Praxíteles ha perviscut durant segles i guerres, ha sobreviscut al grec antic, al llatí i al dàlmata, llengües totes mortes. 

I en aquest hortus clàssic de ruïna arqueològica postindustrial, que amb gust lloaria Virgili, l'estàtua mutilada (possiblement provinent de l'escena d'algun timpà de tenda perduda), encara els solcs escortada per una filera de garrafes de sulfatar. Com una Victòria de Samotràcia agro-pop presideix el bancal.

És possible la paella valenciana clàssica sense garrofó? És clar que no. A l'horta tothom declama que és un ingredient sine qua non.

Les ruïnes de Vallsanta, un monestir del Cister gairebé desconegut

 

Fora de la Santíssima Trinitat dels monestirs del Cister català (Poblet, Santes Creus i Vallbona) hi hagué altres monestirs que gairebé són desconeguts i es troben desconnectats dels circuïts turístics de masses. És el cas de les ruïnes del monestir femení de Vallsanta a la comarca de l'Urgell. Si aneu a visitar el monestir de Vallbona de les Monges paga la pena endinsar-se una mica més i visitar aquestes ruïnes. Es troben vora la carretera, a meitat de camí entre Ciutadilla i Guimerà. Després de visitar Vallsanta convé acostar-se al museu proper de Guimerà, on trobareu diverses peces arquitectòniques i artístiques que provenen de les excavacions realitzades en el monument medieval. 

Aquest monestir de monges blanques situat a la Vall del Corb es fundà a meitat del segle XIII i s'abandonà pràcticament a darreries del segle XVI, a conseqüència de les disposicions restrictives de la llibertat de les religioses femenines que decratà el Concili de Trent. Parlant clar, només quedaren tres monges perquè moltes dones de la noblesa i la burgesia no estaven dispostes a romandre tota la vida tancades amb pany i clau.  

 

 

 

Resta en peu part del temple del segle XIV, amb l'absis, algunes capelles i heràldica de l'època. Junt a l'església monacal les excavacions arqueològiques de 1986 van traure a la llum part dels edificis que conformaven el cenobi. No acabem d'identificar el claustre malgrat que el rei Jaume I deixà uns diners per a la seua construcció. És possible que es trobe en la zona pendent d'excavar. El bo d'aquest jaciment medieval és que en abandonar-se al segle XVI deixà de construir-se res al damunt. Ens trobem doncs, davant d'un monestir del Cister femení amb la distribució primigènia dels segles XIV-XV-XVI; açò és, quan les religioses no vivien en comunitat, sinó que cadascuna tenia la seua caseta particular, sovint amb una o dues criades. Per tant, podem identificar algunes d'aquestes casetes que habitaven les monges, cosa que en altres monestir de monges del Cister que han perdurat és impossible fer-se una idea tan exacta com ací. 

Al paratge natural de Vallsanta, en el qual les ruïnes són un element més del paisatge, cal afegir la població veïna de Ciutadilla, la qual compta amb un magnífic palau-castell del segle XVI, d'arquitectura gòtica i elements renaixentistes, que també cal visitar.

L'art de fotografiar art

 

Nicolau Falcó. Museu de Belles Arts de València

Determinar si la llum és l'òptima, escollir la càmera segons quina mena de sensor i format, triar un objectiu entre els moderns de definició clínica o potser un vidre antic amb personalitat pròpia...

Llum, la llum dels humans, l'electrònica, el vidre transparent i la calma estàtica i secular de l'obra fotografiada... Si tot conflueix en un cúmul d'opcions encertades, l'obra d'art resta reflectida, humilment duplicada, com una imatge que es multiplica davant un futur sempre incert. El miracle de la capsa òptica, llançat inesperadament vers el segle XXI.

Balles, mascareta?

 

Publique un relat breu al blog Art de fons de l'artista Miquel Mollà, titulat Balles, mascareta?

Tota pedra fa paret...

 

... i tota exposició, si està ben ideada (i per xicoteta que siga) fa cultura. 

El Museu arqueològic de l'Almoina (ciutat de València) acull l'exposició "Tota pedra fa paret", comissariada per Federico Iborra. Hi veureu un conjunt de troballes arqueològiques medievals i renaixentistes que fan gran l'escultura en pedra d'aquelles èpoques i són testimoni d'una arquitectura desapareguda i magnífica. Els dibuixos, bons, també permeten fer-se una idea més completa dels dissenys escultòrics.

Entre les peces destaca el capitell de Fil·lis cavalcant Aristòtil (segle XIV), un tema molt grat a l'escultura medieval, tan en pedra com en fusta (misericòrdies dels cors). Representa el triomf de la dona sobre la Filosofia. Alexandre el Gran, estupefacte, contempla genet i cavalcadura. 2 € val l'entrada.